Aquest 4 de desembre, en una més de les calculades informacions filtrades des del govern de la Generalitat de Catalunya, se sabia que el president autonòmic havia encarregat al Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (Casost), un informe sobre com convertir el sistema sanitari català en una “estructura d’Estat”, en paraules del president de l’organisme, Miquel Vilardell. El grup hauria de tenir llest l’informe el maig de 2015: “Hi estem treballant molt, en diferents apartats i amb multitud de recomanacions”.
El que l’entorn presidencial, a través dels altaveus habituals i l’aparell mediàtic, s’ha afanyat a presentar com un nou pas del president Mas cap a la sobirania, queda una mica desdibuixat, si es repassa quin ha estat el paper d’aquest organisme assessor i quines recomanacions ha fet fins ara.
Un “grup d’experts” per a desmantellar la sanitat pública
El Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari es va crear el gener de 2013, amb l’objectiu d’assessorar sobre “polítiques orientades a garantir el desenvolupament sostenible del sistema sanitari i impulsar-ne la millora de la gestió”. Entre els seus membres hi destaquen economistes con Guillem López Casasnovas i altres professionals de l’empresa sanitària, economistes i professors de les escoles de negocis.
El Consell va anar per feina i el maig de 2013, poc després de la seva creació, ja presentava un primer informe per ‘racionalitzar’ la sanitat, amb una orientació ultraliberal que fins i tot sorprengué el mateix govern, que, en paraules de la vicepresidenta, Joana Ortega, es va afanyar a desmentir que tinguessin intenció d’aplicar-lo, tot i que la gestió de la sanitat n’ha anat assumit les línies mestres indicades.
L’informe establia com a principals eixos de la sanitat sostenible una reducció dràstica del sector públic, intensificant la ja establerta estratègia de privatització mixta a través de consorcis i EBA, amb la introducció de l’externalització i privatització massiva de serveis ara públics, de manera que la Generalitat s’hauria de limitar a seleccionar els gestors privats que farien negoci amb la sanitat.
Un altre front d’atac havia de ser el de reestructurar els mecanismes de gestió, introduint-hi criteris empresarials a través d’una instància pressupostària ‘independent’ que limités el poder dels governs escollits per decidir sobre la despesa sanitària amb criteris socials i de sanitat pública.
Una altra recomanació de l’informe dels assessors de Mas reclamava convertir de forma generalitzada els funcionaris de la sanitat en empleats amb contracte laboral, rebaixant les seves garanties i condicions laborals.
Una prioritat assenyalada a l’informe era minar els sindicats i les seves ‘extralimitacions de representació’, la manera com descrivia la defensa de la sanitat com a servei públic més enllà de les funcions de representació dels afiliats. Aquest objectiu s’havia d’aconseguir amb una reforma del marc de relacions laborals, destinada a reduir-hi la seva presència i capacitat d’actuació.
El grup i les seves funcions, doncs, que ara se’ns venen com a mostra del tremp de país del president, va ser creat en el context del que Mas havia anomenat el ‘govern dels millors’, inspirat en l’estratègia anglosaxona de legitimació tecnòcratica de les mesures de desregulació, privatització i reducció del sector públic, filles del consens de Washington. En el mateix context s’han creat altres organismes assessors com el CAREC, presidit pel poderós empresari dels peatges Salvador Alemany, que també ha publicat diversos informes recomanant mesures de desmantellament del sector públic i privatitzacions, que han servit per donar la pàtina de racionalitat inevitable a les polítiques de l’actual govern principatí, marcades per una forta càrrega ideològica neoliberal.
