Hugh Corcoran és membre del secretariat nacional del sindicat irlandès Independent Workers Union; impulsor de la organització radical per la recuperació del gaèlic Misneach; i membre del comitè executiu de l’espai de debat i educació política Peadar O’Donnell Socialist Republican Forum. En el marc de la campanya “Independència per canviar-ho tot”, Hugh Corcoran va ser convidat a fer un parell de xerrades, participà a la presentació de la campanya a València i li férem aquesta entrevista.
El dia 19 feies una xerrada a la Taverna Social “La Nyàmera” de Vic on definies conceptes com democràcia, sobirania i independència. Quina importància tenen aquests termes en el context actual de Irlanda?
Quina importància tenen aquestes pels activistes, vols dir?
El que els activistes d’Irlanda necessiten fer actualment és organitzar-se per definir, teòrica i pràcticament, el que les idees de democràcia, independència, república i sobirania haurien de ser i quins mínimes propostes polítiques hauríem de tenir.
Més de 200 anys després la creació del concepte República a la revolució francesa necessitem tornar a donar-li sentit, actualitzant aquest concepte i saber que volem dir amb independència, sobirania i democràcia. És important que s’utilitzi el republicanisme francès com a base, però hem de tornar a definir-ho en un procés dialèctic i científic.
Al segle XXI a Irlanda, potser tenim una república independent, però social, econòmica i culturalment, quan ho analitzem científicament, depenem de l’explotació d’economies estrangeres, estem a mercè de multinacionals i altres economies i ens adaptem per buscar inversió estrangera per crear un treball que busca els sense beneficis en la reducció de salaris i en debilitar sindicats; enlloc de confiar en l’economia productiva local.
Mentrestant, al nord d’Irlanda, la falta de sobirania i independència vol dir una societat amb una divisió perpetuada per l’agenda imperialista; també vol dir una societat que no mira cap al futur, estancada en el passat, on l’única possibilitat de que la violència sectària acabi és a través d’un projecte unitari per un bé comú. Per mi un projecte popular voldria dir construir sobirania popular i democràcia popular per tothom: nord i sud; protestants i catòlics.
Per tant, quan els activistes avui als Països Catalans o a Irlanda pensem que hem de crear, hem de pensar teòrica i pràcticament com volem que la societat sigui, pensar que vol dir independència: sindicats forts, institucions controlades pel poble, nacionalització d’indústria i serveis. I és tan important per la gent de la República d’Irlanda i nord d’Irlanda com per la gent dels Països Catalans
Al sud i al nord estem igualment encadenats per l’imperialisme, dominats per la cultura imperialista i necessitem teoritzar alhora que volem crear conjuntament, perquè una nova república és necessària i perquè una república de la gent és necessària.
Ara que parles de les diferències entre nord i sud. Quins efectes tingué la partició de l’illa d’Irlanda en dos estats?
Històricament, la gent del nord, tan protestants com catòlics estan encallats, com definia James Connolly, estaven en un carnaval de reacció on la política de les identitats nacionals i religioses ha destruït, en la classe treballadora protestant, tota possibilitat d’unitat de classe i la idea de república.
Al sud el projecte polític i econòmic, ha estat el de desenvolupar una societat neoliberal on el poble està dividit per raça, classe, gènere… On tot i haver-hi una república no hi ha sanitat pública, on el preu de l’educació continua pujant, exemples que demostren que la república no treballa pels interessos de la gent.
Si que hi ha diferències entre ambdós estats, però la solució al problema s’ha de buscar des de les bases i ha de ser per les bases. O ha de ser una solució del poble, pel poble i des del poble.
La divisió de gènere i classe estan a ambdós costats de la frontera però nosaltres volem reunificar el poble, la classe treballadora per un mateix objectiu; no un territori. La participació crea una divisió territorial i política, que potser ho fa més difícil però no ho atura.
Has definit una forma diferent d’entendre la reunificació. Tot i així, és possible una reunificació de la illa d’Irlanda a curt termini? Quins agents hi estan jugant un paper important?
En un context socialista i republicà, la reunificació d’Irlanda és la reunificació de la gent, del poble, unitat de classe per un objectiu comú per una república popular.
