Entrevista a Daniel Escribano
Reproduïm l’entrevista que el setmanari digital Sin Permiso va publicar el passat mes de juny a Daniel Escribano (@DanielEscriba20), traductor i autor d’una tesi doctoral sobre el conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República.**
El passat 9 de juny, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei sobre l’ús i aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari. Quines són les diferències més importants entre la nova llei i la legislació anterior?**
Pel que fa a la política lingüística escolar, fins ara hi havia dues lleis: la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (LPL), i la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació (LEC). Aquesta última és molt clara quant al fet que el català és la llengua vehicular de l’ensenyament no universitari a Catalunya (art. 11.1) i l’occità, a l’Aran (art. 17), amb les úniques excepcions de «les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera» (art. 11.2) i amb la possibilitat d’impartir «continguts curriculars i altres activitats educatives en alguna de les llengües estrangeres», prèvia autorització del Departament d’Ensenyament (art. 12.3). La LEC també recull un sistema d’atenció individualitzada en castellà, si els progenitors dels alumnes ho demanen (art. 11.4). La flamant Llei 8/2022, de 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, en canvi, afegeix que l’«ensenyament i l’ús curricular i educatiu del català i del castellà han d’estar garantits i tenir una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius» (art. 2.2, la cursiva és afegida). Amb això es reconeix legalment que el castellà esdevingui també llengua vehicular, per més que els legisladors hagin volgut defugir aquest terme. D’altra banda, en la mesura que la nova llei no s’ha acompanyat de cap reforma dels preceptes esmentats de la LEC, es genera una situació d’inseguretat jurídica.
Alguns dels defensors de la nova llei l’han justificada al·legant que evitarà l’aplicació del 25% d’ús docent mínim del castellà ordenat per la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
El secretari de Política Lingüística de la Generalitat ha afirmat que, amb la nova llei, ha «decaigut» l’objecte de la sentència que imposava aquest percentatge a tots els centres no universitaris del sistema educatiu català (STSJC 5201/2020, de 16 de desembre), argüint que hauria «canviat el marc legal» a partir del qual el TSJC va dictar la sentència. Tanmateix, passa que el que ordenava el TSJC contradeia frontalment la legislació catalana vigent i ho va dictar igualment, atribuint-se funcions executives que no té, fins a aconseguir forçar un canvi legislatiu. D’altra banda, sembla força més cert el contrari del que diu el secretari: la nova llei dona una certa base jurídica a les intromissions del poder judicial en la política lingüística educativa catalana, per tal com estableix que el castellà també ha d’ésser llengua «curricular». Per això, és pensable que les ingerències del poder judicial en aquesta matèria es multiplicaran encara més.
En un article recent, parlaves de «claudicació» del Parlament de Catalunya davant de l’«activisme judicial espanyolista». Ho podries ampliar?
L’origen d’aquest conflicte es remunta a una pirueta argumentativa del Tribunal Constitucional (TC) per no anul·lar un precepte de l’Estatut d’autonomia de 2006 que reconeixia el «dret a rebre l’ensenyament en català» (art. 35.2) però, alhora, buidar-lo de contingut, mitjançant una interpretació manipuladora: que aquest article no era incompatible amb «l’exercici lliure i eficaç del dret a rebre l’ensenyament en castellà com a llengua vehicular i d’aprenentatge» (STC 31/2010, de 28 de juny, FJ 24). El sistema lingüisticoescolar català, però, ja estava fixat a la legislació infraestatutària esmentada i el TC no el podia derogar, atès que els preceptes que l’institueixen no havien estat sotmesos al seu dictamen. Tanmateix, la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) de seguida va començar a cassar sentències del TSJC que desestimaven recursos interposats per particulars que demanaven que s’introduís el castellà com a llengua vehicular a centres concrets, i ho va fer esgrimint l’argumentació del TC (STS 6628/2010, de 9 de desembre; STS 6629/2010, de 13 desembre, i STS 6632/2010, de 16 de desembre). Amb aquestes sentències, el TS pretenia forçar un canvi legislatiu que, a escala estatal, es produiria amb la Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa, la qual declarava el castellà «llengua vehicular de l’ensenyament» i ordenava a les «administracions educatives» que s’hi utilitzés «en proporció raonable» (disposició addicional 38.1 i 38.4). Amb això, hi havia una contradicció entre la legislació espanyola i la catalana. L’estratègia