La «sorpresa d’octubre» catalana del 10N
Sota Catalunya, un volcà polític. Entrarà en erupció? Romandrà adormit? Les autoritats han pres precaucions? Durant aquestes darreres setmanes, el país ha viscut una situació de «calma tensa», en paraules de Daniel Raventós. A determinats mitjans de comunicació els ha costat amagar l’alegria davant el cansament d’una part de l’independentisme i la frustració envers els seus partits polítics, tot i que prou que s’han estat d’esmentar la repressió aplicada contra el moviment. Així, han emfasitzat que la manifestació de la Diada d’enguany ha tingut menys assistència, tot i que això impliqui, como assenyalava Raventós, «acceptar que l’any passat hi va haver un milió de persones, quantitat que aquesta mateixa premsa va ser molt renitent a reconèixer en aquell moment». Igualment, el fet de mobilitzar «sis-centes mil persones en una situació gens eufòrica com era la dels anys anteriors no és una cosa que es pugui menystenir». En qualsevol cas, la idea del cansament de l’independentisme queda reforçada pel canvi d’orientació d’assenyalats columnistes i professionals de la tertúlia, sense adonar-se, però, que el mateix oportunisme que els va portar a pujar al carro de l’independentisme els n’ha fet baixat i que, si es gira la truita, maldaran per tornar-hi, trepitjant tots els caps que calgui i demanant un seient de primera.
Repressió «preventiva»
El setembre va acabar amb la detenció de nou membres dels comitès de Defensa de la República (CDR), set dels quals han estat empresonats. Segons el fragments d’un sumari declarat secret que s’han filtrat a determinats mitjans de comunicació, els detinguts formarien part d’uns suposats «equips de Resposta Tàctica» i, tot i que no consti que se’ls hagin incautat armes de cap mena, tindrien com a objectiu fer actes de sabotatge durant el mes d’octubre, en protesta per la sentència del Tribunal Suprem (TS) sobre la causa especial del procés, de la qual, ateses les nombroses irregularitats que han tingut lloc durant el judici i atès que el tribunal ha mantingut la presó provisional dels processats empresonats, els únics dubtes que hi ha a hores d’ara són els tipus penals pels quals condemnaran cada processat i la naturalesa i abast de les penes. També es preveu que la sentència es dictarà abans del 14 d’octubre, dia en què tindrà lloc la vista al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la qüestió prejudicial plantejada pel mateix TS espanyol, a instàncies de la defensa d’Oriol Junqueras, a l’entorn del moment d’adquisició de la immunitat dels membres del Parlament Europeu i de si aquesta és aplicable a Junqueras, escollit eurodiputat per la candidatura Ara Repúbliques a les eleccions del propassat 26 de maig. Com que hi hauria sentència abans de l’inici de la vista al TJUE, el TS retiraria la qüestió prejudicial, argüint que ja ha decaigut el seu objecte, atesa l’existència de condemna ferma que implica inhabilitació per a exercir càrrecs públics. Tanmateix, caldrà veure quin recorregut tindrà aquesta maniobra davant recursos posteriors davant la justícia europea.
