L’aniversari de l’1-O i les línies de fractura en l’independentisme
Les commemoracions del primer aniversari del primer d’octubre havien d’ésser una successió d’actes protocol·laris i processons cíviques. O així ho plantejaren, si més no, les institucions i alguns partits polítics i entitats. Les protestes dels comitès de Defensa de la República (CDR) malmeteren aquesta «folklorització de l’1-O», com en deien des de mesos enrere algunes veus crítiques de l’independentisme mateix. Començaren a primera hora del matí, amb talls de carreteres i de vies de ferrocarril; continuaren al migdia, amb una acció davant la Borsa de Barcelona, i conclogueren, a la nit, amb sengles concentracions davant el Parlament de Catalunya i la Prefectura Superior de la Policia espanyola. La primera exigia als parlamentaris passes concretes en la materialització de la República catalana i la segona protestava per les càrregues policials durant la jornada del referèndum. Però totes dues acabaren igual: amb càrregues dels Mossos d’Esquadra —que arribaren a disparar escuma EVA i pegar cops de porra als caps dels manifestants—, les quals deixaren un balanç de 43 ferits lleus (la majoria a Barcelona, però també n’hi hagué a Girona), d’acord amb les xifres del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).
Els fets del primer d’octubre de 2018, més enllà de les previsibles reaccions exaltades del Partit Popular i Ciutadans, han deixat al descobert diverses fractures dins el moviment independentista, les quals, com calia esperar, la premsa conservadora no ha trigat a intentar fer més profundes. Les canviants declaracions de Carles Puigdemont, amb poques hores de diferència, en són potser la millor prova. Si al matí declarava a RAC1 que «la via de l’acció directa és respectable», a la nit blasmava els fets del Parlament i projectava l’ombra del dubte sobre els manifestants. «Qui té interès que s’infiltri la violència perdedora allà on hem resistit amb una pau vencedora?», preguntava Puigdemont. «Hi ha algunes imatges que no ens ajuden a créixer; ans al contrari, ens fan més petits», declarava aquell mateix vespre el president del Parlament, Roger Torrent, al canal de notícies 3/24. Potser ha passat més desapercebut l’episodi de l’acte convocat per la Plataforma Primer d’Octubre —de la qual formen part, de manera destacada, l’ANC i Òmnium Cultural—, on una veterana activista sabadellenca criticà les càrregues dels Mossos contra la manifestació del 29 de setembre a Barcelona, en protesta per la marxa de policies convocada per Jusapol, i demanà la dimissió del conseller d’Interior de la Generalitat, Miquel Buch. L’escena quedà enregistrada per les càmeres de TV3, les quals tallaren el pla per enfocar Torra i Torrent, mentre s’interrompia bruscament el seu discurs i apareixia una dona amb una jaqueta groga dient, entre xiulets, que continuaria «el que estava pactat».
La distància entre la retòrica del govern i la seva pràctica quedà al descobert. Hom no pot ésser al govern i a l’oposició alhora. La nit d’aquest primer d’octubre més d’un polític quedà presoner de la seva pròpia lògica: si les manifestacions davant el Parlament eren «violentes», que no ho serien també, d’acord amb aquesta mateixa regla de tres, les concentracions davant la Conselleria d’Economia del 20 de setembre de 2017, com esgrimeix la Fiscalia espanyola contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart? «No es pot estar cridant constantment a la mobilització i després reprimir-la», comentà, oportunament, el cantautor Cesc Freixas.
