La Pesta 2.0

A qui no li ve al cap el famós capítol de la Memòria dels Cargols, sèrie d’humor històric de TV3 de finals dels anys 90, sobre la Pesta Negra. En aquest capítol podem veure les tràgiques conseqüències que va suposar una de les pitjors pandèmies que hem patit a Europa ens els darrers segles. Mític episodi, el personatge que és passeja pel poble cridant «enterramorts! Enterramorts!», i sí una casa no té un mort aquell dia, ja passarà dos dies després, segur que en tindrà algun. Justament l’episodi és desenvolupa a l’Europa del 1340-1400, que és quan hi ha el brot més bèstia i mortífer de la pandèmia. Diuen que la pandèmia va exterminar entre el 30% i el 40% de la població europea, una desgràcia.

Si bé és cert que a La Memòria dels Cargols l’episodi és focalitza en allò únic que va esdevenir història de la pandèmia: la mortalitat. També deixa entreveure una altre conseqüència política i social d’aquesta: el racisme, la intolerància i la xenofòbia. La víctima? Un jueu que passava pel poble expulsat de Barcelona, on sembla que és van expulsar els jueus i les jueves acusades de ser elles les portadores del «mal negre». Xenofòbia n’hi diem ara d’això.

Si mires els llibres d’història política, sobretot aquells llibres crítics amb la història oficial, podràs veure que van haver-hi més conseqüències i més dispars del que podríem pensar, sobretot perquè tenim una imatge únicament fosca de l’edat mitjana. Però ni va haver moltes més, a destacar perquè crec que ens poden servir per exposar algunes conclusions: la manca de mà d’obra degut a la gran mortalitat i l’aplicació, precisament també degut a la mortalitat, de polítiques durament patriarcals per imposar un control de la natalitat, les classes populars havien de reproduir-se.

La primera conseqüència, la manca de mà d’obra, va provocar una nova situació política mai vista. Per una banda, els camperols assalariats tenien la força, ja que no hi havia prou ma d’obra, per negociar les seves condicions laborals d’explotació, fins aconseguir condicions laborals inimaginables per l’època. Aquesta manca de mà d’obra i les protestes i revoltes populars per tal d’exigir millors condicions, va suposar també que els governants endurissin la repressió cap a les classes populars, com per exemple aplicant severament els «mals usos» impost que abans era mes laxe depenent de cada zona, i sobretot concentrant més i més el poder, afavorint així amb els segles la instauració de l’absolutisme. També va suposar una gran deslocalització, com li diem ara, del treball. Com? Amb el colonialisme i la ma d’obra esclava de l’Àfrica per exemple. No és casualitat que el període d’expansió colonial comença poc després de crisi econòmica provocada per la pesta. Per acabar conceptes que ara els tenim per tòtems com que «s’ha de treballar sí o sí» és van començar imposar llavors. La vagància o els vagabunds eren durament perseguits i si calia esclavitzats pels senyors feudals i els posaven a treballar. No és podia no treballar o el senyor feudal, que no sabia conrear les terres però tenia exercits, és moria de gana.

L’altre conseqüència va ser igual de desoladora. Les polítiques del control de la natalitat van suposar un volta de torca cap a tenir una societat molt més patriarcal. Primer és va escampar arreu l’homofòbia. Tenim en ment una imatge de la història lineal, on com més avancem en el temps més drets conquerim tot i que a vegades retrocedim, però la cosa no és així, abans de la pesta i en cap cas per igual a tota Europa i sense voler fer falses generalitzacions, les pràctiques no heteronormatives no estaven tant mal vistes o és veien d’una altre manera, la pesta però, ho canviar. La sodomia s’havia de condemnar per heretgia, era fàcil, església i senyors feudals van «fer campanya» plegats, sodomitzar-se evitava que ens reproduíssim i feia falta mà d’obra. Un altre fet molt important en aquest aspecte va ser la criminalització de les pràctiques profilàctiques així com el propi avortament. Les dones tenien remeis casolans i populars per avortar, però de nou, avortar anava en contra de la manca de ma d’obra, i ara el que calia era seguir reproduint-nos per tant, havien d’assenyalar a aquelles bruixes que gosaven anar contra el Decret Diví de la vida.

Totes aquestes noves polítiques, tot i ser de brutal aplicació, també van tenir un grau d’acceptació popular. Perquè? Per por, la por, sobretot per la manca de recursos racionals per tal d’explicar perquè patíem una pandèmia. La por a ser la següent en morir per la malaltia. La por com a mesura de control social i polític. La vella estratègia de por. Amb la por van colar molts gols a aquelles humils persones de l’edat mitjana.