L’operació contra els activistes dels CDR, en general, s’ha entès com un «senyal d’avís» contra futures mobilitzacions, però, sobretot, com un intent de vincular independentisme català i violència, atès que el caràcter pacífic d’aquest és el que més deslegitima en l’àmbit internacional la repressió de l’Estat espanyol. L’«Operació Judas» també s’ha interpretat com un primer pas per a facilitar l’extradició de Carles Puigdemont, ara amb el càrrec de «terrorisme» (en una entrevista amb Nació Digital, David Budria, un dels detinguts, ha negat haver tingut cap contacte amb Puigdemont o amb l’actual president de la Generalitat, Quim Torra, com havien afirmat alguns mitjans de comunicació). Tanmateix, com ha assenyalat reiteradament l’equip de defensa del president Puigdemont, aquesta maniobra no té gens de viabilitat jurídica, atès que, perquè tiri endavant una ordre de detenció i entrega entre estats membres de la Unió Europea (UE), no n’hi ha prou que el nom del tipus penal pel qual l’estat emissor sol·licita l’extradició coincideixi amb algun dels de la llista de delictes no sotmesos al control de doble tipificació establerta a la Decisió marc del Consell d’Europa relativa a l’ordre de detenció europea i als procediments d’entrega entre estats membres, sinó que també cal que els fets que l’estat sol·licitant considera constitutius de delicte ho siguin també en la legislació de l’estat que rep la petició. I, en aquest sentit, l’Administració de justícia espanyola pot qualificar la convocatòria i organització de referenda, la realització de debats parlamentaris o la votació de declaracions o resolucions en assemblees legislatives amb els noms de «rebel·lió» o «terrorisme», però, mentre aquests fets no siguin tipificats com a delicte a les legislacions dels estats requerits, no hi haurà extradició basada en aquests tipus penals, tant si són a la llista de la Decisió marc com si no hi són.
Tanmateix, a Catalunya, les delirants acusacions contra els detinguts dels CDR han servit de munició al flanc dret de l’unionisme contra el PSC, amb el pretext de la moció de censura presentada al Parlament per Ciutadans contra Quim Torra, argüint la «connivència» del seu govern amb els «terroristes». I és que, per més que el bloc unionista no sumava els 68 diputats que calen perquè la moció tirés endavant —per la qual cosa hom sabia per endavant que fracassaria—, la negativa del PSC a donar-hi suport ha servit a Ciutadans per a acusar el PSC de «complicitat» amb l’independentisme.
Horitzó 10N
Als EUA, on les eleccions presidencials es fan, com és sabut, el primer dimarts després del primer de novembre, s’anomena sorpresa d’octubre a un esdeveniment —accidental o creat ad hoc per la maquinària política d’un dels partits— capaç d’influir en el resultat dels comicis. A Catalunya i el conjunt del Regne d’Espanya, a mesura que s’acosta la data de publicació de la sentència, el termòmetre polític ha anat pujant. Pedro Sánchez, després d’abandonar tota retòrica pretesament «federalista» i exigir a l’independentisme que «condemni» una violència que, a Catalunya, només ha procedit dels poders centrals de l’estat, ja ha declarat que el seu govern en funcions està disposat a aplicar, ell també, l’article 155 de la Constitució o la Llei de seguretat nacional. Ho va anunciar el 29 de setembre, a la Festa de la Rosa, a Gavà, i ho reiterà dies després. El fet que les Corts que —d’acord amb la lletra de les normes a què apel·la el president espanyol— haurien d’autoritzar aquesta aplicació estiguin dissoltes no amoïna gaire el Govern de l’Estat, atès que sembla que compta que el Tribunal Constitucional desestimarà qualsevol recurs que s’interposi contra aquestes mesures, tal com ja va ocórrer amb el presentat contra la dissolució del Parlament i la usurpació del govern de la Generalitat pel govern de Mariano Rajoy, mesures no previstes a l’article 155 i la inclusió de les quals en el precepte va ser específicament rebutjada durant el debat constituent. La retòrica de Sánchez de «primer llei i, després, diàleg» —primer era «llei i diàleg», però, en qüestió d’un dia, el candidat «socialista» va endurir el discurs— té un altre objectiu que no escaparà a cap observador atent: tendir ponts amb Ciudadanos, per facilitar una coalició socioliberal, molt del gust de la mateixa cúpula «socialista» i, no cal dir-ho, dels interessos econòmics espanyols i europeus.
