Torna a passar. Un altre cop hem de veure amb impotència com l’exèrcit israelià bombardeja Palestina. Uns bombardejos periòdics que són la punta de l’iceberg de l’ocupació militar i el règim d’apartheid.
Israel és un Estat racial creat a través de la colonització i la guerra permanent. Un Estat que no ha aconseguit una cohesió social més enllà de la guerra contra la població palestina. I la guerra contra la població palestina és el que segueix utilitzant quan li esclaten les contradiccions internes. Aquest és el fet central que uneix la societat israeliana: la guerra contra Palestina. És el manteniment de l’ocupació militar, la voluntat de seguir colonitzant territoris, el blindatge de l’apartheid que situa la població palestina a la base de la gran piràmide de la segregació social en què s’ha convertit l’Estat israelià.
I ara torna a passar. Ens arriben les notícies de més d’una centena de morts palestines sota les bombes israelianes. Entremig, la vida quotidiana de l’ocupació militar i el règim d’apartheid: El mur de la vergonya, l’impediment del retorn de les refugiades, els nous assentaments colonials a Cisjordània, el robatori de l’aigua, el bloqueig de Gaza, la discriminació administrativa de la població palestina dels territoris del 48 (l’interior de l’Estat d’Israel), etc.
Són múltiples injustícies flagrants, àmpliament documentades, àmpliament denunciades, amb resolucions i més resolucions de l’ONU condemnant-les. Però segueixen. L’Estat d’Israel és un bon aliat dels diferents governs que han passat per la Casa Blanca als Estats Units, s’ha sabut guanyar un tracte preferencial en el comerç amb la Unió Europea i ha aconseguit bons acords amb les petromonarquies àrabs.
La innocència podria fer-nos preguntar: per què es va bombardejar Líbia amb l’excusa que el seu govern reprimia manifestants i no es bombardeja Tel-Aviv després que el seu govern massacri més de cent persones en pocs dies? Per què es va bombardejar i envair l’Iraq amb l’excusa que el seu govern tenia armes de destrucció massiva i no s’envaeix Israel tot i que compta amb armament nuclear i ha utilitzat armament prohibit per les convencions internacionals contra la població civil?
Les relacions internacionals són relacions polítiques. La cantarella dels drets humans és una cantarella política. I la solidaritat amb Palestina o la impunitat de l’exèrcit israelià són una qüestió política.
Per això, per anar més enllà del plor, del dolor als sentiments i a la consciència que ens provoquen les imatges i les notícies dels bombardejos contra la població palestina, cal que realitzem una lectura política de la situació i, en conseqüència, que responguem amb una lluita política.
La solidaritat internacionalista és una lluita política, imprescindible per a construir societats més lliures, més sobiranes, més igualitàries. I davant la barbàrie de l’ocupació militar israeliana disposem d’una eina política eficaç: la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra l’Estat d’Israel.
Ja fa gairebé vint anys que una àmplia majoria de les organitzacions polítiques i socials palestines, referenciant-se amb la lluita contra l’apartheid sud-africà, van llançar una crida internacional perquè s’implementés el boicot econòmic, acadèmic, cultural i esportiu a tots els nivells contra l’Estat d’Israel, amb la intenció de pressionar-lo per tal que posés fi a l’ocupació militar i al règim d’apartheid. Ja no servia que la «comunitat internacional» fes comunicats de condemna davant les operacions militars israelianes i enviés ONG a Palestina, era necessari trencar les relacions amb l’Estat d’Israel.
Des d’aleshores, la campanya del BDS s’ha anat escampant com una taca d’oli abanderada per les diferents organitzacions de solidaritat amb Palestina, convertint-se en un bon complement per les múltiples expressions de resistència interior de la població palestina, i ha aconseguit certs èxits. I també ha provocat onades repressives tant a Palestina com a l’exterior per part de l’Estat d’Israel i els seus aliats i seguidors.
Per això, en aquests moments, on bona part de les mirades del nostre entorn contemplen com cauen les bombes sobre Palestina, és quan s’han d’implementar amb més força que mai les demandes de boicot a Israel. És quan amb més força hem d’exigir a les nostres administracions que trenquin convenis amb l’Estat d’Israel, com l’agermanament de l’Ajuntament de Barcelona amb Tel-Aviv. És quan, amb més força, hem de rebutjar les empreses que tinguin negocis aprofitant l’ocupació israeliana. És quan amb més força hem de recordar als nostres artistes que no vagin a actuar a l’Estat d’Israel sota la seva tutela. És quan, amb més força, hem d’aconseguir que les nostres universitats trenquin relacions amb les universitats israelianes que participen activament en la guerra. És quan, amb més força, hem de recordar a les nostres esportistes que es neguin a participar en competicions on es dona cabuda a equips vinculats a l’Estat israelià. Això, sens dubte, ho podem fer de forma individualitzada, però el que és més eficaç és implementar-ho de forma col·lectiva. Més enllà d’analitzar el nostre consum i les nostres relacions, el més efectiu és estar al cas de les campanyes col·lectives, implementades pels grups de suport de la campanya BDS, i donar-les suport per tal que tinguin èxit.
La solidaritat amb Palestina fa anys que es diu Boicot a Israel, i en aquests moments és més necessària que mai.
*Arnau Carné és membre d’Ítaca, Organització Internacionalista dels Països Catalans
