La propera Crisi

Les veus més o menys llunyanes que fa uns mesos es sentien anunciant una nova crisi econòmica sembla que han començat a sonar més fort alimentades, en bona mesura, per l’eco dels grans mitjans de comunicació i trobades de mandataris internacionals. A banda que tota previsió econòmica d’aquestes característiques pot ser relativament infundada, o motivada políticament per interessos adversos al poble treballador, és cert que hi ha certs indicadors que apunten una nova crisi capitalista de potencial escala mundial a curt-mitjà termini.

Un dels elements més comentats a tenir en compte és el clima de desconfiança a nivell financer, i molt especialment les turbulències que està passant el tresor dels EUA, en què els bons a curt termini han arribat a superar en rendibilitat els a llarg termini. La major part de les vegades que s’ha donat això les darreres dècades, ha anat seguit d’una dinàmica de recessió econòmica general. En segon lloc, la majoria d’organismes internacionals, tan d’escala mundial com regional, han anat corregint a la baixa les seves previsions de creixement a mesura que avançava el 2018. A més, sembla ser que s’està reduint molt la inversió en capital fix, és a dir, aquella part el capital constant que triga més a realitzar-se completament. Això vol dir que el capital està evitant fer inversions en producció a llarg termini, per por que una possible crisi afecti els preus o la demanda. Dit fàcil, els fabricants no estan invertint en maquinària nova. Per acabar, recentment s’ha publicat que el 2018 l’atur s’ha reduït menys a l’agost, quan es dóna més contractació temporal, que els anys anteriors a ca nostra.

A tot això cal afegir-hi que bona part dels mecanismes de què disposaven les institucions estatals i supraestatals per pal·liar els efectes de la darrera crisi estan esgotades. No hi ha marge per a noves polítiques monetaristes. De fet, fa uns mesos es va començar a parlar de nova crisi en el moment que el Banc Central Europeu semblava que pretenia pujar els tipus d’interès, que són a zero des del 2016, per tal de poder-los baixar i dopar l’economia si la cosa es posava magre. Finalment no s’ha fet ni la pujada sobtada ni la gradual, que es va plantejar en segon terme, per por que això fes col·lapsar els estats més febles de la unió i, volent allunyar la crisi, s’acabés precipitant. En aquest context, cal que ens plantegem si la guerra comercial entre la Xina i els EUA, que recentment també ha tingut una derivada com a guerra de divises, és una causa o una conseqüència de l’apropament d’una nova crisi.

Vista la possibilitat d’una nova crisi capitalista mundial, doncs, cal que centrem els nostres esforços a valorar críticament la nostra intervenció en el darrer cicle i n’obtinguem les lliçons pertinents per encarar la nova etapa de lluita política. El primer que cal entomar és la normalització dels efectes de la crisi del 2008 per part de les classes populars i, molt especialment, la classe treballadora i les seves capes més depauperades. En aquest sentit, si ve la tempesta, plourà sobre mullat. Segurament una de les lliçons que tenim més ben apreses, perquè prové de la primera onada neoliberal, és que el capital, quan troba dificultats per valoritzar-se a gran ritme en mercats llunyans o volàtils, retorna per depredar aquells àmbits que havia relegat a l’estat, no per fe en la socialdemocràcia, sinó per baixa rendibilitat.

Així, la defensa dels serveis públics serà clau, no per adhesió a l’estat benefactor en un context capitalista sinó pel fet que, en un moment de clara reculada del treball en la lluita de classes a escala europea, són un enclavatge de resistència i acumulació de forces pel pes que tenen sobre les seves condicions de vida. Cal que mirem d’anticipar quins nous sectors voldrà depredar el capital, quines privatitzacions i externalitzacions ens esperen, i cal que enllestim definitivament, també, els debats sobre els models de gestió privada maquillats de socials que minen l’articulació de la classe treballadora.

El balanç més dur segurament és, però, el que correspon a l’auge i decadència dels nous moviments socials. Tots som conscients de l’entrega i tasca lloable als grups d’habitatge, lluites laborals com els falsos autònoms o els moviments contra les retallades de pressupost públic, però cal que en valorem els resultats polítics. La veritat és que la nostra participació en aquesta mena de lluites econòmiques ha respost més a un perfil activista que no pas de confrontació ideològica i politització. I això és previ al debat sobre si el nostre paper en aquests espais ha de ser d’acompanyament o de direcció. El què és una evidència és que els revolucionaris 1) no hem captat un nombre significant de nova militància per aquesta via, 2) no hem assolit cap objectiu remarcable a l’ofensiva ni hem contingut l’embat en la major part de posicions defensives, 3) vinculat a l’anterior, no hem canviat la dinàmica de la reacció a la iniciativa, 4) no hem aconseguit a escala nacional, articular un moviment polític per a les lluites econòmiques disperses, i 5) no hem aconseguit cap mena d’hegemonia político-ideològica dins els moviments socials, que en molts casos ens han fet la pinça amb sectors reformistes.

En resum, no optimitzem les nostres forces. Tenim una manifesta incapacitat de fer convergir lluites i dirigir-les vers objectius definits. En paral·lel, els propis moviment socials de nova fornada han perdut efectius a mesura que les conseqüències de la crisi esdevenien la norma o s’abocaven a la lluita institucional de la mà de la nova esquerra. Actualment es troben majoritàriament en retrocés o descomposició sense haver deixat un pòsit fecund a nivell organitzatiu ni de consciència des del qual operar. A més, cal tenir en compte que aquesta mena de moviments no es donen de manera homogènia sobre el nostre territori i moltes de les lluites locals i sectorials no poden assolir envergadura veritablement nacional. En aquest sentit, és un terreny adobat per al centralisme i el menysteniment de les àrees rurals. Tampoc ens hem de mirar el melic. Fora dels estats on el capitalisme es troba més desenvolupat, la sindicació en clau de classe està repuntant i ja fa una dècada ben bona que s’acumulen experiències vaguistes remarcables en gegants com l’Índia o la Xina.

No podem fer futurologia ni tirar d’altres mecanismes esotèrics per saber exactament quan es produirà la propera crisi, quin en serà el calat i els detonants, i sobre quins eixos pivotarà el conflicte social. Però podem fer una valoració sobre els efectes de la crisi que encara sentim vivament i ponderar errors i encerts fets per encarar la vinent. Davant l’economicisme activista i el movimentisme dispers, és hora d’organitzar sòlidament, fer agitació com a confrontació ideològica per conscienciar i polititzar, i no confondre el respecte a la diferència amb condescendència i paternalisme a l’hora de treballar amb gent no militant. Si una nova crisi ha de suposar un repunt en la lluita de classes, anem-hi ben armats.

*Quim Serra Toro, és militant d’Endavant (OSAN).