I
No havien passat 48 hores des de l’emissió de l’entrevista concedida pel ministre espanyol d’Afers Exteriors, Josep Borrell, a la BBC (11 de setembre), en la qual qualificava Catalunya com «una nació», que el mateix ministre sentí la necessitat d’esmenar les seves paraules davant un mitjà espanyol (Onda Cero). Així, segons el ministre, «Catalunya és la nació sociològica, la nació cultural, la nació que té un sentiment d’identitat col·lectiva, però no és la nació política, que és la base d’un estat». El ministre no definia en què consisteix aquest concepte de «nació política», més enllà d’identificar-la amb «la base d’un estat», i molt ens temem que l’emprava com una mera designació coreferent d”estat’, amb la qual cosa ens trobaríem amb un diàleg absurd, en què l’entrevistador pregunta si A pertany al conjunt B (el de les nacions) o al conjunt C (el de les regions) i l’entrevistat respon que A no pertany al conjunt D (el dels estats). Tanmateix, és induïble que, en l’afirmació del ministre, subjau un dualisme pel qual la «nació política» és el subjecte sobirà, mentre que la «nació cultural» es definiria per un seguit de singularitats (lingüístiques, literàries, esportives, gastronòmiques, paisatgístiques, etc.), les quals romandrien sempre com fets prepolítics i, sobretot, no habilitarien per a la constitució d’un subjecte de sobirania. Aquest dualisme es troba recollit en la dogmàtica subjacent a l’article segon de la Constitució espanyola de 1978, tot i que no amb aquests termes, sinó amb la dicotomia nació (= «nació política») – nacionalitats (= «nacions culturals»),[1] i és a la base de la supressió per les Corts espanyoles de l’article primer del Projecte d’Estatut d’autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, el text del qual afirmava que «Catalunya és una nació». En aquest darrer procés, com resumeix el filòsof del dret Xacobe Bastida, «[e]l PP s’oposava a la consideració nacional de Catalunya, perquè nació, el que es diu nació —ja ho assenyala l’article 2 [de la Constitució]—, només n’hi ha una i és Espanya». «Això no significa, s’adduí, que Catalunya no tingui una marcada especificitat: la té, però queda recollida i s’exhaureix en la seva consideració autonòmica com a nacionalitat. Parlar de Catalunya com a nació és confondre les coses. La rèplica del PSOE, sobrada de talant i freturada de talent, consistí a contemporitzar: Catalunya —adduïren— és una nació… cultural!, la qual s’integra en la nació política que és Espanya.» [2]
Com apunta Bastida mateix, es tracta d’un dualisme buit informativament, atès que «és absurd el fet de catalogar avui dia una nació com a nació cultural, si manca d’Estat i aspira a aconseguir-lo, o com a nació política, si parteix d’un Estat ja constituït.» «Això no categoritza ni descriu cap procés; a tot estirar reitera, amb un sinònim, la realitat. […] Amb això, hom no diferencia dos tipus de nació; simplement diu que hi ha estats amb territori i territoris que manquen d’un Estat (d’un Estat desitjat).»[3] Aquest autor apunta que, si té algun tipus de sentit el fet d’establir una distinció entre «nacions culturals» i «nacions polítiques», és per a designar «moments d’un procés de formació nacional, […] per tal com la nació cultural —la nació sense Estat— és sempre un embrió de nació política».[4] I és que tota nació és alhora cultural i política, adés perquè basa el seu projecte polític en una identitat cultural prèvia, adés perquè la construeix ex post, des del poder polític. Per contra, el que subjau sota la tautològica argumentació del ministre és una fal·làcia naturalista («A no pot ésser D perquè no ho és»), que equival a buidar el concepte mateix de dret, exhaurint-lo en la mera facticitat.
