L’acomiadament com a holocaust

Llegeixo els diaris i només hi veig la classe mitjana. Fa la sensació de que la nostra societat es divideix en dues classes: els polítics i els banquers d’una banda, i la classe mitjana de l’altra. I per sota de la classe mitjana què hi ha? “Un silenci antic i molt llarg”. El proletariat ha desaparegut per fer bona una ficció delirant segons la qual els anomenats “emprenedors”, els opinadors de la burgesia (l’autor de l’article en cada cas) i un servidor pertanyem a la mateixa classe. Així, com que Antoni Puigverd sap i tem que els mateixos que fan escratxes a la porta de casa de certs polítics l’haurien d’esperar a ell a la seva amb un roc a la faixa diu: “Fins i tot en plena ruïna, les classes mitjanes fugen com gat escaldat de la violència al carrer i del setge a la propietat privada. Ada Colau vol pressionar els del PP, però fa més por a les classes mitjanes” (La Vanguardia, “Escarni: mirall i temptació”, 15 d’abril). Per qui encara no hagi comprat el diccionari de neollengua quan diu “violència al carrer” vol dir escratx. Haurem d’oferir-li unes sessions d’autèntica violència al carrer per “retornar-nos el nom de casa cosa”.

Però això no és aquí el que importa. El que importa és que al senyor Puigverd no li agraden els escratxes i li carrega el mort a aquesta curiosa entelèquia anomenada “classe mitjana”, que aplega tot el que hi ha entre Isidre Fainé i les gitanes romaneses. I insisteix: “la crisi econòmica, la impotència i corrupció de la política, l’enfonsament de les classes mitjanes…”. I un dubte m’envaeix: quan diu “l’enfonsament de les classes mitjanes” vol dir “la pauperització del proletariat” o vol dir “la proletarització de la petita burgesia”? El proletariat no s’esmenta perquè és un tabú o perquè els seus problemes no són d’interès públic? És fascinant descobrir que en realitat la resposta és la segona: “cada vegada són més els pobres dormint o menjant als carrers; i més les famílies de classe mitjana o baixa que no arriben a final de mes”.

En un descuit imperdonable al senyor Puigvert se li ha escapat que hi ha alguna cosa per sota de la classe mitjana, i que si això que hi ha no s’esmenta mai és perquè tan se val. Perquè aquests ja fa trenta anys que estem en crisi i no ve d’aquí. I que el problema és que a alguns se’ls esfilagarsa el coixí que sempre hi ha hagut entre ells i el proletariat ronyós: la classe mitjana, de la qual els opinadors del règim com el propi Puigverd parlen com si hi pertanyessin, fent veure que no tenen res a veure amb una “classe política que, amb la seva retòrica vàcua, continua donant cobertura als grans causants de la crisi, mentre és incapaç d’empatitzar amb els més febles”. Curiós passatge en el qual el senyor Puigvert necessita inventar un personatge (“els polítics”) per capbussar-se en el seu propi interior i retratar-se. I com que el paguen per “donar cobertura als grans causants de la crisi, mentre és incapaç d’empatitzar amb els més febles” continua fent així: “l’assetjament (prengui la forma que prengui: del bullying al matonisme polític) forma part del pitjor àlbum de la història”. Ja s’enfila. Els “pobres dormint i menjant al carrer” no l’excitaven tant. Formen part del “millor àlbum de la història”. Ja hi eren en aquells temps, pròxims i gloriosos, en què “tots” estiràvem més el braç que la màniga excepte Fainé (que té una màniga amplíssima) i les gitanes romaneses que la tenen estripada. En què “tots” estàvem pujats a l’onada del crèdit i el consumisme desenfrenat. En aquell moment exquisit ja existien els “pobres dormint i menjant al carrer”. Però l’assetjament? Becs, quin mal gust! Té l’aroma pudent del populatxo irrompent en la política. Davant d’això cal treure tot l’arsenal: “La crisi ens mostra les misèries del liberalisme, però les misèries del populisme i del comunisme no estan tan lluny. El gulag va sembrar Europa i Rússia de més cadàvers que Hitler”. És així com un article que parlava sobre els escratxes acaba parlant del gulag. I aquesta genteta es permeten repartir acusacions de demagògia i populisme a tort i dret. Sincerament, si em demanessin que fes un article sobre acomiadaments i l’acabés parlant sobre l’Holocaust no me’n sortiria. En matèria de demagògia, diguin el que diguin, sempre serem uns passerells.