del Ministeri d’Educació va ésser recórrer al poder judicial mitjançant la interposició d’un conflicte negatiu de competències davant el TSJC, atès que la Generalitat no aplicava la llei espanyola, i que va donar lloc a l’esmentada STSJC 5201/2020. Més enllà de si el legislador espanyol tenia competència o no per a fixar el sistema lingüisticoescolar de les comunitats autònomes amb llengües altres que el castellà i de si la Generalitat podia inaplicar una llei del Parlament que no havia estat derogada ni anul·lada, el que ordenava el TSJC va deixar de tenir fonament legal quan el legislador espanyol, a la darrera reforma de la Llei d’educació, va suprimir les referències al castellà com a «llengua vehicular» (Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, article únic, apartat 89). Tanmateix, davant de les amenaces d’alguns partits espanyolistes de querellar-se contra els responsables del Departament d’Educació per desobediència en cas que no apliqués la Sentència del TSJC, els partits que formaven el Govern (ERC i Junts), amb el suport del Partit dels Socialistes de Catalunya-Units per Avançar (PSC-Units) i En Comú Podem (ECP), han preferit aprovar una llei que no figurava als seus programes i que només s’explica per l’extralimitació del poder judicial en les seves funcions. Així, a més d’erosionar una mica més el marc juridicolingüístic escolar català —ara per via de la legislació del mateix Parlament―, han elevat el poder judicial a la categoria de legislador, renunciant ells a la seva competència legislativa sobirana i assumint una funció subalterna consistent a refer la seva pròpia legislació a partir dels dictats d’una poder mancat de competència legislativa i de legitimació democràtica.
Quina és la situació de les llengües espanyola i catalana entre la població de Catalunya?
Les recerques històriques i sociolingüístiques daten en la dècada de 1960 la consumació del llarg procés de castellanització de tots els sectors de la societat catalana. La mobilització antifranquista, socialment majoritària a Catalunya i en el programa de la qual confluïen les reivindicacions democràtiques amb les autonomistes i de restauració funcional i reconeixement oficial de la llengua catalana, va forçar una mena de solució de compromís en la Constitució pactada entre l’elit postfranquista i les forces democràtiques. D’una banda, el constituent va ratificar l’oficialitat del castellà arreu del territori espanyol, incloent-hi les comunitats amb altres llengües, i de l’altra anunciava el caràcter també oficial dels altres idiomes peninsulars, però restringit al seu domini territorial. En qualsevol cas, la restauració de la Generalitat i l’exercici de les competències assumides en matèria d’ensenyament i cultura va permetre la generalització del coneixement del català.
Tanmateix, pel que fa a l’ús social, la dinàmica és recessiva. D’acord amb l’Enquesta d’usos lingüístics de la població, elaborada per l’antiga Direcció General de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2003 el 46% dels entrevistats declaraven que empraven el català habitualment. Al 2018 la xifra havia baixat al 36,1%. Quant al grup d’edat comprès entre 15 i 29 anys, la dinàmica és la mateixa: entre 2003 i 2018 el percentatge d’enquestats que declaren que utilitzen habitualment el català va descendir del 42,2% al 35,2%. Igualment, un informe del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu del Departament d’Educació consigna que, en el curs 2020-2021, els alumnes de 4t d’educació secundària obligatòria (ESO) obtenien de mitjana resultats més bons de llengua castellana que de català, amb independència del nivell socioeconòmic de la família. Dades del mateix Ministeri d’Educació espanyol dels anys 2010 i 2011 també porten a la mateixa conclusió.
Alguns sociolingüistes expliquen aquesta dinàmica com el producte exclusiu dels moviments migratoris que hi ha hagut a Catalunya durant les darreres dècades i destaquen que no s’ha interromput la transmissió generacional entre la població catalanoparlant. Sigui com sigui, la dinàmica recessiva afecta la totalitat del domini territorial de la llengua catalana i, en els casos del País Valencià, les illes Balears i Pitiüses i la Franja, sí que es constata una tendència a la interrupció de la transmissió intergeneracional entre el mateix grup catalanoparlant. Aquesta dinàmica ha tingut com a efecte, especialment a redós del procés sobiranista principatí, que els partits independentistes hagin rebaixat l’estatus de la llengua catalana en els seus programes polítics, considerada un obstacle per a l’extensió de les bases socials de l’independentisme i hagin acceptat aproblemàticament l’estatut jurídic de la llengua substituïdora, desentenent-se de les tendències sociolingüístiques de fons.
