Les apagades, siga quin siga el motiu que les provoquen, són conseqüència d’una avaria o d’una circumstància accidental. És literalment el que està esdevenint amb la disponibilitat d’habitatge de lloguer arreu de les nostres comarques i, especialment, a les grans capitals, és a dir, als indrets on existeix una major urbanització, més pisos buits i una major demanda d’aquest dret bàsic inqüestionable.
El proppassat dissabte 6 d’abril diverses ciutats europees i del nostre territori (Barcelona, Palma i València, per exemple) convocaren, sota el lema Punxem la bombolla, manifestacions per posar de manifest, mitjançant una metàfora recurrent, l’augment abusiu del preu de l’habitatge en qualsevol de les nombroses modalitats de lloguer existents.
En els darrers dos o tres anys, això és, en menys d’un cicle electoral, hem assistit atònits a la desaparició gairebé total de rètols de lloguer penjats en les façanes i, en menor mesura, d’anuncis de les immobiliàries. No és que la gent hagi deixat de tenir la necessitat d’optar per un lloguer, un format més flexible i que s’adiu millor a determinades formes de vida urbana, sinó que l’oferta ha sigut absorbida en un 40 o 50% per la modalitat vacacional o per temporades, notablement més rentable si es donen altes taxes d’ocupació anual, com pot ser el cas de Palma. L’arena de l’especulació ja no està tant en la construcció i la compravenda sinó en l’arrendament, de manera que podem afirmar que el model especulatiu continua disposant de mecanismes al seu albir per reproduir situacions d’oscil·lació sobtada de preus d’articles de primera necessitat.
Aquest fenomen estructural ha de jutjar-se com a un nou saqueig de la classe treballadora, que es veu impel·lida a haver de pagar, si pot, lloguers força més elevats, i no ha pogut ser compensat per les tímides mesures legals i polítiques engegades, tant per la manca de reacció com per la indiferència dels diferents governs (de l’estat, de les autonomies o dels municipis) o per la insistència de nous plans urbanístics que poc o no gens contribuiran a defensar models habitables de ciutat, més enllà de l’interés turistificador i hoteler. El PEC (Pla Especial del Cabanyal-Canyamelar) de la ciutat de València podria ser un cas paradigmàtic de les contradiccions internes d’un “govern del canvi” ja que, amb el risc que el barri aparega com a un mer aparador on invertir-hi, no garanteix la supervivència d’un veïnat popular i empoderat.
Enfront de la passivitat o del biaix de les autoritats, comença a articular-se un poderós moviment veïnal que, lluny de la improvisació, ha sabut diagnosticar les arrels del problema i vincular-les, en un nivell superior d’anàlisi, a l’activitat d’obscurs fons inversors, a la sempiterna especulació immobiliària i urbanística, a la gentrificació i al buidatge veïnal. Bona prova d’això, han estat sengles plataformes (Barcelona no està en Venda i València no està en Venda), amb una heterogènia comunió d’associacions, que defensen un model de ciutat obert, habitable i amb classes populars sobiranes pel que fa a les decisions sobre planificació i gestió de l’habitatge. Sens dubte, si volem lluitar per un preu de lloguer digne, hem d’autoorganitzar-nos i contribuir a enfortir aquest corrent crític que, des de la base i horitzontalment, malda per construir ciutats més humanes.
