Què amaga la marca Espanya? Hi ha un estret lligam entre les empreses transnacionals espanyoles i els governs de la monarquia. Siguem seriosos, les relacions entre el Regne d’Espanya i els països llatinoamericans no es caracteritzen per estrènyer vincles culturals, menys encara per la reciprocitat comercial, empresarial o la transparència en les inversions. Rere la retòrica de la hispanitat s’encobreixen negocis fraudulents, comissions, rentat de diners, comptes en paradisos fiscals i un cabàs d’il·legalitats, la llista dels quals és interminable. Cada viatge dels presidents de govern i dels reis s’acompanya d’un seguici d’empresaris àvids de sucosos beneficis. Així, recolzen reformes neoliberals al continent. Posteriorment, concedeixen medalles i agraeixen a governants corruptes, els serveis prestats a la marca Espanya: Zedillo, Uribe, Piñera, Macri, Calderón. La llista és àmplia.
Avui les relacions comercials amb Iván Duque, a Colòmbia; Alexandre Giammattei, a Guatemala; Sebastián Piñera, a Xile; Jair Bolsonaro, a Brasil; Guillermo Lasso, a l’Equador, i Mario Abdo, al Paraguai, compten amb l’adjectiu de seguretat jurídica per als inversors espanyols. Perquè no hi hagi equivoc, l’expropiació de YPF-Repsol a Argentina, durant el govern de Cristina Fernández de Kirchner, va ser considerada un atac a Espanya. La premsa i el govern van titllar l’acció de populisme esquerrà, robatori i una desraó política. Una dècada més tard, amb el govern de Maurici Macri, Felip VI canvia el discurs en el seu viatge a l’Argentina: “donem suport a tots els programes de reforma que estan en marxa”. Els empresaris espanyols es van fregar les mans. Macri va impulsar retallades salarials, acomiadaments i exempcions fiscals als empresaris espanyols. Així, van poder repatriar els beneficis i empobrir els argentins. Però Felip VI ho tenia clar: “Espanya compta amb empreses capdavanteres, competitives, modernes i innovadores, exponents de la marca Espanya, que representa qualitat i excel·lència”. Va oblidar l’espoliació i etnocidi a Xile, contra el poble Pehuenche, comès per Endesa en la construcció de la presa Ralco. Fet constatat per l’informe a les Nacions Unides redactat per Rodolfo Stavenhagen. Felip VI tampoc no va recordar com els empresaris espanyols van comprar a preu de saldo bancs, companyies d’aviació, terres, rius, boscos, construccions, ports, etcètera, obtenint el seu pare grans comissions.
La marca Espanya es caracteritza per fer megaprojectes eòlics, miners, d’explotació turística, on preval la destrucció mediambiental, la violació dels drets humans, la criminalització de les protestes i els moviments de resistència. Serveixi com a exemple l’actuació d’ACS a Guatemala, a Alta Verapaz. Allà, han estat entubats 30 quilòmetres del riu Cahabón, equivalent a 80% del tram que cobreix les poblacions dels pobles maies que habiten l’entorn. El 20% restant, assenyala Vladimir Soto, advocat del Col·lectiu Madre Selva, corre entre dos murs de ciment. Cinquanta mil són les persones afectades pel projecte. Mentrestant, a Espanya s‘invisibilitza el desastre ecològic i humà causat pel president d’ACS, Florentino Pérez, considerat un empresari exemplar. Res no escapa a la voracitat empresarial de la marca Espanya, destrueixen tot el que suposa una nosa. Sense cap vergonya, extorsionen, desplacen població, paguen a bandes paramilitars, contaminen rius, destrueixen reserves naturals i violen els drets humans. No importa el preu que calgui pagar. Tot pel benefici.
No hi ha ministre d’Indústria, Economia, Turisme o Relacions Exteriors espanyol que no vagi en defensa dels seus empresaris quan sorgeixen escàndols. L’exministre d’Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, al govern de Mario Rajoy, va sintetitzar l’esperit de la marca Espanya: “el govern espanyol defensa els interessos de totes les empreses espanyoles, dins i fora. Si a alguna part del món hi ha gestos d’hostilitat cap a aquests interessos, el govern ho interpreta com a gestos d’hostilitat cap a Espanya i cap al govern d’Espanya”.
Sota aquest principi actuen govern, mitjans de comunicació i polítics. Són una pinya. Neguen, menteixen i s’escandalitzen quan provoquen desastres mediambientals. Així entrellacen el discurs polític amb els interessos de les plutocràcies a banda i banda de l’Atlàntic. Repsol, Iberdrola, Telefónica, BBVA, Santander, Endesa, Zara, Sacyr, ACS, Prosegur, Ferrovial i Meliá, entre d’altres, però només són la punta d’iceberg, darrere d’aquestes, hi ha una plèiade d’empreses que viuen de saquejar els recursos a Amèrica Llatina. (Vegeu l’Observatori de Multinacionals Espanyoles a Amèrica Llatina, OMAL).
Finalment, la cirereta la posa el secretari d’Estat per a Iberoamèrica i el Carib, Juan Fernández Trigo. L’1/1/ 2022, va declarar: “Amèrica Llatina no és precisament un lloc aliè al model de societat en què ens desenvolupem les societats europees, les societats anomenades del primer món… A Amèrica Llatina s’abusa molt del concepte integracionista i fa poc en realitat per arribar a integracions reals entre les economies i els sistemes polítics. És veritat que el mite de Bolívar és una cosa que és molt present a les converses… però és important, alguna cosa més que declaracions, per això ens sembla important treballar amb l’OEA”. En aquesta direcció, podem interpretar l’elecció d’Andrés Allamand –un colpista, defensor de la dictadura de Pinochet, coordinador de la campanya de Pinochet per al referèndum del 1988, amb les mans tacades de sang– al capdavant de la Secretaria General Iberoamericana. Així entén Espanya la dignitat dels pobles llatinoamericans. Arriba España. Una, grande y llibre.
* Marcos Roitman Rosenmann és un sociòleg xilè. Article publicat al diari mexicà La Jornada el febrer de 2022.
