L’amiant, les morts invisibles

Un mateix treballador afectat per l’amiant no gaudirà dels mateixos drets a Barcelona, París o Brussel·les, segons un darrer informe de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (revista InDret). Mentre a altres estats europeus s’han creat diversos fons per indemnitzar econòmicament les víctimes d’aquesta perillosa substància, a l’Estat espanyol els treballadors es veuen obligats a llargs processos judicials per obtenir quanties molt inferiors a les dels altres empleats europeus. Segurament l’explicació s’ha de buscar en el fet que la dictadura franquista va ser la principal productora europea de l’anomenada “pols assassina”, i amb la reforma, les complicitats i els silencis es van perpetuar fins a ben entrada la Transició.

El Fons d’indemnització francès

El Fonds d’Indemnisation des Victimes de l’Amiante (FIVA) va ser aprovat per l’Estat francès el 2001, i té com a finançament bàsic uns 410 milions d’euros, sorgits de les aportacions del Govern, la Seguretat Social gala i les sancions imposades pels jutges i les autoritats a empresaris infractors en matèria de prevenció de riscos referents a l’exposició a aquesta substància.

Aquest fons abona una indemnització a totes les persones que han estat afectades per malalties derivades de l’exposició a l’amiant en territori de l’Estat francès, i també als familiars directes de les víctimes mortals. Les quanties a les quals tenen dret els beneficiaris són importants: per exemple, un treballador afectat per un càncer pulmonar amb una incapacitat permanent per a qualsevol feina té dret a una indemnització de prop de 146.000 euros, mentre que un empleat amb plaques pleurals (presència d’amiant als pulmons sense cap limitació funcional actual, però amb perill de patir càncer) té dret a 22.000 euros, quanties totes elles bastant més superiors a les obtingudes pels treballadors de l’Estat espanyol que han reclamat durant anys en llargs processos judicials.

El model belga

L’Asbestfounds-Fonds d’Amiante (AFA) és el nom triat per l’Estat belga pel seu fons d’indemnització, aprovat el 2006, i que també es finança amb les aportacions del Govern, les cotitzacions dels empresaris que han fet ús de l’amiant i les sancions imposades les empreses condemnades per infraccions contra la salut laboral.

Les víctimes belgues no compten amb indemnitzacions tan altes com les franceses, però es determinen prestacions periòdiques per a tots els treballadors afectats, independentment de si les empreses han tancat o no, o de si hi va haver manca de mesures de seguretat de l’empresari, amb 750 euros mensuals (en 15 pagues) per a tots els que pateixin la malaltia de l’amiant, l’abestosi.

Altres països també han instaurat formes de compensació econòmica pels milers d’afectats d’aquesta plaga del segle XX, com en el cas d’Holanda, on el Instituut Asbestslachtoffers (IAS) es compromet a indemnitzar aquells treballadors que hagin treballat en empreses que avui en dia ja no existeixin.

El silenci espanyol

Però una altra realitat ben diferent es viu al sud dels Pirineus. L’Estat espanyol va ser durant gran part del segle XX la principal productora europea de productes amb amiant, en destacaven als Països Catalans les fàbriques d’Uralita SA (uralites, Cerdanyola del Vallès), Rocalla SA (fibrociment, Castelldefels), Alstom SA (construccions de trens, Barcelona) o Honeywell (frens de cotxes, el Prat del Llobregat), on milers de treballadors van estar exposats a aquesta pols.

Cap fons d’indemnització ha estat creat per cap autoritat. Però a més, a pesar de les milers de persones que moren cada any de càncers que només poden atribuir-se a l’amiant (com el càncer de pleura o mesotelioma), les dades oficials reconeixen només unes poques desenes de casos de malalties professionals. Miguel Arenas, advocat del Col·lectiu Ronda que ha treballat molts d’aquests casos, s’ha atrevit a qualificar els efectes de l’amiant com a veritable genocidi.

A pesar d’aquest fet, o precisament a conseqüència del mateix, l’Estat espanyol va ser el darrer que va prohibir l’amiant el 2002, i va allargar al màxim les darreres moratòries europees. I els afectats encara avui en dia resten en la seva majoria sense cap reconeixement ni compensació, havent d’arrossegar llargs procediments judicials per determinar com a professionals les seves patologies, i per ser indemnitzats per empreses que durant dècades no han hagut de complir cap normativa de prevenció de riscos, sota la mirada silenciosa i còmplice de les autoritats, franquistes primer i constitucionals després.