El mateix missatge de Torra als CDR al matí des de Sant Julià de Ramis («colleu i feu bé de collar»), que tanta polseguera ha aixecat, revela una cosa en què pocs comentaristes s’han fixat: que aquesta fractura afecta el mateix govern, com palesà l’estira-i-arronsa a l’entorn de la situació dels diputats suspesos pel magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena i que estigué a punt d’acabar amb la convocatòria d’eleccions avançades. Actualment, el govern de la Generalitat es divideix entre una Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a què l’escapçament tècnic dels dirigents ha fet retrocedir a posicions contemporitzadores, justificades amb el mantra d’«eixamplar la base», i Junts per Catalunya, una coalició tensada per la disputa entre l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el que hom ha anomenat el pinyol de Puigdemont. Al mig de tot això hi ha un candidat independent, i hom en podria dir gairebé «accidental», la funció del qual es prometé als electors que seria vicària, tot i que els qui el proposaren segurament no en descartaren la utilitat per a ocultar les contradiccions de la coalició i de cada partit dins aquesta. La imatge d’Aleksandr Kerenski proposada per Trotski podria il·lustrar molt bé la situació de Torra: «Si hom clava simètricament dues forquilles en un tap de suro, tot i que faci oscil·lacions pronunciades cap a un costat i l’altre, s’aguantarà, encara que sigui sobre una agulla de cap».
El Yom Kippur de l’independentisme
Enguany, el Yom Kippur ha començat el 29 de setembre, coincidint amb la manifestació de Jusapol. En l’antic judaisme, el sacerdot suprem d’Israel agafava un anyell, dit d’Azazel, com a part dels sacrificis rituals, i l’enviava al desert, després de posar-li una cinta de tela vermella al cap, la qual representava els pecats dels israelites, perquè l’animal se’ls endugués amb ell. D’aquesta tradició, en deriva el terme boc expiatori, però la descripció i la coincidència de data vénen com anell al dit al paper que, en aquesta fase del procés, sembla que hom ha reservat als CDR i la CUP, amb la criminalització d’aquests dies. En efecte, es tractaria de preparar el terreny des de determinats cercles polítics i mediàtics per a carregar sobre la CUP i els CDR —els quals, cal recordar-ho, són independents de la primera i hi participen militants d’altres espais polítics, incloent-hi llibertaris— les culpes per no haver assolit la independència, que s’imputarien al recurs a una suposada violència que hauria malmès el full de ruta, i es bandejaria la CUP, si més no parlamentàriament, com a únic partit independentista.
Arribats a aquest punt, cal destacar que, primer, les elits polítiques no volien fer cap referèndum específic d’autodeterminació ni, després, aplicar-ne els resultats. Si ens remuntem a la fita que marca l’inici del procés, la gran manifestació de l’ANC de l’Onze de Setembre de 2012, el govern, aleshores presidit per Atur Mas (CiU), intentà desvirtuar-ne el contingut, fent crides a convertir-la en un «clam fort» en favor del pacte fiscal, un sistema de finançament semblant al concert econòmic, que era la proposta política que aleshores defensava el govern. En aquest sentit, és prou eloqüent la mateixa trajectòria de Mas, que passà, el gener de 2006, d’acordar amb el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero la supressió de l’agència tributària catalana i la definició de Catalunya com a nació en l’articulat del Projecte d’Estatut aleshores en vies de tramitació a les Corts espanyoles, a canvi de la promesa no escrita d’aconseguir el suport del PSC per a recuperar el govern de la Generalitat (llavors en mans de PSC, ERC i ICV-EUiA), a pretendre erigir-se en líder del procés sobiranista, en un context de fortes protestes per les seves polítiques antisocials i en què la mobilització independentista havia començat a despuntar. En un context d’enfonsament de les expectatives electorals de CDC, Mas també aconseguí sotmetre ERC i les principals entitats civils independentistes (ANC i Òmnium Cultural), condicionant la convocatòria de les eleccions «plebiscitàries» de 2015 sobre la independència al fet de presentar-hi una candidatura conjunta (Junts pel Sí), de la qual només quedà al marge la CUP. Cal recordar que aquesta candidatura es comprometia, en el seu programa, a declarar i fer efectiva la independència en un termini de 18 mesos, en cas de guanyar les eleccions. Tanmateix, la vigília de les eleccions, un dels seus candidats, Oriol Amat, reconegué en una entrevista concedida a l’emissora alemanya ARD que l’escenari més probable era una tornada a l’Estatut d’autonomia anterior a la retallada del Tribunal Constitucional (TC). Amb tot, en el relat oficial de JxS, el règim jurídic per a la transició de l’autonomia a la independència es regularia mitjançant una «llei de transitorietat jurídica» i seria un procés que, sembla que inspirant-se en la darrera «transició» espanyola —alguns fins i tot recuperaren l’expressió de la llei a la llei, de l’últim president de les Corts franquistes, Torcuato Fernández-Miranda—, tindria lloc per vies merament legals i sense ruptura. El fet que la reforma des de dalt del franquisme es produís amb el suport de les elits polítiques i econòmiques, estatals i internacionals, i que el procés sobiranista català se sostingui bàsicament en la iniciativa popular, davant l’ambivalència de les elits polítiques nacionals, la repressió de les estatals, amb la complicitat de les internacionals i l’oposició de totes les elits econòmiques, sembla que importa poc als teòrics catalans del trànsit «de la llei a la llei». Així, s’estengué la idea, del tot aliena al context internacional, d’un divorci de vellut, com el que hi hagué l’any 1993 entre Txèquia i Eslovàquia, tutelat per Brussel·les.