II
Hi ha una segona dimensió en el dualisme entre «nació política» i «nació cultural», la qual no tindria a veure amb el que és la nació, sinó amb el tipus de discurs que la fonamenta. Segons l’exegesi de Bastida, «[l]a nació política parteix sempre d’un Estat ja constituït i la seva actuació ex post sobre aquest Estat té una condició legitimadora d’aquest: serveix d’expedient col·lectiu de referència i homogeneïtzació a una institució que manca dels antics vincles de solidaritat personal». El fonament d’aquest tipus de nació fóra «la voluntat individual ciutadana sintetitzada en la figura del contracte social», i Bastida anomena paradigma subjectiu la construcció nacional basada en aquest criteri. A l’altre pol, foren les mateixes «dades culturals que contribueixen a crear els vincles comunitaris del poble» el fonament de la nació i prevaldrien sobre el «criteri d’adscripció voluntària», de tal manera que «el concepte de ciutadà passa a ésser substituït pel de comunitat popular o cultural». El discurs nacionalista bastit d’aquesta manera constituiria, en la denominació de Bastida, el «paradigma objectiu de la construcció nacional».[5] Tanmateix, es tracta d’una dicotomia igualment buida, ja que, com apunta el filòsof Ulises Moulines, «tot nacionalisme és alhora polític i ètnic». «És polític perquè consisteix en un programa d’acció política, i és ètnic perquè es basa justament en una nació, que és una forma especial d’ètnia».[6] En qualsevol cas, més enllà de la falsedat d’aquesta segona dimensió de la dicotomia, cal interpretar que el ministre pretenia presentar l’Estat espanyol (la «nació política») com una entitat política fonamentada en la voluntat ciutadana —i la ideologia que el legitima, com un nacionalisme democràtic— i Catalunya, com una comunitat merament cultural, el projecte de nació política de la qual es basa en l’anul·lació dels individus pels fets objectius definitoris de la col·lectivitat. Estirant el fil de la «nació política», podríem arribar fins i tot al concepte habermasià de patriotisme constitucional, consistent en la «disposició a identificar-se amb l’ordre polític i els principis de la Llei fonamental», que donaria lloc a una «identitat postnacional referida a l’estat constitucional», on «les identificacions amb les formes de vida i tradicions pròpies són desplaçades per un patriotisme més abstracte, el qual ja no es refereix al tot concret d’una nació, sinó a procediments i principis abstractes», consistents en la «generalització de la democràcia i els drets humans», contra els quals xocarien «els corrents de les tradicions nacionals (la llengua, la literatura i la història de la nació pròpia)».[7]
A Espanya, com a Alemanya, l’experiència d’una passat feixista que apel·lava a la cultura i la història nacionals com a fonts legitimadores podria fer versemblant la idea de fonamentar la nacionalitat, no pas en les fonts tradicionals d’identitat nacional, sinó en els valors democràtics proclamats a la Constitució de qualsevol estat democràtic. Tanmateix, a Espanya hi ha uns conflictes interns que amb prou feines hi són a la República Federal d’Alemanya: els conflictes nacionals i la definició del subjecte sobirà.[8] En aquest context, el fet de recórrer a qualsevol forma de «patriotisme constitucional» que no serveixi per a resoldre’ls resulta una estratègia tan absurda com pretendre fer una demostració donant per suposat allò que es vol demostrar. Per tot plegat, per la problemàtica relació de la història de la identitat nacional espanyola amb els principis democràtics i per la no menys problemàtica relació establerta en el sistema polític actual entre aquesta i les identitats nacionals de la resta de pobles sota administració espanyola, cal examinar la Constitució espanyola vigent actualment des del punt de vista del tipus de nació que sanciona.