Si creguéssim que la reunificació és impossible hauria plegat, com a comunista crec en la reunificació de tots els pobles de tots els països, per tant, si no podem crear la unitat del poble treballador irlandès no podem crear la unió de la classe treballadora mundial.
La resposta simple és, que a llarg termini, és inevitable la reunificació de la gent d’Irlanda, com ho serà de la classe treballadora internacional; tot i així és la nostra Féina accelerar-la. Com deia Che Guevara, no esperis que la poma que caigui de l’arbre, a vegades has de sacsejar l’arbre amb força perquè la poma caigui.
A curt termini, hi ha molts problemes, un dels més grans és la divisió de la classe treballadora, sobretot al nord; un altre seria la caiguda del patriotisme al sud.
Pel que fa als agents, no hi ha institucions o partits polítics que seriosament treballin per la reunificació del poble, alguns partits estan treballant cap a una confosa definició de reunificació. De fet penso que el Sinn Féin és l’únic dels grans partits que està treballant activament per una reunificació territorial i política. Tot i que no treballa per una reunificació popular, com a exemple d’això, el Sinn Féin intenta equiparar l’impost de societats, baixant aquest impost al nord.
Vaig sentir moltes apostes, durant el creixement de l’economia de la República a favor de reunificar el país perquè el neoliberalisme al sud funcionava molt millor que el nord que encara estava atrapat en un sistema públic, provat ineficient. Apostes que volien reunificar el país sota un neoliberalisme salvatge. Bàsicament això és reunificació sense ideologia, sense polítiques darrere, per tant, per mi això no és reunificació, no reunifica el poble.
Necessitem un projecte de masses que vol dir crear institucions per a la classe treballadora, enfortir sindicats i organitzacions socials i grups culturals que defineixin cultura popular, perquè aquestes seran les institucions que crearan reunificació; i no les polítiques econòmiques neoliberals que divideixen al poble.
Hi ha alguna possibilitat que es faci un referèndum com en el cas escocès? Si es fes, quin format tindria? El Regne Unit deixaria fer un referèndum a tota l’illa?
Legalment parlant, els Acords de Divendres Sant al nord d’Irlanda, neguen la sobirania nacional, perquè si va estipular que en el cas de votació només es podria fer al nord. Per tant, la gent del sud d’Irlanda no hi tindria res a dir. La nació sencera, per tant, no tindrà vot per decidir el futur de la nació sencera.
Tot i així, es preveu que aquesta serà l’estratègia a llarg termini del Sinn Féin i altres agents. I també altres organitzacions també miren el vot de principis del segle XX, en el que es votava per la independència i on s’escollia el primer parlament que era rebutjat pel govern britànic, com a via.
Aquest projecte existeix i està molt bé, però no és el meu projecte o el de la gent amb qui treballo i penso que cap projecte revolucionari hauria d’apostar per un referèndum, ja que aquests són una forma molt conservadora de canviar la societat. Un referèndum pot expressar la voluntat de la poble, però també ho són els sindicats, que James Petras els definia a Euskal Herria, recentment, com el parlament del carrer.
Per concloure aquest punt, crec que un referèndum no hauria de ser més important que una vaga, que una manifestació, que la voluntat popular expressada democràticament a un poble, a l’elecció de candidats de la CUP per exemple, a la lluita contra les retallades.
El nostre projecte és el de la democràcia popular en tots els aspectes de la vida. I els nostres processos han de tenir democràcia popular, sobirania popular, vaja poder popular i amb referèndums no crees poder popular. L’alliberament mai tel donen, el prens. Les independències formals com les que van passar a Àfrica no va portar poder popular per la pobles d’Àfrica. Només el creixement de la consciència anticolonial o la lluita contra la discriminació racial, després d’aquestes independències, van portar poder popular a alguns d’aquests països. I això no és diferent a Àfrica, Irlanda o Països Catalans, l’alliberament s’aconsegueix quan la poble pren el que és seu. No quan el govern britànic ens dona independència i nosaltres contestem “Thank you, Sir” i educadament demanem que ens en doni una mica més.
Si la reunificació passés per un referèndum només al nord d’Irlanda, quines són les possibilitats reals de reunificació?
