Tenc trenta-nou anys. Pertany a la generació de la vida fàcil. Els nostres avis i els nostres pares treballaren de valent per superar les penúries i la fam i per regalar-nos a nosaltres la seguretat i la comoditat per què varen lluitar ells. Així doncs, els joves de la meva generació podem tenir estudis, casa, cotxe; i viatjar i comprar tot allò que ens fa ganes. I si els doblers no ens basten per comprar qualque cosa, jas, el banc ens en deixa. Pareix fantàstic, no?
Tanmateix no és or tot allò que lluu. Aquesta abundància material no es tradueix ni en més llibertat ni en més felicitat. Els doblers que ens deixa el banc ens fermaran mitja vida, i les coses que tenim mai no ens bastaran i sempre en voldrem més. Això és perquè aquesta generació també és la del consumisme i el capitalisme. Els doblers ho envaeixen tot, i ho decideixen tot. I tenen les urpes tan llargues que arriben fins i tot a la cultura, la pàtria dels humans, la que ens fa pensar, la que ens fa estremir; i a la creació, la que ens pot omplir fins a donar sentit a la nostra vida.
El capitalisme condiciona i limita la nostra relació amb la cultura, perquè, en tot i per tot, ens vol consumidors, no creadors. D’aquesta manera i inconscientment, quan pensam en cultura, pensam en anar al teatre, anar a un concert o llegir poesia; més que no pas en escriure un poema, compondre una cançó o apuntar-nos a classes de teatre. Però perquè la cultura ens impregni de tot el seu potencial no n’hem de ser espectadors, sinó actors. No només n’hem de consumir, també n’hem de crear. Hem de tenir en compte, però, que els concerts, les exposicions, les glosades, etc. tenen una funció importantíssima: donar-la a conèixer, escampar-la i atraure nous creadors. Però la funció de la cultura no és fer-nos guanyar diners, sinó fer-nos feliços.
La pandèmia ha trastocat tot això; tot l’article de dalt a baix. Primer de tot, ens ha complicat la vida als que l’havíem tenguda fàcil fins ara i ens ha fet adonar de la nostra vulnerabilitat. Segon, ha fet tremolar els fonaments de la nostra societat, aquest capitalisme inassumible pel planeta i en conseqüència per nosaltres, els seus habitants. I fins aquí no pareix res tan greu, ans al contrari, sembla un acte de justícia existencial: fer-nos obrir els ulls als humans que ens hem cregut totpoderosos. Però segurament això no és la lectura correcta, perquè els poderosos ho seguiran essent; i els qui en pagaran les pitjors conseqüències seran, com sempre, els més febles, entre els quals, la cultura. Els actes culturals són els que han patit les mesures més estrictes i els que primer s’han suspès. I tanmateix, els primers mesos de pandèmia i de confinament, tots fórem testimonis de l’efecte reparador i esperançador que tenien els vidres de les finestres plens de dibuixos, els músics tocant al balcó o les cançons compartides entre veïnats. La cultura ens fa lliures, ens fa forts, ens fa humans. Lluitem, doncs, pels actes culturals, però també exercim la cultura com a creadors, perquè la capacitat d’escriure, de pintar o de cantar no ens la podrà robar cap virus.
*Maribel Servera Matamalas, de Manacor, és glosadora. Article publicat a l’Accent especial COVID-19, de setembre de 2020.
