En un nou atac a les prestacions socials bàsiques dels treballadors, la Unió Europea amenaça ara l’edat de jubilació.
El comissari europeu de Treball, Laszlo Andor, presentava aquest dimecres 7 de juliol un informe de tendència liberal radical on es recomana que l’edat de jubilació hauria d’endarrerir-se fins als 67 anys el 2040 i tres anys més entre el 2040 i el 2060.
El pretext per a la retallada de les pensions és l’habitual, l’envelliment de la població, si bé diversos analistes ja han demostrat arran dels diversos anuncis en aquest sentit dels darrers temps que aquests pretextos demogràfics són falsos. Així, la catedràtica d’economia de la UB Miren Etxezarreta denuncia que malgrat l’augment de l’edat de la població en les darreres dècades, la productivitat ha augmentat molt més, i per tant l’economia ha crescut molt més i podria perfectament sostenir i millorar els sistemes públics de pensions sinó es seguís afavorint fiscalment a les rendes més altes; també explica com moltes d’aquestes amenaces el que fan és fomentar els plans de pensions privats, que suposen una gran ajuda per al capital financer, que és sovint el que elabora aquests informes d’alarma contra les pensions públiques. Igualment, mostra el seu escepticisme davant algunes de les previsions demogràfiques, clarament esbiaixades. Per altra banda, des dels sindicats ja s’ha deunciat l’absurditat de la mesura quan les empreses tendeixen cada vegada més a acomiadar els treballadors amb edats bastant per sota de la de jubilació actual, i que aquestes mesures faran que la gent cotitzi encara menys i tingui prestacions pitjors de jubilació.
Segons el comissari Andor, a la Unió cal triar en el futur entre “tenir pensionistes més pobres, augmentar les contribucions al sistema o tenir més gent treballant durant més temps”. I la tria és la darrera opció, en cap cas els dirigents europeus apostaran per la solució que beneficïi als treballadors que amb el seu treball hauran de seguir enriquint encara més i durant més anys els empresaris als quals es retallen constantment els impostos.
La competència per aplicar aquestes mesures tanmateix, no és de la Unió, sinó de cadascun dels Estats, subjectes això sí, a les pressions, dels mercats, és a dir, dels grans bancs i inversors.