El camí a l’1-O
Sigui com sigui, les eleccions de 2015 donaren una majoria parlamentària per a la suma de les dues candidatures independentistes (62 diputats JxS i 10, la CUP, sobre un total de 135), però que no representava també una majoria absoluta en vots i, tot i que JxS i la CUP obtingueren més sufragis que no els partits que concorregueren als comicis amb una posició expressament contrària a la independència (47,8 % contra 39,11), el fet que la coalició d’esquerra Catalunya Sí Que Es Pot (8,94 %) evités pronunciar-s’hi impedí que hom pogués deduir un mandat clar del plebiscit plantejat. Davant això, la CUP féu notar la necessitat d’un referèndum específic d’autodeterminació com a via de sortida i condicionà el sí a la moció de confiança presentada pel president Puigdemont després del rebuig dels pressupostos de 2016 al fet que la Generalitat el convoqués. Fou així com s’arribà al referèndum del primer d’octubre de 2017, convocat mitjançant una llei aprovada pel procediment d’urgència (Llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació). La «Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República» (Llei 20/2017, de 8 de setembre) s’aprovà a la sessió parlamentària següent i, suposadament, havia d’entrar en vigor en cas que l’opció independentista guanyés el referèndum (disposició final tercera). Davant la suspensió cautelar de la Llei del referèndum pel Tribunal Constitucional, després del recurs present pel Govern d’Espanya, i les mesures repressives adoptades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i l’executiu espanyol per a evitar que el referèndum tingués lloc, sorgí la iniciativa Escoles Obertes, impulsada pels comitès de Defensa del Referèndum, consistent a ocupar des del 29 de setembre les escoles que havien de servir de col·legis electorals, per a impedir que fossin precintades per la policia. Per contra, l’ANC, entitat molt més pròxima a JxS, es limità a fer una crida a formar cues davant els col·legis electorals des de dues hores abans de l’obertura i assegurà que consideraria un èxit una participació d’un milió de votants. La participació final fou, segons xifres oficials, de 2.286.217 persones, a les quals caldria afegir els vots dipositats en urnes sostretes pels diversos cossos policials, entre els quals, significativament, hi havia els Mossos d’Esquadra, que clausuraren el doble de col·legis electorals que la Policia i la Guàrdia Civil espanyoles plegades, cosa que palesa una altra volta el capteniment ambivalent del govern de la Generalitat en aquest afer.
