L’objectiu d’aquest article és desglossar les principals idees sobre les quals hem construït al llarg dels anys la nostra aposta política i què significa això en el temps que ens ha tocat viure en el context de la nostra formació social, els Països Catalans. Aquesta clarificació ha de servir no només com a defensa de la nostra aposta des dels seus fonaments, sinó també com una aportació al debat, per precisar conceptes i mirar de ser tan rigorosos com sigui possible, tant en l’anàlisi com en la proposta, i evitar atribuir a la Unitat Popular qualificatius que no li són propis. I ho fem, partint de l’estudi de les experiències revolucionàries que ens han precedit, des de la Revolució Russa fins als moviments d’alliberament a Amèrica, a Àfrica i a Àsia, passant per les experiències de poder obrer i popular a Europa i arreu del món, tant a les dècades dels anys 20 i 30, com en la segona meitat del segle passat. És a partir de totes aquestes experiències que hem anat extraient, en el nostre context i des de la pràctica, aprenentatges per configurar una estratègia pròpia.
La Unitat Popular és una estratègia de transformació socialista que busca constituir-se en una majoria social a partir d’un programa socialista d’alliberament nacional i social que, a partir d’una dinàmica de lluita i confrontació amb les classes dominants, s’articuli en un poder obrer i popular, autònom dels estats espanyol i francès i del capital, amb l’objectiu de dur a terme una revolució socialista, prendre el poder i edificar un nou poder social i polític, de classe, que ens permeti realment acabar amb el sistema de classes i la resta de relacions de dominació existents. Com a marxistes, entenem que la classe treballadora és el subjecte fonamental de la revolució socialista, que ha de fer caure la burgesia i construir una nova humanitat lliure d’explotació i de dominació de cap mena. Per tant, ha de ser la classe treballadora qui estigui al capdavant d’aquesta majoria social.
Ara bé, la conformació social dels Països Catalans és complexa (com qualsevol societat humana) i la classe treballadora no és homogènia, sinó que té una composició diversa condicionada per diferents factors materials i culturals que poden tenir a veure amb diferents situacions personals, d’entorn social i cultural o de capital polític compartit, o també per factors relacionats amb la correlació de forces o d’organització de la lluita de classes. A més, a banda de la classe treballadora, hi ha el que anomenem classes populars, que són totes aquelles classes que, tot i no poder objectivar-se com a proletariat estrictament, tampoc no ostenten el poder polític ni individualment poden tenir una agència real sobre les seves vides. Són classes subalternes, en la mesura que estan subordinades a altres classes. Aquestes classes populars pateixen el procés de despossessió inherent al sistema capitalista en la fase actual i estan sotmeses a una creixent flexibilitat i inseguretat, davant l’agudització de l’explotació. Així doncs, la classe treballadora i les classes populars són heterogènies, permeables, tenen tensions entre elles i s’expressen políticament de formes molt diverses. Aconseguir articular aquesta complexitat en una unitat política sota la direcció de la classe treballadora, és a dir, que la classe treballadora es constitueixi com a classe hegemònica en aquest conglomerat, tot bastint un contrapoder obrer i popular real en un bloc històric revolucionari és la primera prioritat d’aquesta aliança estratègica que és la Unitat Popular.
La classe treballadora ha d’assumir la tasca històrica d’eliminar tant les relacions d’explotació en la producció, la distribució i l’intercanvi de la vida social com totes les formes d’opressió existents sota el capitalisme i la dominació de la burgesia, encara que no s’expressin de manera estricta en l’esfera econòmica. Ara bé, com això es concreta en el nostre context?