III
Si Espanya fos una nació fonamentada des de criteris estrictament polítics, el seu estatut ontològic es definiria per la voluntat dels individus i/o comunitats que la formen, i no des de criteris pretesament objectivables aliens a aquesta. Això no obstant, si rellegim l’article segon de la Constitució, trobem que «[l]a Constitució es fonamenta en la unitat indissoluble de la Nació espanyola». La cursiva és afegida. D’antuvi, tal com ha informat un dels ponents del dictamen, Jordi Solé Tura (PCE-PSUC), el text d’aquest article no l’elaborà la ponència nomenada per les Corts, sinó un poder fàctic especialment interessat en la qüestió, que el remeté a la ponència a través del govern.[9] El diputat del grup Socialistes de Catalunya Joan Reventós denuncià, en sessió de la Comissió d’Afers Constitucionals, el tipus de nació que implicava aquesta redacció: «Com ha de fonamentar-se la Constitució en quelcom, si la Constitució mateixa és el fonament jurídic de l’Estat? El que passa és que una tal afirmació es refereix a una realitat social i política prèvia, a una cosa que Cánovas no hauria vacil·lat a considerar com a Constitució interna d’Espanya, que és la base del nacionalisme metafísic». És per això que Reventós proposà d’eliminar el pronom reflexiu es, establint així que és «la Constitució que fonamenta la unitat d’Espanya i el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions», la qual cosa «vol dir que, efectivament, és la Constitució que decideix democràticament com serà la futura, la nova unitat d’Espanya». De manera que «la sobirania popular proclamada no pot permetre que la Constitució es fonamenti en l’actual unitat d’Espanya, perquè aquesta és fruit d’un unitarisme centralista de l’Administració, i no un pacte patriòtic entre espanyols partidaris de crear una unitat nova a partir de les diverses nacionalitats i regions». Així, «és justament la Constitució aquest pacte entre totes elles; només la Constitució pot ésser garantia de la solidaritat entre unes i altres i és la Constitució que fonamenta la unitat futura, perquè és la base jurídica de l’Estat, el fruit de la sobirania popular».[10] A aquesta argumentació rigorosament emmarcada en el «paradigma subjectiu» de la construcció nacional, propi de les «nacions polítiques», el ponent d’UCD Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, en defensa del text extraparlamentari, hi replicà que «la nació és per sobre de i és anterior a la Constitució».[11] Per la seva banda, el diputat d’Alianza Popular i ministre de Presidència del darrer govern de Franco, Antonio Carro, exposà la mateixa línia argumental, la qual considera la història com a font de legitimitat: «Senyors, diputats, com hem de pensar que aquests cinc segles de vida en comú, en les glòries i en les derrotes, en els encerts i els errors, es puguin oblidar d’un dia per l’altre? Quina legitimitat tenim nosaltres, en aquest moment històric, per a balafiar aquest llegat de tantes generacions d’espanyols?».[12]
La fonamentació de la unitat d’Espanya en clau historicista, igual que a partir de qualsevol altre criteri independent de la mera voluntat ciutadana, és pròpia del «paradigma objectiu de la construcció nacional», característic de les «nacions culturals», i, si ens hem de prendre seriosament el dualisme entre nacions «polítiques» i «culturals» quant a llur fonamentació doctrinal, implica la reducció de la mateixa nació espanyola a nació cultural, per bé que elevada a la categoria de subjecte de sobirania, però no precisament des de criteris «polítics». Tal com apunta Bastida, el fonament normatiu d’aquest nacionalisme historicista lliga bé amb el V principi del Movimiento Nacional, d’acord amb el qual la nació espanyola es compon de «les generacions passades, presents i futures», de les quals els espanyols vius són tan sols una «fracció infinitesimal».[13]
A més, doncs, de la proscripció implícita del dret a l’autodeterminació continguda a l’article segon, si analitzem altres preceptes de la Constitució relacionats amb la qüestió nacional, hi trobem una relació de subordinació clara de les comunitats autònomes a l’Administració general de l’Estat, palesa en el fet que els estatuts d’autonomia hagin d’ésser aprovats per les Corts espanyoles (art. 144), en la potestat irrestricta de l’Administració central per a dictar legislació bàsica també en les matèries competència de les comunitats autònomes (art. 150.3), amb la suspensió automàtica de les disposicions adoptades per aquestes en cas que el govern espanyol interposi recurs d’inconstitucionalitat (art. 161.2), o en la facultat d’aquest, amb el suport del Senat, per a dictar mesures impositives sobre les autoritats de les comunitats autònomes (art. 155). En aquest aspecte, tot i que el text de l’article 155 és gairebé idèntic al del 37 de la Llei fonamental de la República Federal d’Alemanya de 1949, el context d’aplicació és molt més ampli, perquè en aquesta es limita al marc de les matèries que són competència de l’Administració federal (art. 73) o concurrents entre aquesta i els estats federats (art. 74), però en el cas espanyol no hi ha cap límit material a la competència de l’Administració central. Sobre el nivell real de descentralització del règim de la monarquia reinstaurada és indicatiu el fet que l’article més extens de la Constitució sigui el que estableix les matèries «competència exclusiva» de l’Administració central (149.1, que consta d’un total de trenta subapartats), com també ho és que el mateix text constitucional s’hi refereixi com «l’Estat», negligint que l’estat es compon tant de l’Administració central com de les autonòmiques i locals.
