Des de fa més d’un any, la família Pérez Santiago espera que l’Ajuntament de Barcelona els atorgui un habitatge d’urgència social. La Síndica de Greuges es va pronunciar a favor seu, però tot i així l’Ajuntament no cedeix. Davant de la situació de desempara, van decidir ocupar un habitatge buit de titularitat pública al barri del Verdum propietat d’Administració, Promoció i Gestió SA, òrgan vinculat al departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Dimarts passat van patir el tercer intent de desnonament.
Més de 60 persones van respondre a la crida feta per l’oficina de Drets Socials de Nou Barris (ODS) i l’Associació 500×20. Nombrosos col·lectius van acudir a la convocatòria. Entre ells, associacions i entitats del barri, la CGT, l’Assemblea de Barcelona, l’Assemblea d’aturats i una llarga llista de formacions de l’esquerra anticapitalista. A les 10 del matí, arribaven al carrer Marín número 28 tres dotacions dels Mossos d’Esquadra, representants dels serveis socials, membres dels jutjats i també de l’Institut Català del Sòl (INCASOL), no només amb la intenció d’executar el desnonament, sinó també de prendre’ls la custòdia dels seus tres fills. La resistència popular davant l’habitatge dels Pérez-Santiago, va impedir que aquestes dues accions es duguessin a terme.
Després d’aquest tercer intent de desnonament, l’advocat de l’ODS continua treballant per evitar que la família es quedi al carrer. El mateix advocat afirma que la família ha fet tots els tràmits per rebre el pis d’urgència social i mai s’han negat a pagar un lloguer dins les seves possibilitats econòmiques. Davant d’aquest cul de sac, l’ODS ha presentat un recurs davant la inoperància de l’Administració després de la demanda de la Síndica de Greuges Assumpció Vila.
Lluny del que es pugui pensar, els Pérez-Santiago no representen un cas aïllat: des de l’inici de la crisi econòmica el 2007, 40.000 famílies han estat desnonades a Catalunya i més de 79.000 arreu dels Països Catalans. Abans del greu procés de rescissió que encara estem vivint, els bancs finançaven el 100% de la compra d’habitatges, i concedien hipoteques a famílies que, potser, en aquell moment no tenien prou recursos per pagar-les. Aquestes són les famílies que un cop ha començat la crisi, han patit per mantenir casa seva i, en més d’una ocasió, han acabat marxant a al força. De fet, no només marxant, perquè la llei estipula que si un cop el banc ha reclamat l’immoble a la família, aquest no és venut, és la mateixa família qui ha de seguir pagant el deute. Com a opció per intentar solucionar la precària situació de moltes famílies i la nefasta política d’habitatge de molts governs municipals, la CUP ha impulsat mocions a molts municipis per donar suport a les famílies expulsades de casa seva.
El portaveu de la CUP a Barcelona, Xavi Monge, ha afirmat en declaracions a L’ACCENT, que “l’Ajuntament de Barcelona fa molts menys del que podria fer en política d’habitatge”. En aquest sentit, Monge explica les iniciatives diverses que la CUP està tirant endavant a Barcelona per aconseguir millores en aquest camp. En primer lloc, la creació d’una comissió que esdevingui un vincle entre propietaris i llogaters per garantir que els desnonaments no es facin mai per raons econòmiques. A més, també proposen noves funcions pel Parc públic de l’Habitatge. Entre d’altres, aconseguir l’expropiació d’habitatges buits en sòl barceloní, així com de la construcció de més habitatges públics destinats al lloguer. Monge afirma que si ja és reprovable que les constructores privades tinguin pisos buits i especulin amb ells, “és insultant que l’Ajuntament i INCASOL mantinguin habitatges de titularitat pública sense ocupar”.