Al nord hi ha un pensament polític majoritari que diu que hem d’esperar a ser una majoria de catòlics per dur a terme un referèndum, i per tant, votar que els protestants no existeixin. Aquest és un altre problema amb els referèndums, necessitem unir el país, quan parlem de l’alliberament nacional, parlem d’unir al poble, no parlem que el 54% de la població ha de marginar l’altre 46% de la nova societat que crearem. Això no és democràcia popular, és un concepte molt burgès de democràcia.
No m’agradaria especular per això, però la resposta simple seria “no”, al nord no hi hauria prou gent que votaria a favor d’una Irlanda reunificada. Potser en 20 anys si que hi haurà aquesta majora però si fos continuaria no sent el meu projecte, el meu projecte no és esperar un canvi demogràfic per anunciar el referèndum.
Quina possibilitat hi ha que la reunificació de la illa d’Irlanda retorni la sobirania popular?
Altra vegada, com a comunistes, si tornem a la idea que el poble és indivisible, hem d’entendre que els canvis en la societat vindran seran impulsats pel poble com a un ens. No vindran de la natura o des d’unes forces invisibles i per tant hem d’esperar. La sobirania popular dependrà de la força del poble, força que podem valorar a través d’analitzar quines institucions controlen. Si el poble està en control de les institucions polítiques, culturals, socials i econòmiques no dubteu que tindrem sobirania. Com a Irlanda encara tenim molt poc control d’aquestes i l’imperialisme encara és el principal impediment i està en control de totes elles, doncs “no”, no tindrem sobirania, serà un canvi de banderes.
Com deia James Connolly podeu onejar la bandera verda a sobre el castell de Dublín demà, i aconseguir que totes les tropes britàniques abandonin el país, però si no organitzem una república socialista tots els nostres esforços seran en va. Anglaterra encara ens dominarà, ho farà a través dels seus capitalistes, terratinents, a través de totes les institucions comercials i individuals que ha plantat al país.
Quins efectes econòmics tindria la reunificació sobre el nord d’Irlanda? I la República? Seria un pas endavant?
En un context d’una reunificació liberal o constitucional, a través d’un referèndum, clar que seria un pas endavant, qualsevol creació d’una república és un pas progressista. A més a més, estàs debilitant un imperi i això també és un pas endavant. I esperaria que aquest pas es continues assegurant la neutralitat irlandesa, per exemple.
Qualsevol moviment endavant, cap a una societat més progressista a Irlanda que es pogués fer en el moment d’una reunificació constitucional d’Irlanda, seria agafant idees de Veneçuela, per exemple, redefinint la idea de societat. Redefinint república, agafant idees de la revolució francesa i creant secularisme, agafant la idea d’educació pública, sanitat pública; com a Veneçuela més democràtic i públic control de l’economia i els recursos naturals, això seria per a mi un pas endavant.
Però, hem d’entendre que la balança es decantarà cap a una societat més o menys progressista depenent del poble i si aquest està organitzat. Tornant a la definició d’independència per l’esquerra, hem d’entendre que independència no és un canvi de constitucions, vol dir alliberament, alliberament nacional i social.
Actualment, desafortunadament, tot i que el nord és molt conservador, el sud no es pot dir que sigui gaire més progressista, quan el dret a l’avortament no existeix, en una república el 2013 això sembla obsolet. Per tant, si agafem la via constitucional i no la revolucionaria, encara necessitarem grans reformes en la constitució perquè es pugui considerar que avancem en una direcció progressista. I seria un gran avenç pel país, però no ha de reemplaçar la idea d’unitat popular, de poder popular.
Quan des de l’esquerra ens plantegem que passaria si… que passaria si per exemple, als Països Catalans, el Principat s’independitza; podríem plantejar-ho com una cosa depriment, o com una derrota, ja que l’esquerra és encara massa dèbil i la classe treballadora no està prou organitzada. I sent realistes, la resposta és que la burgesia prendrà el poder, que guanyaran, que l’imperialisme continuarà en control. Però ens hem d’adonar que la nostra idea de societat, d’unitat, d’independència és molt diferent de la seva; nosaltres entenem societat a través de la gent, en un sentit molt humà, i per tant el nostre focus de lluita ha de ser per la unitat del poble, hem de centrar la nostra atenció en la gent i en que tinguin el control d’institucions democràtiques i no en si la burgesia decideix fer un referèndum i el resultat d’aquest.