I nosaltres? No som a l’edat mitjana. Tenim uns altres recursos d’una altra «època». No tenim, en general, feudalisme. Sí que sabem perquè mata el virus, com és transmet, en quines superfícies viu, etc. I vivim al SXXI, res a veure amb el segle XIV. Cal però, fixar-nos amb el fons de la qüestió, les pandèmies són tragèdies sanitàries i de salut molt grans, però les seves conseqüències no són degut al virus o bactèria, són degut als humans. Als sistemes on viuen. Als governants que els governen. Als models polítics. En definitiva, fa 700 anys i ara, hi ha hagut dues coses entrellaçades però diferents: una pandèmia i una crisi social que se’n deriva. I fa 700 anys com ara, és va utilitzar i s’utilitzarà la pandèmia per a que el brutal sistema capitalista és segueixi reproduint sense que «els de dalt» hi perdin el mínim i «els de baix» ja s’ho faran. Aquesta serà la seva recepta, és evident, no cal dubtar-ne i ja ho estem veient amb idees com anar a treballar per que no plorin els senyors de l’Ibex 35.

I perquè poso aquest exemple? Com és que recorro a la pesta bubònica? Bé, no vull fer demagògia històrica i posar per igual contextos diferents, ans el contrari el que vull posar de manifest, és que «els poderosos» s’aprofiten de les crisis, vinguin d’on vinguin, ja sigui per excés de producció o perquè hem patit una pandèmia, per a seguir reproduint-se en el poder i a poder ser, millor que abans de la crisi. Però en cas del la pesta, per exemple, no hi va haver un abans i un després radicalment diferenciats més enllà de la mortalitat brutal i allò ja esmentat, sinó que el que és va fer és aprofundir en el sistema de repressió catòlic-feudal que ja hi era, per a que el poder seguís estant en mans de qui estava.

Van generar un ambient profètic, de por, de caos, i van poder aprovar mesures inimaginables un temps abans, i serà amb la por, la por a la caiguda del sistema com un castell de cartes, la por a un nou rebrot, la por a que governi l’extrema dreta de debò, serà amb la por que ens amainaran i que ens aniran colant mesures cada cop més autoritàries, centralistes i de dretes que beneficiïn el «gran capital», i això, ho faran de la ma, segurament, d’un govern «socialdemòcrata».

És per això que ara cal estar preparades pels dies que vindran. Que no seran dies, que seran anys. Hi ho haurem d’estar no degut a la pandèmia, sinó degut al capitalisme patriarcal, de fet, si filem prim, no haurem d’estar més preparades que abans, ja que les receptes i els mètodes seran els mateixos, això sí, elles amb més poder i legitimitat per imposar-los i nosaltres més desposseïdes. Caldrà llavors i més que mai potenciar els espais d’autoorganització popular, caldrà anar més que mai als Casals i participar, caldrà que sigueu moltes més companyes organitzades en col·lectius feministes, moltes més en organitzacions polítiques i sindicats de classe, en organitzacions juvenils, en CDRs o en assemblees de barri. Caldrà estar al costat de les sanitàries i totes aquelles que han estat al peu del canó parant la sotragada de la pandèmia, caldrà escoltar-les i fer-lis més cas que mai quan demanin millores.

No n’hem de sortir de la crisi amb més racisme, ni amb més masclisme, ni amb més capitalisme, ni amb més homofòbia, ni amb cap recepta que en definitiva no ens beneficia per a res, i això, depèn únicament de nosaltres, les classes populars, i la nostra capacitat d’organització i interpretació dels fets que ens passen. Però també caldrà que no ens deixem portar pel profetisme guerra-mundialista (és que no hem estat en «guerra» mundial fins a dia d’avui?) que des de la dreta i alguna esquerra no ens paren de vaticinar per tal de que no s’esvaloti l’aviram acatant així qualsevol mesura que «eviti» la tragèdia.

I caldrà, per acabar, assenyalar bé les causes de la crisi patirem, perquè hi ha manca de recursos, perquè hi ha monocultiu turístic, perquè no som autosuficients, perquè…?. I sobretot, tenir clar que hi han persones amb noms i cognoms, partits polítics amb pedigrí i sindicats grocs, que són els responsables directes d’una economia mermada, depenent i d’una classe treballadora desorganitzada. Seguim tenint molta feina. I la qüestió no és si estarem o no a l’alçada, la qüestió és ser-hi, hi seràs? Jo sí, ens veiem a la trinxera!

* Santi Fortuny, Tarragona