«No volem fum ni simbolisme buit», va advertir el president d’ERC, Oriol Junqueras, en una entrevista publicada el 6 d’octubre a Europa Press. «Volem guanyar de manera definitiva.» Segons Junqueras, ERC «només donarà suport a les propostes que ens ajudin a avançar de debò cap a la república». Tanmateix, aquestes proclames no s’acoblen amb determinades declaracions d’algun dels seus representants al Congrés on s’insinuava la disposició del grup parlamentari a permetre la investidura de Pedro Sánchez —mitjançant l’abstenció—, en cas que el PSOE arribés a un acord d’investidura amb Unides Podem. Sobretot perquè aquesta predisposició no anava acompanyada de cap contrapartida més enllà d’evitar la tornada «de la dreta» al poder. El president d’ERC també va expressar la preferència per un govern «de concentració», després de la sentència, que inclogui Catalunya En Comú-Podem i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), tot i que no concretà quines haurien de ser les tasques d’aquest govern i les mateixes forces interpel·lades no sembla que estiguin disposades a entrar-hi.
A les eleccions del 10N a Catalunya hi haurà una novetat: la CUP es presenta, per primera volta, a unes eleccions a les Corts espanyoles. Oficialment, hom al·lega com a motiu «l’actual moment d’excepcionalitat», però és difícil veure actualment més «excepcionalitat» que al 28A. En realitat, les causes de fons sembla que apunten més a haver constatat el principi que, en política, l’espai o l’ocupes o te l’ocupen, i que s’ha pogut comprovar en el fet que les crides de la CUP a l’abstenció a les eleccions a les Corts espanyoles només han tingut com a conseqüència el trasllat de la majoria dels seus votants a altres formacions independentistes o d’esquerra —fenomen que el republicanisme nord-irlandès, amb més finura estratègica, combatia concorrent als comicis al Parlament de Westminster, però negant-se a ocupar els escons obtinguts— i ni tan sols eren ateses per importants exdirigents de la mateixa organització. Tampoc no sembla aliena a la decisió de la CUP l’emergència, a les eleccions del 28A, d’una candidatura independentista ubicada a l’esquerra d’ERC (el Front Republicà) i que, amb el 2,74% dels vots, va estar a punt d’assolir representació. D’altra banda, el fet que l’esquerra independentista participi a les eleccions a les Corts espanyoles podria contribuir a visibilitzar el lligam entre construcció de la República catalana i ensorrament del règim de la monarquia reinstaurada o, dit altrament, entre independència catalana i república espanyola, alhora que permetria mostrar la solidaritat de l’esquerra independentista catalana amb les classes populars de la resta de nacions de l’estat.
Tanmateix, no cal dir que el procés no ha estat exempt de polèmica i que la decisió ha estat criticada des dels mateixos rengles de l’esquerra independentista. Tot i això, més que en ideologismes sobre marcs que no agraden —i als quals, a les eleccions al Parlament Europeu, per exemple, la mateixa extrema dreta euroescèptica hi és immune—, el debat de fons en la CUP sembla que s’ubica més aviat en la priorització de la línia institucional per sobre de l’impuls dels moviments socials, i que la va portar a decisions molt més qüestionables com ara permetre l’aprovació, l’any 2017, d’uns pressupostos que no revertien les retallades socials aplicades des de 2010 ni s’acompanyaven d’una reforma fiscal progressiva i que va tenir com a única contrapartida la convocatòria d’un referèndum per la Generalitat, per a la realització del qual, com han apuntat en el judici del procés les defenses dels membres del govern encausats, finalment no s’hi van destinar recursos públics. I tot plegat amb l’agreujant que aquesta decisió es va prendre evitant el pronunciament de l’Assemblea Nacional de l’organització, pel convenciment del Secretariat Nacional que l’Assemblea s’hauria pronunciat en sentit contrari, atès que l’any anterior aquest mateix òrgan havia declarat trencat l’acord que havia permès la investidura de Carles Puigdemont, si aquest s’havia d’entendre com incompatible amb una política d’oposició al govern, precisament perquè l’objectiu estratègic de la CUP era augmentar la base social de l’independentisme per l’esquerra, la qual cosa resulta impossible si hom dóna suport a un govern neoliberal.
