**
El 7-O un pas més cap a l’Estat Comunal.** Estiu 2012. Viatge en plena campanya electoral a la República Bolivariana de Veneçuela. Pluralitat de mirades, unitat contra el neoliberalisme i l’imperialisme. Geopolítica de les resistències a Amèrica Llatina que intervé en la política internacional amb el crit: “Un altre món és possible”, però que desperta la memòria a cops d’estat planificats des de la Casa Blanca en la dècada dels ‘70 i ‘80. Es pot repetir? És una pregunta que travessa les converses de política internacional. Les polítiques d’ajust estructural imposats amb feixisme i repressió, a Veneçuela, van portar a la població a explotar en l’anomenat Caracazo de 1989. Revolta popular de la desesperació, de la gent sense veu ni vot. 1998 guanya Hugo Chávez Frias les eleccions. 1999 s’engega el procés constituent. Abril 2002 cop d’estat de l’oligarquia frustat per la determinació del moviment popular. 2012, 13 anys de procés bolivarià a Veneçuela.
Arquitectura bolivariana: Lleis com la de terra o la de la pesca – llei aprovada el 2009 on es prohibeix la pesca d’arrossegament – han suposat un clar propòsit d’apostar per l’exercici de la sobirania alimentària, que era inexistent. Aquesta, conjuntament amb la nacionalització del petroli i sectors energètics estratègics, han estat factors clau per engegar tota la maquinària per tenir en compte milions de veneçolans i veneçolanes que, abans d’arribar Chávez a Miraflores, vivien sense drets civils i polítics i en situació de pobresa -del 70% el 1998 s’ha passat al 23% al 2011- i desemparats de tot accés públic a l’educació, a la sanitat i als serveis socials.
La Veneçuela de les revolucions
Diferents experiències que hem conegut ens han fet evident que la revolució bolivariana consisteix en un conglomerat de revoltes. La de les cooperatives socialistes del frente campesino que s’aixopluga en la Corriente Revolucionaria Bolívar y Zamora, n’és un exemple. El ‘plan Zamora’ va entregar en la seva primera fase (2003) més d’un milió d’hectàrees als camperols, 31.437 cartes agràries, 30.000 milions de bolívars. Extensions de cultiu, tractors, cases, escola i mestres són garantia en aquesta petita expressió de revolució que es pot tocar amb les mans, i les paraules i explicacions de la seva gent sobre aquest procés de lluita la fan tangible i real. La politització de la societat, el compromís i el prendre partit de la gent com a subjecte polític actiu impressiona. Qualsevol conversa quotidiana entre iguals es converteix en debat públic i polític. La participació dels moviments socials i dels Consejos Comunales i Comunes territorials en la presa de decisió de les polítiques locals i estatals són parafrejats en aquestes eleccions amb “La Presidencia es Nuestra…y se queda, carajo!”.
L’estratègia i la tàctica: Les missions
Empoderament popular, autogestió, moviment popular. Les anomenades misions serien el contrapoder al capitalisme que perviu, impulsat pel propi Estat. Programes estratègics – per aprofundir en el procés de transformació social – de salut, d’habitatge, d’educació, de sobirania alimentària i agroecologia, de reconeixement a la gent gran, de treball, etc.
Les missions educatives han estat molt significatives, no només per la gratuïtat dels estudis des de la llar d’infants fins la universitat – , si no per la connexió entre barri i escola. Desenvolupant allò après a l’escola en projectes socials als barris, adaptant-se a les diferents situacions. La més important d’elles és l’anomenada Robinson i amb la qual s’ha aconseguit arribar a nivells per sota del 3% d’analfabetització – al 2005 la UNESCO va declarar Veneçuela territori lliure d’analfabetisme.
En el camí però no tot són flor i violes. Les crítiques des dels sectors més revolucionaris ens constaten les diatribes que sorgeixen en un procés genuí com el veneçolà. Tal i com diu Reynaldo Iturriza: “el procés bolivarià es pot definir com la societat contra l’Estat Burgès, creant noves institucionalitats i ocupant les institucions de l’Estat”, on la societat està en batalla dialèctica constant amb la burocràcia i la corrupció estatal. El camí és difícil i com diu Roland Denis “hi ha una disputa per com arribar a l’Estat comunal. La llei és per reconèixer o ajudar però no per prefigurar el poder popular”. Per R.Denis les prioritats per aprofundir en el procés i no caure en la delegació o la burocratització anirien encaminades a: exercir control obrer, ocupar i autogestionar les terres, a crear un autèntic moviment de pobladors, a construir un poder comunicacional i productiu i a la capacitat de defensa i de reafirmació revolucionària i bolivariana.
L’horitzó, resta obert. Les eleccions d’aquest 7 d’octubre són un pas més per aprofundir o no en el procés de transformació. Totes les enquestes donen guanyador a Chávez. La victòria chavista per pocs punts podria donar ales als discursos i accions de la dreta veneçolana i el neoliberalisme mundial. La victòria per àmplia majoria podria fer augmentar el poder del PSUV i l’estructura burocràtica estatal o posar a prova la capacitat del moviment popular per continuar caminant cap a la revolució bolivariana. El 7-O, en treurem l’entrellat.
