>> Pedro López Trigo, guerriller cubà, assaltant del Cuartel Moncada.
Pedro López Trigo va ser, el 1953, un dels assaltants al Cuartel Moncada. Amb tan sols 24 anys, però amb uns ideals ben clars, va agafar el fusell per alliberar el poble cubà. En aquest assalt, va perdre el seu germà, Julio López Trigo.
Iniciat a la lluita a través del moviment sindical cubà, als seus 82 anys continua mantenint l’esperit de lluita i il·lusió per mantenir la sobirania i independència Cubana. Ens assegura que si calgués, tornaria a agafar el fusell.
Què va significar l’assalt al Moncada per a la Revolució Cubana?
Mira, nosaltres vàrem anar creant cèl·lules insurreccionals, les quals no havien de passar dels 9 o 10 companys. Aquests integrants havien de ser fonamentalment obrers, camperols i intel·lectuals honestos que, en un moment determinat, estiguessin disposats a agafar les armes, disposats a combatre amb les armes per l’enderrocament de la dictadura de Batista. Un cop triomfés la revolució, aleshores anar arrancant arrels, els mals que realment patia el nostre poble, la nostra nació, amb la situació de neocolònia des de l’any 1902 fins el 1959, que va triomfar la Revolució.
L’esperit del Moncada del que vostè parla sovint, encara es manté a la societat cubana? S’ha aconseguit traslladar al jovent cubà?
Mira, jo et puc dir que tot i tenir més de 80 anys, segueixo pensant igual que si en tingués 20 o 24. Vaig anar a l’assalt del Moncada amb 24 anys, inspirat fonamentalment pels ideals martians, del nostre heroi nacional, José Martí.
Martí va deixar molt clar, per haver viscut als Estats Units, una frase que per a nosaltres té una vigència formidable que és “vaig conèixer el monstre, perquè vaig viure dintre les seves entranyes”. Martí va definir molt bé a l’imperialisme nord-americà i, amb aquesta idea, i amb la direcció de Fidel Castro, ens vàrem llençar a crear aquelles cèl·lules insurreccionals i anar formant en l’aspecte ideològic martià antiimperialista als joves que les integraven. O sigui, que ja vàrem anar a Moncada amb una consciència, amb un principi i amb uns grans desigs d’alliberar a Cuba de la dictadura militar que ens oprimia.
Creu que en l’actualitat, aquest mateix desig de llibertat, pot portar a un poble a agafar les armes? Es pot repetir un “assalt al Moncada”?
La revolució cubana és exemple per a tots els pobles que lluiten per a la seva llibertat, que lluiten de veritat per donar-se un veritable govern de justícia social on puguem aconseguir que desaparegui l’explotació de l’home per l’home. Si es fa necessari, i com em va dir l’heroïna del Moncada en una ocasió, s’han de crear les condicions. Per agafar les armes la fruita ha d’estar madura, si està verda, fracassem. A Cuba quan vàrem assaltar el Moncada la fruita estava madura. I tant és així que l’acció del Moncada defineix la acció armada front la tirania batistiana i, alhora, en el centenari del natalici de José Martí, vam demostrar que hi havia una joventut que estava en disposició d’entregar la seva vida per mantenir la vigència del nostre heroi nacional. És a dir, que si és necessari, al país que sigui, agafar les armes, si no hi ha una altra solució, les agafem.
Més enllà de la via armada. Què ha significat per vostè la revolució?
La paraula revolució és, davant de tot, tenir una formació ideològica d’acord amb el país al que un pertany, defensar aquests principis a costa del que sigui necessari. I si s’esgoten tots els mitjans per la via pacífica, com es va fer a Cuba, que no es va aconseguir, aleshores ens queda la via de la lluita armada. Vaja, dels fusells.
La premsa internacional parla constantment de presos polítics a Cuba. Què en pensa?
Jo et dic que no són presos polítics. No són presos polítics, són dissidents. Els que han comès faltes, delictes, estan detinguts per això. I sobre els que no estan detinguts us diré una cosa: hi ha un tractat migratori entre els Estats Units i Cuba, en què cada dos anys o bé els Estats Units o bé Cuba, es reuneixen per a tractar i actualitzar aquest tractat migratori. Fa poc varen venir uns funcionaris nord-americans a Cuba i, abans de reunir-se amb la immigració cubana o amb el Ministeri d’Assumptes exteriors, a l’oficina d’interessos nord-americans es varen reunir amb els dissidents. Això vol dir que els dissidents a Cuba obeeixen només a l’amo imperial.
Últimament també s’està parlant força de canvis i obertura a Cuba. És cert?
S’estan produint canvis fonamentalment en quadres dirigents que no han jugat el paper que els corresponia i han hagut de ser substituïts. Fonamentalment, l’interès més gran que avui té la revolució en si, és el tema de l’agricultura i combatre la corrupció. La corrupció ens fa molt de mal, i d’altra banda, hem d’aconseguir un major desenvolupament en l’agricultura cubana. En la meva opinió, entenc que són dos fronts pels que hem de lluitar.
Això vol dir que, malgrat el que diu la premsa internacional, el govern cubà és autocrític i està treballant per mantenir jove la revolució?
Després de 51 anys del triomf de la Revolució es fan necessaris canvis, perquè les mesures que varem adoptar inicialment ja no corresponen perquè la situació ha canviat, hem evolucionat. Alguns d’aquests canvis ja s’estan fent i seguirem fent canvis, però a la nostra manera, no com ho vol l’enemic, que ens diu “han de fer això i allò altre”. Nosaltres vàrem aconseguir totalment l’1 de gener de 1959 la nostra total independència, sobirania i dignitat, i ningú ens ha de dir el què hem de fer. Els cubans som cridats a resoldre els nostres problemes, i així els resoldrem.