En el context dels Països Catalans, inserits dins l’Europa del capital i la guerra, els estats nació burgesos (entre aquests, el Regne d’Espanya i la República Francesa) són, conjuntament amb institucions internacionals com la UE, l’FMI o l’OTAN, els garants i gestors de la dominació del capital. Des de l’esclat de l’última crisi del capitalisme l’any 2008, i especialment amb la darrera crisi de la covid-19, hem vist com els estats nació han reforçat i expandit sobretot els mecanismes de capacitat coercitiva per apaivagar els problemes socials derivats de la tendència inexorable a l’empobriment de sectors socials cada cop més amplis. També exerceixen el seu domini a través del consens transmès per l’anomenada societat civil, la producció i la irradiació de valors que creen una hegemonia política i cultural. Una de les formes concretes de dominació, fonamental per al desenvolupament del capitalisme als estats espanyol i francès ha estat i segueix sent l’homogeneïtzació i la centralització nacional d’aquests estats i l’intent de submissió i anorreament de qualsevol forma nacional diferent del de la matriu estatal, en aquests casos, la castellana i la francesa. Aquests estats nació també s’han construït sobre unes societats patriarcals prèvies i han donat lloc a unes formes d’explotació i dominació específiques. Per exemple, l’aliança secular entre l’estat espanyol i l’església catòlica, a través de l’educació i de tants altres aparells ideològics, ha subjugat les dones i ha oprimit les sexualitats dissidents per fortificar i reproduir l’ordre social. Podríem dir tres quarts del mateix en relació amb el racisme i l’imperialisme, pràcticament consubstancials a les formes estatals vigents a ambdues bandes dels Pirineus.
Amb tot això, qualsevol moviment que es pretengui revolucionari ha de veure que la proposta política de la independència nacional, una proposta per trencar amb aquests estats nació i amb la Unió Europea, no és només una tasca pròpia de qualsevol projecte de transformació socialista sinó que, a més, és inherentment revolucionària en el sentit que fa trontollar un dels fonaments d’execució bàsics del capital. La independència és, per tant, una condició de possibilitat tant per acabar amb qualsevol forma de dominació com per assolir una vertadera sobirania política, fora dels dictats de la Unió Europea.
¿Quina creiem que és, doncs, la millor manera que la classe treballadora faci la revolució socialista —a través d’un procés d’independència nacional, com és la tesi principal del nostre moviment— i prengui el poder?
Pensem que en el context capitalista actual, tant en el cas d’un estat de la perifèria de la UE com l’estat espanyol, i d’un estat com el francès, un assalt frontal a les estructures estatals, per la via que fos, no ens permetria una presa total del poder. Una estratègia més adequada, doncs, hauria d’estar basada en una guerra de posicions, que permeti un avenç per diversos fronts contra les estructures de dominació, fins a la dissolució i substitució d’aquestes per unes altres estructures democràtiques, i, per tant, socialistes, de poder obrer i popular.
I quins són aquests fronts? No partim del no-res, ja existeixen embrions d’aquest poder obrer i popular. Ja existeixen experiències de lluita de la classe treballadora i la resta de classes populars confrontant els poders estatals i del capital. És imprescindible observar les tendències polítiques de la classe treballadora i la resta de classes populars, veure com s’expressa la consciència de classe, el que fa que un sector social trenqui parcialment amb l’hegemonia dominant i iniciï processos de lluita concrets, encara que siguin contra aspectes parcials de tot el desplegament d’explotació i dominació del capital. Aquestes lluites permeten, en primera instància, resistir contra els embats del capitalisme i no ser anorreats com a classe i com a poble. Per posar només un parell d’exemples: 1) la lluita contra els JJOO al Pirineu o per aturar desnonaments als nuclis urbans són aspectes claus per frenar la despossessió dels mitjans de vida de la població d’aquests territoris, alhora que per a generar embrions de poder obrer i popular; 2) respondre als atacs feixistes permet no només impedir agressions contra persones racialitzades o LGBTI, i defensar-nos contra l’espanyolització, sinó que permet també sembrar llavors per uns barris i pobles vius i combatius.
