L’alternativa necessària

Cada vot nou que s’endu l’extrema dreta és un altre fracàs dels moviments revolucionaris. No hi ha més volta de fulla. Les darreres eleccions al parlament espanyol han fet evident la precària adaptació de les nostres organitzacions a la realitat social del País Valencià. Costa imaginar un escenari millor per difondre la nostra idea i escampar l’espurna de la revolució social: un atur que fa feredat, retallades en sanitat i ensenyament, increment de la desigualtat social, caiguda de salaris, finalització dels subsidis, mentides i més mentides difoses pels grans mitjans. Però tot i aquest “idíl·lic” escenari no som nosaltres qui experimentem un minse però sorprenent creixement del recolzament popular, sinó la candidatura feixista España 2000.

La Plana és una d’aquelles comarques valencianes on encara es pot saber d’on és algú per la llengua que parla. Amb l’excepció de Castelló ciutat, els oriünds d’aquesta terra tenen el català com a llengua materna i l’empren al seu dia a dia. La temporalitat de la taronja i una industrialització focalitzada en la ceràmica no han requerit més mà d’obra que la dels seus habitants, tot i que des de la dècada dels seixanta diverses onades migratòries han complementat la geografia humana dels nostres pobles. Per aquest motiu resulta sorprenent que en un indret on el conflicte lingüístic ha sigut pràcticament nul i no ha suposat –a diferència d’altres comarques– cap entrebanc a la feina dels moviments revolucionaris, cap organització haja sigut capaç de transmetre amb eficàcia una alternativa a la societat de classes. Diversos són els factors a tindre en compte a l’hora d’analitzar les raons d’aquesta incapacitat, però potser siga el feixisme l’al·licient que necessitàvem per ser-ne conscients. Recentment s’ha analitzat l’augment de l’extrema dreta com una resposta a la creixent immigració romanesa i marroquina que han experimentat els nostres pobles. Aquesta irresponsabilitat, difosa en mitjans de gran tirada, peca de la llunyania associada a la feina de despatx. De la mateixa manera que els immigrants espanyols dels anys seixanta s’integraren a la nostra societat amb total normalitat, ho estan fent ara marroquins i romanesos. La immigració no és cap problema, i no hem de buscar en ella una justificació per a la nostra incapacitat política. En un context de crisi econòmica aparentment mancat d’alternatives, joves autòctons de classe treballadora han triat l’extrema dreta com l’única eixida viable a l’atur, la corrupció i el frau que comporta la democràcia burgesa. El seu fruit és preocupant: España 2000 ha triplicat resultats a la nostra comarca. És just reconèixer la gran feina de difusió duta a terme per aquesta formació a tots i cadascun dels pobles, a més d’haver sabut adaptar el seu missatge contextualitzant-lo a la situació actual. Però realment no existia cap altra alternativa?

La facilitat amb que qualsevol persona pot informar-se, apropar-se o formar part d’aquesta formació feixista contrasta amb les dificultats que troba qualsevol altra amb un mínim de sensibilitat revolucionària per integrar-se a les nostres organitzacions. Fa anys que la marginalitat del nostre discurs no ve marcada únicament pels mitjans de comunicació burgesos, sinó també per la pràctica diària de la militància. No és cap notícia afirmar que no som cap alternativa real a tindre en compte per a la majoria de castellonencs que s’enfronten al món actual. Algú podria arribar a preguntar-se si realment creiem en els nostres objectius o açò és simplement un altre estil de vida dins la societat de consum. Fins i tot entre la pròpia militància falta comunicació, i no és per manca d’oportunitats. El passat 19 de novembre, en plena jornada de reflexió i desafiant la llei electoral, entre dues-centes i tres-centes persones recorrien els carrers de Castelló per denunciar la farsa d’aquesta democràcia. La unitat antifeixista aconseguia allò que els moviments revolucionaris eren incapaços de dur a terme. Fou un èxit del que cap mitjà de comunicació se n’ha fet ressò, un èxit que posà de manifest la força de la unitat popular. Fins quan estan disposades les organitzacions revolucionàries a perdre el temps miserablement? Potser fins que España 2000 ompli de regidors la nostra comarca?

És urgent transmetre un missatge clar i consistent a la nostra societat. Urgeix saber comunicar que existeix una alternativa al capitalisme. És urgent, en poques paraules, la unitat popular. No podem deixar passar més el temps. L’extrema dreta es va fent un lloc com a opció política a pas lent però ferm. És una conseqüència lògica del frau que suposa la democràcia burgesa, de la manca d’alternatives, i de la utilització de la immigració com a esquer polític. A les nostres mans tenim oferir a la gent de la nostra comarca eixa alternativa possible, real i sòlida. És hora de donar a conèixer la coherència dels nostres plantejaments front a les contradiccions de les seues lleis. És hora de demostrar que en som molts i que, en la mesura en que difonguem les nostres idees, encara en serem més. Però abans que res ens ho hem de creure. A la Plana sabem molt bé que el feixisme avança si no se’l combat. Però si el combatem i no oferim cap altra alternativa a la misèria i la precarietat, aquest continuarà imparable. La manifestació del passat 19 de novembre posà de manifest diversos punts que no poden ser deixats de banda. En primer lloc, que existeix una base social que rebutja el sectarisme de les actuals formacions revolucionàries, però té clar per què lluita. En segon lloc, que el 15-M no representa cap alternativa. Som nosaltres i no aquest circ mediàtic qui lluitem i plantem cara a l’Estat. En tercer lloc, que els Països Catalans representen una realitat social i cultural, un marc de lluita per a tots nosaltres. I en quart lloc, que la lluita és l’únic camí. És l’hora d’agafar el paper que ens pertoca. En cas contrari, seran altres qui ho faran.