Així mateix, la Constitució manté el supremacisme lingüístic espanyol, ja que confirma el caràcter de llengua oficial del castellà a tot l’Estat (art. 3), no reconeixent el dret de cada comunitat lingüística a establir sobiranament el seu règim d’oficialitat lingüística, i limita l’oficialitat de la resta d’idiomes peninsulars al seu domini territorial. A la qual cosa caldria afegir el boicot del govern espanyol, mitjançant recursos d’inconstitucionalitat, a les lleis lingüístiques aprovades pels parlaments de Galícia, Comunitat Autònoma Basca, Catalunya i Balears i la pertinaç política impositiva del castellà per l’executiu i el legislatiu espanyols en normativa de tota mena. Significativament, el precepte constitucional que declara la suposada igualtat dels espanyols davant la llei (art. 14), no esmenta la llengua com a motiu invàlid per a justificar una desigualtat de tracte, en contradicció flagrant amb la Declaració Universal de Drets Humans (art. 2) i la Convenció Europea de Drets Humans (art. 14), omissió que repeteix l’article 510 del Codi penal espanyol en definir els anomenats delictes d’odi.
L’historicisme del nacionalisme recollit a la Constitució espanyola actual també és palès en la reinstauració de la monarquia, la font de legitimitat de la qual és exclusivament de caràcter històric i, en el cas espanyol, amb l’agreujant que té origen en la imposició del règim franquista (Llei de successió a la prefectura de l’Estat, de 26 de juliol de 1947, i Llei 62/1969, de 22 de juliol, «per la qual es proveeix allò que fa referència a la successió en la prefectura de l’Estat»), després del cop d’estat monarquicofeixista contra la República. En coherència amb la naturalesa de la font legitimadora de la institució, la seva reinstauració fou sostreta a la deliberació pública que, en el marc del patriotisme constitucional habermasià (autodefinit filosòficament com a republicà), hauria de governar la presa de decisions polítiques. La reinstauració de la monarquia a Espanya fou condició sine qua non per a la implantació de la democràcia parlamentària, per a la qual cosa fou introduïda a la Llei per a la reforma política (Llei 1/1977, de 4 de gener, art. 1.2), es prohibí qualsevol mena de propaganda política que la qüestionés durant les primeres eleccions pluripartidistes a Corts (Reial decret llei 24/1977, d’1 d’abril, «sobre llibertat d’expressió»), i la clivella sobre la forma d’estat s’exclogué del debat constituent. Un altre element heretat del règim franquista i, en realitat, una constant de l’Estat espanyol només interrompuda durant la Segona República, són els privilegis concedits per l’Administració a l’Església catòlica. En efecte, la Constitució de 1978, tot i declarar que «[c]ap confessió no tindrà caràcter estatal», tot seguit disposa que els poders públics «tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les relacions de cooperació consegüents» amb l’Església catòlica (art. 16.3), en contrast amb la inequívoca declaració de l’article tercer de la Constitució de 1931 que «[l]‘Estat espanyol no té religió oficial», sense matisos de cap mena. Els privilegis a l’Església catòlica anunciats a la Constitució de 1978 es concretaren en els quatre acords subscrits entre l’Estat espanyol i el Vaticà el 3 de gener de 1979, entre els quals destaquen: la restricció de la llibertat de càtedra per a protegir la doctrina cristiana (art. I de l’Acord sobre ensenyament i afers culturals), la qual s’ha d’oferir obligatòriament a tots els centres d’ensenyament i impartida per personal designat pel bisbat (art. III); el dret de l’Església a establir centres docents no universitaris (art. IX) i organitzar cursos a les universitats públiques (art. V); el sosteniment amb recursos públics de l’Església catòlica i un reguitzell d’exempcions fiscals per a aquesta (art. I, III i IV de l’Acord sobre afers econòmics), o l’assumpció del calendari festiu cristià com a calendari festiu oficial (art. III de l’Acord sobre afers jurídics).
De manera que, lluny d’establir les bases per a una identitat «postnacional» democràtica que superés les rèmores autoritàries i filocatòliques que ha arrossegat històricament l’Estat espanyol, la Constitució de 1978 assumeix els principis bàsics del nacionalisme «cultural» espanyol: unitat territorial com a element previ a la Constitució i independent de la voluntat ciutadana; supremacia de la llengua castellana i dels òrgans centrals del poder públic sobre els autonòmics i una concepció merament delegada de l’autonomia, a la vegada que ni tan sols recull elements fonamentals per al principi d’igualtat ciutadana i racionalitat epistèmica inherents al patriotisme constitucional habermasià com són la república i el laïcisme. És per això que, en comptes de «patriotisme constitucional», el que trobem a la Constitució espanyola de 1978 és, ras i curt, una Constitució patriòtica.