En qualsevol cas, un cop que la CUP —originàriament, un conjunt de candidatures independents d’àmbit estrictament municipal— va fer el salt a la política autonòmica, el fet que aquest es produís també a les Corts espanyoles tenia més a veure amb les possibilitats d’èxit de la candidatura —per la qual cosa a les illes Balears i Pitiüses i al País Valencià manté la política de no presentar-s’hi— que amb cap altra cosa. Tanmateix, en aquest procés d’accentuació de la dimensió institucional de l’organització, cal destacar també la supressió de la prohibició de repetició de candidats durant legislatures que durin més de dos anys, una de les eines que havia protegit l’organització dels hiperlideratges i personalismes inherents a les formes actuals de fer política.
La resposta a la sentència
El gran tema de la conjuntura política catalana actual és la resposta política i social a la sentència del TS en la causa del procés. D’una banda, hi ha en marxa la campanya Tsunami Democràtic, que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, compta amb seixanta mil seguidors al seu canal de Telegram i 53.000, a Twitter. El web es va registrar el juliol a l’estat caribeny de Saint Kitts i Nevis, on també es registraren altres webs del moviment independentista, tal com es va fer per al referèndum del primer d’octubre, per evitar que les forces de seguretat de l’Estat les clausuressin. Aquesta iniciativa, de la qual es desconeix qui són els organitzadors i portaveus, tot i que té el suport de tots els partits independentistes i organitzacions de la societat civil com l’ANC, Òmnium Cultural i els CDR, ha demanat als seus seguidors que es preparin per a un cicle de mobilitzacions que es preveu que serà llarg. «Quant de temps durarà el Tsunami Democràtic?» «Ni una setmana ni tres mesos; durarà el que calgui per a assolir els objectius», s’assegurava en un missatge a Telegram. En aquest sentit, segons Tsunami Democràtic, «la resposta que s’ha organitzat pretén generar una situació de crisi generalitzada a l’Estat espanyol que es prolongarà en el temps». Hom parla de talls de carreteres, marxes lentes i àdhuc ocupacioms d’edificis públics. Sempre, subratllen, des de la desobediència civil i la no-violència. Si la resposta a la crida serà al mateix nivell que en ocasions anteriors, és una incògnita, com també ho és quina seria la resposta exacta de la UE davant un bloqueig, tot i que fos limitat en el temps, d’una part de l’economia espanyola. Els Mossos d’Esquadra ja han activat el dipositiu Minerva, pel qual passen a estar disponibles tots els agents de la Brigada Mòbil (antiavalots). Segons informava El País, la policia autonòmica «pensa que pot acusar el desgast i la manca de recursos, si les protestes s’eternitzen», i s’enfronta al problema que els talls de carreteres «es reprodueixin arreu del territori i de manera sostinguda en el temps», de manera que quedi desbordada i hagi de demanar suport a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles. La situació posaria contra les cordes aquest cos policial, l’actuació del qual ja van criticar tant els qui s’oposaren al referèndum del primer d’octubre com els independentistes, durant els dies posteriors, en particular després de l’aplicació del 155.
L’ANC i Òmnium Cultural, per la seva banda, han convocat cinc marxes de cent quilòmetres durant els tres dies posteriors a la publicació de la sentència. Les marxes confluiran a Barcelona, com a la passada Diada, celebrada amb el lema Objectiu: independència.
D’altra banda, en una conferència de premsa a Brussel·les, Puigdemont —que, mesos enrere, va defensar, juntament amb Torra, l’estratègia d’un enfrontament democràtic amb l’Estat—, avançà que, quan es publiqui la sentència, el Consell per la República —una institució fins ara adormida— convocaria l’Assemblea de Càrrecs Electes per decidir les mesures a adoptar. Aquesta assemblea està formada per tots els càrrecs electes (regidors, diputats i eurodiputats) de Catalunya que s’adhereixin als principis del Consell per la República.