Si s’intervé en aquestes expressions de lluita de classes, s’impulsen, es recreen, s’estableixen lligams entre si i se’ls dona forma organitzativa, poden esdevenir pols de contrapoder real en contra del sistema i anar guanyant terreny a les classes dominants. És en la lluita que la classe treballadora i les classes populars es poden reconèixer a si mateixes com a explotades i oprimides per un sistema que va més enllà d’una problemàtica concreta; és a través de la lluita que els treballadors i les treballadores poden esdevenir classe realment; i és a través de la lluita, i del treball polític de les organitzacions revolucionàries, això és, de l’elaboració d’aquestes experiències i del contrast amb l’anàlisi de la realitat que podem anar bastint un programa polític revolucionari per a la classe treballadora i el conjunt de classes populars, un programa que per a nosaltres passa per la constitució d’una República Socialista i Feminista dels Països Catalans. És a partir d’aquest procés de lluita i d’organització que la classe treballadora ha de constituir un poder propi i articular-se amb la resta de classes subalternes; i és a través d’aquest poder obrer i popular que pot guanyar hegemonia i constituir una massa social al seu voltant que pugui disputar el poder de les classes dominants, per dissoldre’l, i, de les cendres, construir una nova societat socialista i feminista.
Conclusions
L’estratègia de la Unitat Popular és una proposta revolucionària, honestament comunista, de classe, situada i compromesa amb les necessitats i les aspiracions del conjunt del nostre poble treballador. Endavant pensem que és la millor i més operativa en el nostre context i sabem que per posar-la en marxa necessitem contrastar i debatre la nostra proposta estratègica amb d’altres que provenen d’altres tradicions socialistes i revolucionàries, i que s’han plantejat tant fora com dins de l’Esquerra Independentista; sabem també que hem de contribuir, amb humilitat i honestedat, a la constitució en classe dels treballadors i les treballadores d’aquest país, articulant-los amb el projecte emancipador internacional de la classe treballadora de tot el món; també sabem que no podrem assolir ser un moviment de masses només amb afirmacions ideològiques per apel·lar a una classe que, majoritàriament, no es reconeix com a tal, ni autoerigint-nos com a avantguarda d’aquesta sense guanyar-nos el respecte de les companyes organitzades en cada front de lluita. Serà el treball polític en el si del poble treballador la millor garantia per assolir aquesta referencialitat. També sabem que no podrem realment trencar amb les estructures de dominació burgeses amb un procés d’independència dirigit per unes classes dominants catalanes que no la volen, ni tampoc per una petita burgesia impotent per menar aquest procés fins a les últimes conseqüències. De fet, si alguna cosa ens ha ensenyat l’anomenat Procés és que la burgesia té massa a perdre trencant amb l’estat espanyol i que mai partirà peres amb la Unió Europea. Només un poder social organitzat de la classe treballadora, que és la que no té res a perdre i ho té tot per guanyar, pot ser el garant d’aquest trencament.
Amb mancances i errades, el projecte revolucionari de l’Esquerra Independentista no només ha sobreviscut al pas dels anys, sinó que ha tingut la capacitat d’estendre’s i guanyar influència sense rebaixar plantejaments. No són gaires els moviments polítics que, en el marc de la UE mantenen, malgrat els debats ideològics i tàctics pendents, la potencialitat revolucionària del nostre moviment en el si de la nostra formació social. Això no és perquè siguem millors militants —tenim molt a aprendre de tantes experiències revolucionàries i militants del nostre país i d’arreu del món— sinó perquè les nostres tesis, basades en la dinàmica de classes de la formació social catalana, ens han permès donar respostes estructurals alhora que sabien respondre en conjuntures especialment complexes: ni ens van assimilar durant la Transició, ni vam acatar els marcs de reforma autonòmica, ni de la UE, ni hem renunciat al nostre discurs de classe malgrat els cants de sirena de l’eurocomunisme. Són aquests fonaments els que ens van permetre —malgrat totes les mancances— travessar el desert dels anys noranta i bastir un nou moviment que no ha parat de créixer fins als nostres dies. L’últim cicle de lluita també ens ha obert moltes preguntes i ens ha desconcertat en molts moments: quins van ser els nostres límits? Com impedirem que la burgesia coopti la voluntat popular? Com ens ho fem per estar més i millor preparats per al proper esclat? És amb els aprenentatges que ens ha deixat la humilitat i la intel·ligència col·lectiva que les hem de resoldre.
*Miren Olarieta Domingo és militant d’Endavant. Article publicat a la revista Tanyada número 2. Estiu-tardor de 2022.
