[bar group="860×106"]

La proposta “Eurovegas”: necessitats, temptacions i males companyies.

L’empresa “Las Vegas Sand Corporation” vol instal·lar, a Barcelona o a Madrid, un gran complex amb hotels, casinos, centres comercials, sales d’espectacles i espais per a congressos i trobades de negocis. El projecte presenta un pressupost de fins uns 17.000 milions d’euros d’inversió i una previsió de crear uns 200.000 llocs de treball directes i indirectes. En contrapartida, l’empresa demana tot de condicions per flexibilitzar legalment els impostos, les relacions laborals i de contractació, el joc, el tabac, etc.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha ofertat fins a 800 hectàrees de terreny situades al delta del riu Llobregat, ara dedicades a activitats agràries i a espais naturals. La premsa del país ja va plena d’articles d’opinió i tot just ara, en el moment d’escriure aquest article, s’està organitzant, des de la comarca del Baix Llobregat, una plataforma social i ciutadana d’oposició.

Davant d’un projecte com aquest, om no pot quedar indiferent i sols el seu anunci ja remou el sentir i el pensar d’una bona part dels ciutadans. No és per menys. Si l’Eurovegas s’arriba a implantar, per la seva magnitud i característiques, marcarà força els trets definidors del nostre país futur.

Les necessitats

A Catalunya ara hi ha més de 600.000 aturats, uns 412.000 a l’àrea de Barcelona. Amb una economia molt endeutada l’entrada de diners de l’exterior pot ser una oportunitat de reactivació. Mentre que a l’àrea de Barcelona el sector de la construcció està aturat, el sector turístic i de congressos es mostra encara força actiu, pel que, d’entrada, el projecte Eurovegas podria semblar del tot convenient. Però aquestes dades bàsiques sols ens mostren la greu situació del moment i a curt termini. És cert que a llarg termini tots quedarem calbs, però també és cert que la pèrdua creixent de capacitat de resistir crisis econòmiques i socials i les limitacions que s’albiren pel que fa a recursos materials i energètics, ens obliguen a mesurar bé les decisions a prendre. Amb el cas Eurovegas estem davant d’un exemple de la dicotomia entre una gestió social incrementalista i no adaptativa (més del mateix) o una gestió de transició, d’assumpció de límits i adaptativa. Segons adoptem una perspectiva o una altra, els criteris de valoració socials canviaran radicalment alhora de jutjar la proposta de Las Vegas Sand, podent acabar sent més valuós un camp de carxofes periurbà que un casino.

Les temptacions

La creació de llocs de treball i els ingressos econòmics, són també els arguments principals amb els que es busca un consens social d’acceptació de l’Eurovegas. Aquests arguments casen del tot amb l’opinió limitadora que planteja que, als ciutadans i als treballadors, sols els preocupa el tenir un lloc de treball i l’accés a l’habitatge, l’educació o la sanitat, i que totes les demés qüestions i debats s’expliquen pels interessos d’una “classe” empresarial i política que sols mira per ella. Ambdós enfocaments sostreuen als ciutadans la seva capacitat de decidir sobre temes com el que aquí ens ocupa: valorar una inversió privada que, amb suport públic, tindrà una forta incidència social. S’ha de reconèixer que la temptació popular a la renúncia és forta: és més fàcil trobar-s’ho tot ja decidit i fet. Però inhibir-se quan s’estan prenen decisions que poden marcar els trets econòmics, socials i polítics d’un país és molt reprovable. Informar-se, pensar, valorar i intervenir críticament és el que dona valor com a tal al ciutadà.

El conseller d’economia de la Generalitat va dir que els ingressos públics que se n’obtinguin podrien ser dedicats a la investigació i al desenvolupament tecnològic. En Mas Colell sap, com a bon economista, que la creació de llocs de treball i l’obtenció de rendes per l’activitat pròpia de l’Eurovegas no garanteix pas una millora general de les condicions econòmiques i socials (en termes de PIB per càpita). I el que ens diu, de fet, és que el projecte Eurovegas no aportarà riquesa al país si no s’inverteixen bé els diners que s’hi obtinguin. Però també aquesta justificació instrumental del projecte de Las Vegas Sand té greus inconvenients i molts riscos.

Hem de ser conscients de que és l’exercici del poder el que conforma la realitat social. El poder no sols és coercitiu, és sobretot propositiu, afirmatiu, fa coses i les fa a la seva mida. També sabem que, en el nostre entorn social, la capacitat financera i inversora s’ha convertit en un dels principals mecanismes per exercir poder. Per tant, el que fora lògic és restar molt previnguts davant de tot projecte inversor que pretén trastocar la realitat social i econòmica. I més quan aquest mostra també la intenció de desposseir als ciutadans de capacitats, opinions i aspiracions, és a dir, la intenció de sostreure el poder de la gent i empitjorar els precaris drets democràtics amb que compta. El primer conflicte que se’ns planteja és doncs moral i polític.

El segon conflicte és econòmic i ecològic. I les preguntes a fer són: per a qui serà útil Eurovegas?, per a Las Vegas Sand o per a la gent del país; hi pot sortir tothom guanyant?, qui correrà amb els riscos del fracàs o de la decadència del projecte?. Hi ha moltes ombres en les possibles respostes, però la principal és que Eurovegas representa un augment dels desequilibris i de la fragilitat d’un territori mediterrani ja força maltractat. Per exemple, què passaria amb els casinos, els hotels i l’activitat congressual amb un preu del petroli enfilat fins els 200$ el barril?. Com suportarà el model Eurovegas una situació d’estrès hídric?. L’Eurovegas no aporta valor si la riquesa l’entenem com el manteniment de les condicions per a una bona vida i de les possibilitats socials de millora i permanència col·lectiva. I això tan s’hi val per a Catalunya, pels països catalans o per al món.

Les males companyies

A Catalunya hi ha grups influents que tenen interessos econòmics compartits amb els dels promotors d’Eurovegas. El sector de la construcció, el sector turístic o el sector de l’oci i el joc també estan ben representats per grans empreses catalanes i espanyoles. L’interès d’expansió econòmica d’aquests sectors, és un interès comú?. Amb Eurovegas s’enfortirà una elit econòmica i política que ja està massa representada i que actuarà en detriment d’altres sectors d’activitat industrial, agrícola o de serveis que presentin activitats amb guanys financers menors però socialment més útils.

El dèficit democràtic que caracteritza les institucions polítiques estatals del nostre país tampoc ajuda a fer una valoració positiva del projecte Eurovegas. Sols cal notar la manca d’informació i de possibilitats de participació i de control social sobre les iniciatives d’inversió que afecten els bens i serveis de caràcter públic. Com és prou sabut, l’obtenció del major benefici privat en situació de domini de mercat, no és un bon criteri inversor per a la consecució de bens públics, i menys quan també s’usa l’acció pública per a satisfer fins privatius. Cal fer notar que és també la manca de més democràcia la que ens està impedint donar una sortida més justa i redistributiva a la crisi actual. Tot plegat acaba tancant un cercle, gens virtuós, tramat entre necessitats, temptacions i males companyies, que fora bo anar trencant.

Amb la mirada posada en l’entorn econòmic internacional, la racionalitat ens faria apostar, no pel capgròs Eurovegas, sinó per aconseguir un desenvolupament social equilibrat, que garantís una major resiliència econòmica i ecològica i una major equitat social i territorial, amb més sobirania alimentària i energètica i amb una major participació democràtica també en els assumptes econòmics.


[bar group="860×106"]