La darrera fase de l’anomenada apagada analògica s’ha fet efectiva finalment aquest passat 3 d’abril, després de diversos aplaçaments i d’un intens desplegament publicitari. S’acabava així l’emissió de senyal analògic de ràdio i televisió.
El canvi al senyal digital, que transmet la informació fent un ús molt més eficient de l’espectre radioelèctric, gràcies al fet que la informació es transmet multiplexada, suposarà que en l’espai pel qual abans transmetia només un canal, ara se n’hi poden encabir més. Aquest canvi de tecnologia hauria de servir per tant per a multiplicar el nombre de canals, la qualitat d’imatge o possibilitar diferents canals d’àudio. I en teoria, doncs, permetria una major diversitat i pluralitat de la televisió que rebem.
La realitat, tanmateix, ha estat ben diferent. El procés d’atorgament de les llicències dels canals de TDT per part de les diferents administracions en què es troben dividits els Països Catalans ha estat una trista mostra de la complicitat, clientelisme i servilisme entre els principals partits i determinats grups privats de comunicació. A l’hora de la veritat, mentre s’han eliminat moltes televisions locals, sense mitjans per a competir en el nou marc, o fins i tot en algun cas, s’han vetat projectes per motius polítics, els diferents grups empresarials han pugnat per apropiar-se del major nombre possible de llicències, configurant-se un mapa televisiu que reflecteix els equilibris de poder i les afinitats polítiques dels diferents grups de comunicació, i que queda molt lluny de suposar una major pluralitat i diversitat. Si la xarxa de televisions i ràdios locals podia haver estat, si no un contrapès, sí un espai fora del control del grans grups, la TDT ha laminat aquesta realitat i ha repartit la major part de l’espectre en unes poques mans, situades a més, políticament, encara molt més a la dreta.
Com ha denunciat l’Observatori crític del mitjans Media.cat i analitzem en aquest número de L’ACCENT, pel que fa a l’espai català de comunicació, la TDT ha estat una oportunitat perduda, representarà en alguns territoris un augment de les emissions en castellà i un retrocés de la llengua pròpia, fet que s’aguditzarà quan entrin en funcionament molts dels canals atorgats que encara no emeten, i ha suposat una forta entrada de grups de comunicació estatals de tendència espanyolista i reaccionària; també significarà un retrocés pel que fa a l’allunyament dels mitjans de la societat, anant a parar bona part dels canals locals a les mateixes poques mans en que es troben ja es principals diaris, ràdios i televisions. Per a qui no ha estat una oportunitat perduda és per als grans grups mediàtics, que gràcies als favors dels diferents governs, augmenten el seu poder i la seva presència, apropiant-se de més i més part del pastis comunicatiu i, és clar, de la publicitat. Igualment, el nou marc fa pràcticament impossible l’accés de projectes de tipus popular a les emissions de televisió i ràdio.
Durant els segles XVIII i XIX a Anglaterra s’aprovaren les enclosure acts, que decretaven el tancament de les terres comunals, que s’explotaven col·lectivament, i les atorgaven als grans terratinents. Aquest robatori i apropiació de la major part de la terra comuna per a unes poques mans, enviant els pagesos a la misèria, i expulsant-los a les ciutats com a mà d’obra barata, ha estat considerat com l’acumulació per despossessió originària del capitalisme, la riquesa no s’obtingué mitjançant el cicle de reproducció del capital, sinó mitjançant l’espoli dels béns col·lectius. Però aquest pecat original (que no esmenten mai els apologistes d’aquest sistema econòmic quan defensen l’intocable propietat, intocable segons per a qui), no ha estat només original, les classes dominants han seguit sempre apropiant-se, mitjançant lleis a mida dels governs al seu servei, dels béns comuns, fos en forma de privatització de serveis públics, d’infraestructures de transport, energia o de comunicacions. Si abans era el camp, ara és l’espai pel qual passen les ones electromagnètiques el que es tanca.
Vista des d’aquesta perspectiva, l’arribada de la TDT haurà acabat servint per a una major concentració en mans d’uns pocs, i no per a una major democratització dels mitjans, demostrant fins a quin punt els governs actuals estan al servei de determinats interessos empresarials i no de les necessitats de la població.