Les imatges de la violència exercida contra els votants per la Policia i la Guàrdia Civil espanyoles el primer d’octubre, en un desplegament extraordinari (10.300 agents, amb un cost de 87 milions d’euros), són prou conegudes: els serveis sanitaris de tot Catalunya atengueren 1.066 ferits. El dia 3 es dugué a terme la vaga general més gran de la història recent de Catalunya, en protesta per la repressió. Els vots dels poders econòmics i llurs think tanks arribaren amb una mica de retard respecte a la jornada electoral oficial. El dia 4, el Cercle d’Economia emeté un comunicat en què instava el president de la Generalitat a convocar eleccions i advertia de «conseqüències greus» en cas que hi hagués una declaració d’independència, i les direccions de grans empreses catalanes començaren a votar «amb els peus», per dir-ne així, traslladant les seus socials fora de Catalunya: entre els dies 5 i 9, sis de les set empreses catalanes que cotitzen a l’Ibex-35, i, fins al 14 de novembre, el nombre total d’empreses que votaren d’aquesta manera pujà fins a 2.741, segons dades del govern espanyol. A banda de la inveterada hostilitat dels poders econòmics catalans al procés sobiranista, també hi devia tenir a veure el vot del govern espanyol, que, a partir del 2 d’octubre, començà a retirar dipòsits d’empreses públiques o controlades per l’Estat d’entitats financeres catalanes, per un total que, segons algunes fonts, podria ascendir a 35.000 milions d’euros. Aquest vot governatiu es complementaria, el dia 6, amb un decret llei ad hoc del Consell de Ministres per a permetre que les empreses traslladin la seu social sense el vistiplau de la Junta General d’Accionistes. El fet que el vot de poders economicofinancers privats pugui determinar decisions polítiques i, en general, la desaparició de qualsevol resta d’entitat financera pública a Catalunya després de la reestructuració del sistema financer espanyol subsegüent a la crisi de 2008 palesa novament la necessitat d’una banca pública catalana, com s’ha argumentat reiteradament des de l’esquerra independentista. Significativament, però, quan, el 9 d’octubre d’enguany, es presentà una proposta de resolució en aquest sentit al Parlament, només rebé el suport de la CUP.
Finalment, el 10 d’octubre de 2017 el president de la Generalitat declarà la independència, però en suspengué simultàniament els efectes, amb el pretext de possibilitar l’obertura d’un procés de negociació amb el govern espanyol i la Unió Europea, en el que s’anomenà via eslovena (un paral·lelisme que, dit sia de passada, els especialistes en els Balcans rebutgen). El dia 27 circularen rumors insistents sobre la convocatòria immediata d’eleccions pel president de la Generalitat, per a evitar que el govern espanyol usurpés les institucions catalanes, mitjançant una aplicació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució espanyola. Segons fonts oficials, l’absència de garanties que el govern espanyol no l’aplicaria igualment i, a parer d’altres fonts, les fortes protestes desfermades en el si de l’independentisme contra aquesta possibilitat, dissuadiren Puigdemont i feren inevitable que el Parlament es pronunciés sobre la declaració d’independència (atès que, segons l’apartat quart de l’article quart de la Llei del referèndum, la competència per a declarar la independència correspon al Parlament, no al president).
El 31 d’octubre, el conseller de Cultura, Santi Vila, declarà sense embuts que no havia donat instruccions al seu departament per a «preparar la independència», mentre que el juny d’enguany la consellera d’Ensenyament del darrer govern de Puigdemont, Clara Ponsatí, admetia que «estàvem jugant al pòquer i fèiem catxa» i, en una entrevista publicada el proppassat 29 de setembre, assegurà que «ningú dels qui votaren a favor [de la Llei de transitorietat jurídica] hi creia». És significatiu que, quan l’Audiència Nacional espanyola admeté a tràmit la querella presentada per la Fiscalia General de l’Estat contra el govern català i la magistrada Carmen Lamela cità tots els seus membres, vuit d’ells hi compareguessin, tot i que la «Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República» no reconeix jurisdicció a Catalunya a aquest tribunal especial.
L’interès partidista per sobre de l’interès general
De manera que les dificultats amb què topa el procés de construcció de la República catalana tenen molt a veure amb els interessos particulars dels dos principals partits independentistes i llur pràctica sistemàtica de declarar una cosa i fer la contrària, a fi d’evitar el conflicte amb els poders centrals de l’Estat espanyol. En aquest context, les mobilitzacions del 29 de setembre i el primer d’octubre d’enguany apunten a un desbordament dels partits i entitats independentistes majoritaris —i àdhuc una part de la CUP, que pressiona l’altra perquè l’organització no sigui vista com «els qui posen pals a les rodes»— per les organitzacions populars de base.