Notes:
[1] «La Constitució es fonamenta en la unitat indissoluble de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.» La cursiva és afegida. La despolitització de la nació cultural (les «nacionalitats») és perceptible en el fet que es trobi ubicada a l’altre pol de la dicotomia i, a fortiori, que sigui equiparada, a la pràctica, amb les «regions». Bona mostra de l’envergadura de la rectificació del ministre la trobem en el fet que, a l’entrevista concedida a la BBC, la dicotomia plantejada pel periodista era «regió o nació».
[2] Xacobe Bastida, «La senda constitucional. La nación española y la Constitución», dins Carlos Taibo (dir.), Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones, Madrid: Los Libros de la Catarata, 2007, pàg. 130.
[3] Ibídem, pàg. 128.
[4] Ibídem, pàg. 127.
[5] Xacobe Bastida, «La búsqueda del Grial. La teoría de la Nación en Ortega», Revista de Estudios Políticos, 96, abril-juny de 1997, pàg. 44.
[6] C. Ulises Moulines, «Crispaciones hispánicas (reflexiones en torno a la terapia antinacionalista de Aurelio Arteta)», Isegoría. Revista de Filosofía Moral y Política, 28, 2003, pàg. 181.
[7] Jürgen Habermas, «Geschichtsbewußtsein und posttraditionale Identität. Die Westorientierung der Bundesrepublik», dins Eine Art Schadensabwicklung. Kleine politische Schriften. VI, Frankfurt: Suhrkamp, 1987, pàg. 168-174.
[8] D’altra banda, resulta prou significatiu que un país on amb prou feines hi ha conflictes nacionals tingui un nivell de descentralització política incomparablement més gran que un estat fortament plurinacional com l’espanyol. Tot just se n’ha adonat la plèiade de polítics i periodistes que, després d’anys i panys de perjurar que «Espanya és l’Estat més descentralitzat d’Europa», ara s’escandalitzen pel fet que el Tribunal Superior de Justícia d’un estat federat («un tribunal regional») tingui competència en matèria d’extradicions.
[9] «UCD es trobava en una situació difícil. Si mantenia el terme [nacionalitats], hauria d’afrontar una gran ofensiva exterior, en el si dels mateixos aparells d’un Estat que el govern ucedista controlava amb dificultat. També hauria d’afrontar dissensions internes.» Finalment, «m’arribà, com a president de la sessió, un paper manuscrit procedent de la Moncloa en què es proposava una redacció nova de l’article 2». Segons els representants d’UCD a la comissió redactora del dictamen, «aquell era el text literal del compromís assolit [pel govern] amb els sectors consultats». Tot i que «hom no especificà quins eren aquests sectors», «no és difícil endevinar-ho». Jordi Solé Tura, Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación, Madrid: Alianza, 1985, pàg. 99-100. Tal com recorda Bastida («La senda constitucional», pàg. 121-22), es tractava de la cúpula de l’Exèrcit.
[10] Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. Comisión de Asuntos Constitucionales y Libertades Públicas (DSCD, CAC), 66, 12-05-1978, pàg. 2299.
[11] DSCD, CAC, 66, 12-05-1978, pàg. 2307.
[12] DSCD, CAC, 66, 12-05-1978, pàg. 2279.
[13] Xacobe Bastida, La nación española y el nacionalismo constitucional, Barcelona: Ariel, 1998, pàg. 182.
*Daniel Escribano, traductor i autor del llibre “El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936)” (Lleonard Muntaner Editor, 2017). Ha editat i traduït l’obra “Pomes perdudes. Antologia de la narrativa basca moderna” (Tigre de Paper, 2014) i, juntament amb Àngel Ferrero, l’antologia de James Connolly “La causa obrera es la causa de Irlanda. La causa de Irlanda es la causa obrera. Textos sobre socialismo y liberación nacional “(Txalaparta, 2014).
Una versió anterior d’aquest article es publicà en espanyol al setmanari electrònic Sin Permiso el 30 de setembre de 2018 (http://www.sinpermiso.info/textos/la-rectificacion-del-ministro-la-nacion-politica-y-la-constitucion-patriotica).