Menció especial mereix la qüestió de l’indult o l’amnistia. Deia Marx que, si els grans fets o persones de la història mundial s’esdevenen dos cops, el primer és com a tragèdia i el segon, com a farsa. En aquest sentit, és sabut que una de les grans i més emblemàtiques reivindicacions de l’antifranquisme va ser l’amnistia per a les persones represaliades pel règim (un concepte, altrament, d’abast variable, segons qui l’utilitzés, i que no s’exhauria en l’alliberament dels presos polítics i el sobreseïment dels judicis polítics en marxa). Probablement amb aquest precedent al cap, l’historiador Xavier Domènech, aleshores president de Catalunya en Comú, ja va proposar la fórmula de l’amnistia poc després dels primers empresonaments en el marc de la causa del procés. Recentment han recuperat la idea ERC i la CUP. Tanmateix, ens temem que aquestes propostes parteixen d’una comprensió inexacta del concepte d’amnistia, la qual, en rigor, és una institució jurídica que s’aplica, fonamentalment, per a l’extinció de la responsabilitat penal per delictes polítics i s’emmarca en contextos de canvi polític. És per això que resulta inexacte afirmar que «l’amnistia declara que no hi va haver delicte». Ans al contrari: l’amnistia pressuposa l’existència de delicte, per bé que el procés de canvi polític en què s’insereix fa que els fets amnistiats (a) hagin deixat de ser delicte (p. ex., que la participació o organització de manifestacions, vagues o reunions ja no siguin constitutives de cap tipus penal) o (b), si encara ho són, el context de conflicte polític en què es van produir justifiqui que, excepcionalment, s’anul·lin les penes imposades i tots els seus efectes (en aquest supòsit entrarien els fets d’intenció política que impliquen violència). Si, en el marc del procés, hi hagués hagut alguna cosa remotament semblant a una rebel·lió (aixecament de partides armades o ús com a tals dels Mossos d’Esquadra per a defensar la república declarada el 27 d’octubre de 2017, enfrontaments armats amb les forces de seguretat o l’Exèrcit espanyols, etc.), tindria sentit reivindicar l’amnistia. Aquest va ser el cas, p. ex., de la minirebel·lió del Sis d’Octubre de 1934, els responsables de la qual foren amnistiats després de la victòria del Front Popular (Decret llei de 21 de febrer de 1936). Tanmateix, com ja hem apuntat, els fets del procés no són constitutius de cap delicte, polític ni de cap altra mena, sinó simples exercicis de drets fonamentals (participació política, manifestació pacífica, etc.), tant ara com en el moment en què es van dur a terme. D’altra banda, actualment tampoc no es dóna el context de canvi polític i de resolució del conflicte que és a la base de les amnisties (i cal no oblidar que, a diferència de l’indult, l’amnistia és una mesura que ha d’aprovar el poder legislatiu). De manera que, més que reclamar amnisties per a delictes inexistents, el que cal és denunciar que les acusacions, construïdes sobre el relat fantasiós d’una violència que només existeix en la ment dels narradors, vulneren el principi de legalitat penal.
D’altra banda, si jurídicament és inexacte el concepte d’amnistia com a fórmula per a l’alliberament dels presos del procés i el sobreseïment de totes les causes que hi estan relacionades, encara és més inadequat l’indult, proposat pel primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i immediatament desautoritzat pel PSOE, per tal com és una simple gràcia del cap de l’estat o del govern, que no anul·la la condemna, ni tan sols extingeix sempre la totalitat de la pena ni, encara menys, reconeix la legitimitat de les accions a què s’aplica. En qualsevol cas, veient el doble joc amb què els líders dels partits independentistes han portat el procés, ens ve a la memòria l’aforisme del revolucionari francès Louis Antoine de Saint-Just: «els qui fan revolucions a mitges no fan res més que cavar una tomba».
*Text publicat originalment a El Salto. Traducció per a l’Accent dels autors.