Les crides dels governs de la Generalitat a la no-violència o l’apel·lació a les amenaces del govern espanyol com a pretext per a no aplicar el resultat del referèndum del primer d’octubre de l’any passat, a més de mostrar una preocupant ignorància del llarg historial repressiu de l’Estat espanyol —i del qual foren còmplices fins fa relativament poc temps els predecessors d’algun dels partits que ara el pateixen— han esdevingut un recurs per a amagar l’aversió de les elits polítiques catalanes al conflicte, embolcat en les fantasies de resoldre’l amb una negociació versallesca i altres «jugades mestres». I que arriben a portar el doble llenguatge fins al límit, com quan, el proppassat 27 de setembre, Puigdemont afirmava en una piulada que «els resultats de l’1-O» i la declaració del 27O «són vàlids», per bé que només «passarem de la República de facto a la República de iure» si el govern espanyol «persisteix» en «la negativa» a «parlar i negociar». Aquestes maneres de fer tenen a veure amb la composició de classe de les elits polítiques catalanes i dels grups socials que representen. Tot i que és un fet que les elits econòmiques catalanes, antany ben avingudes amb CiU, han abandonat els successors polítics de l’antiga CDC, i les bases electorals de JxCat es troben, hic et nunc, més entre sectors professionals i de classes mitjanes que no pas entre la burgesia estricta, sembla que moltes de les actituds del govern català tenen com a objectiu recuperar el suport de part d’aquests sectors burgesos. Potser això contribueix a explicar per què la majoria parlamentària independentista no ha tornat encara a aprovar les lleis socials suspeses pel TC (contra la pobresa energètica, sobre el dret a l’habitatge i per a gravar fiscalment els posseïdors d’habitatges buits, per la igualtat efectiva entre homes i dones, sobre impostos als dipòsits bancaris i a les centrals nuclears, etc.), tot i que el president Torra es comprometé públicament a fer-ho al discurs de la segona sessió del debat d’investidura, el proppassat 14 de maig.
En aquesta mateixa línia, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, s’ha pronunciat recentment en contra de fer «campanyes d’esquerres» com a estratègia per a «eixamplar la base» social a favor de la República catalana. Aquesta mena de posicions expressen bé els clixés de la visió sociològica del «sobiranisme transversal», però són d’allò més inútil, perquè ni aconsegueixen de recuperar el suport de l’elit econòmica ni són capaces d’atraure els treballadors no independentistes —i cal recordar que, si l’independentisme assolís el 7,46 % de vots obtinguts per la coalició d’esquerra Catalunya en Comú-Podem a les eleccions del 21 de desembre de 2017, superaria la barrera del 50 % dels vots. Tal com apuntava l’organització juvenil de l’esquerra independentista Arran, en un comunicat emès el proppassat 3 d’octubre, «necessitem que la independència sigui entesa per la majoria de la població, la classe treballadora, com l’única opció viable per alliberar-nos de tot allò que ens oprimeix», per la qual cosa cal que «les mobilitzacions independentistes» segueixin el solc marcat pels CDR aquest primer d’octubre: «tancar la borsa, tancar els centres de mercaderies, col·lapsar totes aquelles estructures que fan de la quotidianitat un malson». Així mateix, Arran també advertia que «els partits dirigents no només no volen implementar» la República, «sinó que, ara com ara, fer-ho no és cap possibilitat», atès que «ni la correlació de forces ni les condicions objectives ens són favorables». En aquest context, l’ultimàtum anunciat per Paluzie al govern català perquè presenti un programa clar «per a la implementació de la República catalana» abans del 21 de desembre d’enguany sembla que quedarà en un foc d’encenalls més. Cal recordar que l’ultimàtum de Torra al president del govern espanyol durà menys de 24 hores, atès que no comptava amb el suport ni d’ERC ni dels diputats del PDeCAT al Congrés. Per tot plegat, tal com proposava Arran, per comptes de balafiar la força que dóna la gent mobilitzada pidolant a partits i institucions «una República que sabem del cert que no es pot implementar», cal una «mobilització continuada» mitjançant «un front d’autoorganització popular al marge de les ordres de partits i entitats».
*Àngel Ferrero i Daniel Escribano. Una versió anterior d’aquest article aparegué el 8 d’octubre a El Salto Diario.
