L’estratègia de situar els principis del neoliberalisme fora de l’abast de la democràcia es va posar de manifest de manera flagrant quan es van incloure els principis de política econòmica en la “constitució europea” des del Tractat de Maastricht. I quan els estats membres van transposar aquests principis a les seves normes, en el cas de l’Estat espanyol a la Constitució Espanyola, que mitjançant reforma -sense referèndum òbviament- ha “internalitzat” el Pacte d’Estabilitat i Creixement inclòs en els Tractats i així ha elevat a constitucional principis econòmics neoliberals.
Aquest fet reforça la seva exigibilitat i també la seva durabilitat. Ara no estaran protegits únicament pels mecanismes de defensa propis del dret europeu sinó també pels instruments jurídics de defensa de la constitució. Així el govern que surti de les eleccions a l’Estat espanyol, o a qualsevol dels estats membres de la UE, sigui del signe que sigui es veurà obligat no sols a l’adopció d’aquests principis, sinó també a la seva perpetuació ja que com la CE diu sols s’estableix una excepció pel no compliment del dèficit i no són l’educació pública, la sanitat o el sistema de pensions sinó el pagament dels interessos i el capital del deute ja que tenen prioritat.
Emperò la idea de posar els principis del neoliberalisme fora de l’abast de la democràcia és un leitmotiv adequat per rastrejar el que ha succeït en tot el sistema normatiu i pseudonormatiu europeu i és el que ens ocupa i ve de la mà del “soft law”. Una de les característiques essencials de la Comunitat Europea consisteix a comptar amb el seu propi aparell polític dotat amb facultats per generar Dret, amb poders per produir normes jurídiques a través de les quals anar concretant els objectius marcats per el Tractat. Té lloc, doncs, una total pèrdua de sobirania dels estats membres, que cedeixen a favor de l’aparell institucional comunitari la tasca de concreció de les opcions obertes pel Tractat que, de haver seguit els patrons clàssics de Dret Internacional, els correspondria a ells puntualitzar.
S’usa l’expressió anglosaxona soft law per referir-se a eines jurídiques no vinculants per als estats membres, les recomanacions i els dictàmens concretament, que tot i la seva natura no vinculant no impedeix, però, la seva qualificació com a instruments jurídics integrants de l’ordenament comunitari i per tant amb efectes jurídics. Se l’ha definit com «Un fenomen que presenta les característiques del” Dret “a que fa al seu pretès efecte d’influir en el desig i de restringir la llibertat d’aquells a qui el soft law es dirigeix», però que en ser esmentat produeix la sensació que alguna cosa falta en la naturalesa jurídica del dret…la legitimitat democràtica de ben segur.
Així, la UE, mitjançant tot un seguit de dictàmens i recomanacions, va interpretant el Tractat europeu i va modelant a “una imatge i semblança” tots els ordenaments jurídics dels estats membres invitant-los a que actuïn de determinades maneres. I dic “una imatge i semblança” ja que és una imatge que es projecta des de fora de les institucions.
Forma part tot l’anterior del procés d’ “oligarquització”. Els lobbies que representen a les empreses i a les associacions patronals tenen una influència determinant en les decisions de les institucions europees. Des de 1986, després de l’aprovació de l’Acta Única, es va optar perquè la comunicació de la Comissió Europea amb la “societat civil” es fes per mitjà del sistema de lobbies.
Les organitzacions empresarials i patronals europees no només influeixen en el procés legislatiu ordinari, sinó que també han tingut un gran pes en el procés constituent. Són consultades respecte a les modificacions dels Tractats exercint una influència determinant en la redacció dels mateixos. Però on sobretot són determinants i porten la iniciativa és en la creació del soft law, les eines jurídiques no vinculants per als estats membres, les recomanacions i els dictàmens, i en definitiva els argumentaris que acompanyen els grans canvis estructurals de reforçament del sistema econòmic capitalista. I és a la seva imatge i semblança que aquests es projecten.
El cas que dóna lloc a aquest article són les recomanacions conegudes la setmana passada de la Comissió Europea juntament amb el Banc Central Europeu per reformar el sosteniment financer del sistema de pensions, i per tant fomentar els plans de pensió de treball i individuals. Però podem trobar infinits exemples, un de greu: la quarta contrareforma de la Seguretat Social del passat mes de març, que es recolza en un seguit de recomanacions de la Comissió Europea del passat juny de 2012.
Que el component oligàrquic de tota la normativa europea i la seva traducció als ordenaments jurídics dels estats que en formen part ha anat en detriment del seu component democràtic tampoc és res nou. Així a part de la posició privilegiada dels lobbies empresarials, la Comissió Europea ha expressat en repetides ocasions el seu menyspreu cap a la voluntat popular. En el Llibre Blanc sobre la Governança Europea, un document de l’any 2001, que en paraules de Gerardo Pisarello “segueix sent representatiu de la mentalitat de l’ “eurocràcia””, la Comissió fa una agra crítica dels resultats del referèndum irlandès d’aquest mateix any que va dir no al Tractat de Niça. Els irlandesos són l’únic poble d’Europa que té dret a decidir per referèndum si aprova o no les modificacions dels tractats europeus. Això és així per una disposició constitucional que considera aquests tractats com reformes de la constitució que han de ser sotmeses a plebiscit.
Però com queda palès, quan tot el paquet de mesures neoliberals que la Comissió Europea planeja arriba als tractats europeus, o té una transposició a les lleis dels estats, fa anys que ha arribat en forma de dictàmens i recomanacions, i fa anys que ha servit per orientar la manera de fer política dels governs, de manera flagrant. I és que no sé si una altra UE és possible (jo crec que no), ja que aquesta s’ha configurat com un seguit de relacions polítiques i jurídiques de jerarquia dels estats inspirades en els principis de l’economia capitalista i controlada pel lobbies externs. El que sí que sé és que una altra política que no sigui neoliberal dins de la UE no és possible.
*Isabel Vallet és jurista, militant de la CUP i d’Endavant.
