En breu, a l’estiu, es celebrarà la segona edició de la Champions League de pilota en la modalitat de Llargues, es tracta de la segona edició d’una competició que agrupa als clubs campions en la modalitat a Holanda, Bèlgica, Itàlia, França, Nafarroa i País Valencià.
La presentació de la competició es farà al Museu de Pilota de Genovès, en una data que han de fixar pròximament els representants de l’Ajuntament de l’esmentada localitat, la Diputació de València a través de la fundació Terra i Mar i la CIJB (Confederació Internacional de jeu de balle). En un principi els partits corresponents a la fase final es disputarien a la petita població de la Costera, mentre que la final es disputaria a l’emblemàtic marc de la Plaça del País Valencià (també anomenada de l’Ajuntament), a la ciutat de València.
El País Valencià en un principi estarà representat pel club de la població alacantina de El Campello, actual campió de la competició; una competició que va tenir la seua primera edició a la ciutat basca d’Iruña. Però la manca de suport institucional i privat i la dificultat per confirmar la presència dels dos herois de l’edició anterior, Martínez i Santi de Finestrat, han posat en entredit la participació del club alacantí. Així i tot, El Campello no renuncia a participar de forma que les properes setmanes seran decisives per veure si a la fi es confirma la participació o la renúncia.
La modalitat de Llargues no és gaire habitual a aquells indrets on encara es juga a pilota, és per això que la CIJB, per tal de prestigiar aquesta competició, es planteja en els pròxims anys fer aquesta modalitat compatible amb la de One Wall i Joc Internacional, fent algunes modificacions que unifiquen els reglaments. Tot això per tal d’ampliar el nombre de participants, situació que presagia per als representants valencians, una lluita aferrissada, aquest any i els propers, per tal de mantindre la seua hegemonia en la disciplina.
El miracle de Llagostera a un pas de fer-se realitat
L’actualitat futbolística principatina es troba gairebé sempre monopolitzada per la macro corporació esportiva FC Barcelona, però de vegades, per les esquerdes informatives s’escapen informacions que fan referència a altres clubs. Aquestes informacions sovint són prèvies o posteriors a un partit, o bé, es limiten a programes o seccions de programes a canals o franges horàries d’escassa audiència.
En aquesta esquerda informativa, s’ha colat els darrers mesos la UE Llagostera, club de futbol pertanyent a una petita població del Gironès que a penes supera els vuit mil habitants. La UE Llagostera ocupa a dia d’avui la segona plaça del grup tercer de la Segona Divisió B espanyola. Aquesta classificació li concediria l’oportunitat de disputar el play off d’ascens a la Segona Divisió del futbol espanyol. En el cas d’aconseguir aquest ascens, la UE Llagostera ingressaria automàticament en la LFP (Lliga de Futbol Professional).
El fet no seria sorprenent sinó estiguérem parlant d’un club que a la temporada 2007-2008 disputava els seus partits a la categoria Regional Preferent Catalana, és a dir, tres categories per sota de l’actual. Podríem pensar que aquest miracle del Llagostera (tres ascensos en quatre anys) es podrien deure a una forta injecció de capital, l’arribada d’algun grup inversor, d’un home de negocis amb liquiditat, etc. Però no sembla que siga així, aquest club fundat el 1947 a penes disposa de 500 socis, un pressupost de 400.000 euros i un estadi municipal que, a dures penes, pot acollir 1000 espectadors. Ens trobem doncs davant d’un club amb uns mitjans materials i econòmics inferiors als de la gran majoria de clubs de la seua categoria.
A falta de cinc jornades per al final de la lliga regular el miracle sembla possible, Llagostera podria emular el camí seguit per altres pobles de característiques semblants anys anteriors. Aquest és el cas de Mollerussa i Palamós, els quals, entre finals dels vuitantes i principis dels norantes, amenitzaren un panorama futbolístic català excessivament monopolitzat per un club, el Barça, que genera tal quantitat d’informació i adhesions que, sovint dificulta l’existència i el progrés de projectes més modestos.
València es converteix en referència europea de bàsquet femení
L’esport femení no és un inquilí habitual als mitjans de comunicació generalistes. El diumenge 1 d’Abril però, una part dels focus mediàtics, estaven dirigits a la ciutat turca d’Istanbul, on es disputava la final de l’Eurolliga femenina de bàsquet. I és que és ben sabut que els mitjans de comunicació espanyols únicament dirigeixen la seua mirada cap a esports (i més encara femenins) diferents al futbol quan veuen la possibilitat de fer l’habitual exaltació nacionalista espanyola de la victòria. Dos dies després ningú se’n recordarà de l’esport femení, en aquest cas el bàsquet, que continuarà agonitzant mentre cerca mecenes que el puguen fer viable malgrat la seua invisibilitat.
En aquesta ocasió la final enfrontava a les madrilenyes del Rivas Ecópolis i les valencianes del Ciutat Ros Casares (nom que fa referència al destacat membre de la burgesia valenciana, la família del qual, des de fa anys dona suport econòmic a l’equip). El resultat fou de 52 a 65, complint-se tots els pronòstics que assenyalaven al conjunt valencià com al favorit en totes les travesses. Així i tot la victòria va ser treballada i es basà en una remuntada durant el segon temps del partit, ja que les madrilenyes estaven quatre punt per davant al descans.
A la fi predominà la lògica, la plantilla més competitiva del Ros Casares acabà imposant-se i trencant un malefici que acompanyava a un club que malgrat tindre nombrosos títols a nivell estatal, a Europa no acababava de concretar el seu domini, caient derrotat a les finals de l’Eurolliga els anys 2007 i 2011.
La història d’aquest club arranca fa 16 anys, quan compra els drets federatius del CB Godella, aleshores patrocinat per Dorna, un club que ja començava a ser important al panorama del bàsquet femení valencià i estatal. L’impuls vingué amb posterioritat, quan la família Ros Casares es posà al capdavant, donant el seu nom al club i radicant-lo a la ciutat de València. Des d’aleshores sempre ha segut un club capdavanter en el bàsquet espanyol i europeu, amb un pressupost que sempre li ha permés fer plantilles competitives.
El Ros Casares és un exemple clar de l’única forma de supervivència que té un club en el context d’un esport femení clarament marginat als mitjans de comunicació esportius: l’arribada d’un mecenes pacient i amb diners; uns diners que no són capaços de generar la seua minvada base social ni els reduïts drets de retransmissió televisius. És per això que en la majoria de competicions femenines trobem tres o quatre clubs forts econòmica i esportivament i la resta, els quals resten a anys llum dels primers.
Aquesta situació ha permès al Ros Casares disposar de quatre jugadores estrangeres de primera fila com Wauters, Jackson, Little i Moore i també de les millors jugadores a nivell estatal, com és el cas de Laia Palau, Domínguez o en el seu moment Amaya Valdemoro o Elisa Aguilar.
València inscriu amb lletres d’or el seu nom a l’elit del bàsquet femení europeu, convertint-se així en un club de primera fila, situació que es mantindrà amb l’indispensable beneplàcit de la família Ros.
