[bar group="860×106"]

L’amenaça d’una nova “pesta blava”

El diumenge passat, en el marc de la Fira Alternativa de València, el Racó de la Corbella i Endavant organitzaren una xerrada sobre el passat, present i futur de l’anticatalanisme. Els ponents: Vicent Bello, autor de La pesta blava i Maria Josep Martínez, advocada i militant de l’esquerra independentista. La xerrada, que omplí l’envelat preparat per a l’ocasió, portava per títol “De la Batalla de València a la Llei de senyes: la manipulació de la identitat com a arma política” i fou presentada per la jove militant d’Endavant, Alba B.

El retorn de la pesta blava

La pesta blava, obra amb que Vicent Bello es va presentar als Premis Octubre al final de la dècada dels 80, és un treball referent en què per primer cop s’abordava el fenomen del blaverisme des d’una òptica rigorosa i històrica, tot defugint els plantejaments atàvics per analitzar-lo a partir dels vincles amb les estructures del poder franquista i post-franquista.

Seguint aquest plantejament, en la seua exposició, Vicent Bello féu referència a l’enginyeria social com a mecanisme per crear identitats, moviments i ideologies al servei dels interessos de les classes dominants. Un exemple de molta d’actualitat seria el fonamentalisme islàmic, potenciat des d’occident durant la segona meitat dels segle XX per contrarestar la influència de les ideologies de caire socialista dins el panarabisme i, en especial, al Pròxim Orient.

Amb tots els matisos que requereixen els processos històrics, el blaverisme valencià seria un fenomen semblant d’enginyeria social: l’apadrinament per l’aparell polític i econòmic dominat d’una ideologia identitària amb intenció de soscavar els fonaments, primer de l’antifranquisme, i després de les primeres institucions “democràtiques” en mans de la socialdemocràcia. I per descomptat, per neutralitzar un projecte nacional que qüestionava l’Espanya una, grande y libre.

Segons va explicar Vicent Bello, l’anticatalanisme era pràcticament inexistent fins als anys 60. El valencianisme imperant fins el moment vivia amb normalitat el reconeixement de la unitat cultural i lingüística, al marge d’actituds anticatalanes que esporàdicament es manifestaven des dels grupuscles més espanyolistes. La campanya orquestrada en la recta final del franquisme aconseguí, però, subvertir els sentit dels termes: els valencianistes de tota la vida es convertiren en catalanistes i antivalencians, i els que defensaven una identitat valenciana folklòrica i provinciana, supeditada a la nació espanyola, s’atribuïren l’etiqueta de valencianistes.

Entremig, un procés de violència i manipulació aconseguí apuntalar el blaverisme com a discurs dominant. Segons Vicent Bello, una de les claus pogué ser l’assumpció de l’antifranquisme de determinades quotes de poder institucional sense que l’aparell franquista haguera abandonat d’altres instàncies, és a dir, la constitució del Consell preautonòmic abans de la renovació dels ajuntaments, que restaven en mans dels alcaldes franquistes. Això permeté dotar l’anticatalanisme d’una estructura política prèvia, fins i tot, a l’articulació partidista.

Així mateix, la complicitat de les forces repressives fou més que evident, amb la pràctica inexistència d’actuacions policial i judicials contra els grupuscles que practicaven la violència extrema contra els antifranquistes. Segons Bello, no hi hagué més morts durant la transició valenciana per casualitat, ja que els atacs amb armes de foc foren freqüents i la impunitat posterior, total.

Aquesta virulència política serví per minar el poder institucional del PSOE, i un cop foragitada la socialdemocràcia de les institucions, fou la dreta la que s’encarregà de diluir el discurs anticatalanista cada cap més innecessari i molest en el marc de les hegemonies polítiques i socials que el PP va poder construir un cop en el poder.

Des de fa uns anys, i a mesura que el PP ha entrat en decadència social i política, els gestos anticatalans han proliferat des de les institucions. Segons Vicent Bello, en el context actual, existeix un perill real que la dreta torne a revifar aquest discurs identitari, tot i que considera que serà en uns paràmetres diferents, segurament amb un espanyolisme molt més obert i declarat.

La Llei de senyes del PP

Per la seua part, Maria Josep Martínez engrunà la Llei de senyes valenciana aprovada l’abril d’enguany en un intent més de despertar el conflicte identitari que tan bons resultats va donar a la dreta durant el darrer terç del segle XX. Segons l’advocada i militant d’Alerta Solidària, la Llei és jurídicament molt inconsistent i sense conseqüències pràctiques en molts dels seus apartats perquè requereix d’un desenvolupament posterior que no s’ha realitzat. Segons Maria Josep, la Llei defineix els trets identitaris dels valencians a partir de dues premisses: rebutja tot allò que pot suposar un reconeixement de la catalanitat i, alhora, reconeix només allò que no qüestiona l’espanyolitat dels valencians. En aquest sentit, la qüestió de la llengua és l’única que la Llei desenvolupa mínimament tot remarcant-ne el caràcter propi i exclusiu de la llengua dels valencians i atorgant un reconeixement especial al registre oral, com a mecanisme per deslegitimar les institucions filològiques que han reconegut normativament la unitat de la llegua.

Des del punt de vista de Maria Josep Martínez, a banda de la qüestió lingüística, la Llei presenta dos altres aspectes preocupats: d’una banda, el reconeixement d’institucions privades, acientífiques i fortament polititzades com són Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana per dictaminar en qüestions d’identitat, i, en concret, el reconeixement dels títols que emeten aquestes entitats, que fins ara no tenien cap valor oficial; d’altra banda, la creació d’un observatori de la identitat (del qual formen part ambdues entitats, a més d’altres representants públics i privats) que té la capacitat de jutjar qui o què va contra la identitat valenciana. Tot i que la Llei no preveu cap règim sancionador i els seus efectes es poden limitar a la denegació d’ajudes públiques, Maria Josep Martínez no dubtà en qualificar l’entitat de Tribunal d’Inquisició en potència.


[bar group="860×106"]