A què atribueixes l’ofensiva d’amplis sectors polítics i judicials espanyols contra la llengua catalana?
A la ideologia unilingüista que ha imbuït el nacionalisme espanyol des de la seva mateixa constitució, basada en el principi un estat, una llengua. L’espanyolisme ha assumit l’oficialitat dels idiomes peninsulars altres que el castellà com a mal menor, i ha maldat per rebaixar-la tant com ha pogut, adés per via legislativa, adés per via jurisprudencial. En el fons, no ha abandonat mai la idea que el castellà ha d’ésser l’única llengua socialment obligatòria —el mateix TC ha establert que l’únic deure de coneixement «jurídicament exigible amb caràcter generalitzat» és el que fa referència al castellà (STC 31/2010, FJ 14.a)—, mentre que els altres idiomes peninsulars han d’ésser, a tot estirar, optatius. Al capdavall, la reticència a la generalització del coneixement i ús social d’aquestes altres llengües respon al supòsit idealista que la presència majoritària d’idiomes originaris diferents pot facilitar processos de construcció nacional alternativa, negligint que els processos d’emancipació nacional segueixen lògiques causals estructuralment diferents i que l’esmentada recessió de l’ús social de la llengua catalana no ha estat obstacle per al creixement de l’opció independentista durant la darrera dècada, fins al punt que ha esdevingut majoritària entre els votants del Principat.
Al Regne d’Espanya (fora de Catalunya), hi ha un coneixement ajustat de la situació sociolingüística catalana?
En general, hi és aplicable la tesi de Marx i Engels segons la qual les idees de la classe dominant són les idees dominants socialment. Això explica que el gruix de la població espanyola estigui imbuïda dels esquemes ideològics del nacionalisme espanyol, també en la qüestió lingüística. En menor mesura, alguns d’aquests esquemes també perviuen a Catalunya mateix i se’n detecten romanalles a les relacions quotidianes de la major part de catalanoparlants, com ara en la confusió entre «cortesia» o «educació» i hàbits de submissió lingüística producte d’un llarg procés de socialització ideològica.
Hi ha moltes persones d’esquerra de fora de Catalunya, amb l’excepció de la Comunitat Autònoma Basca i, parcialment, de Navarra, que consideren que el castellà està discriminat a Catalunya. Com és possible?
Novament, les idees de les classes dominants són les idees dominants socialment. En aquest cas, la retòrica del nacionalisme lingüístic espanyol a Catalunya s’inscriu en el marc discursiu del victimisme de l’home blanc que es nega a perdre privilegis. No sé a què es refereixen quan diuen que una llengua «està discriminada», ja que el subjecte del principi de no-discriminació són les persones, no els codis comunicatius. En qualsevol cas, al domini territorial de la llengua catalana el castellà ha estat únicament llengua de les elits fins que, en el marc del procés de construcció de l’Estat nacional espanyol, se’n va imposar l’aprenentatge al conjunt de la població, especialment durant la dictadura franquista, sense que els ciutadans d’aquests territoris s’hagin pogut pronunciar sobre el fet que sigui oficial, atès que es tracta d’una decisió unilateral del constituent espanyol. D’altra banda, si amb l’afirmació que «el castellà està discriminat a Catalunya» volen dir que no se li reserven els àmbits d’ús exclusiu o mínim obligatori reconeguts al català i l’occità, com a llengües pròpia de Catalunya i l’Aran, respectivament (és a dir, idiomes de màxim historicitat als seus dominis territorials), el mateix podrien denunciar els parlants dels tres centenars d’altres llengües residents a Catalunya que no tenen cap mena de reconeixement oficial.
* Publicat originalment a Sin Permiso, 19 de juny de 2022. Traducció de L’Accent.
