Finalment ja se sap com serà el salt de Joan Laporta a la política autonòmica del Principat. Intentant emular la Solidaritat Catalana de principis de segle, acompanyat per les dues cares més visibilitzades del moviment de les consultes i amb Carretero en segon terme i forçat a dir que sí a quasi tot.
Que moltes iniciatives paral·leles bullien a la constel·lació sobiranista per capitalitzar electoralment el creixent independentisme és quelcom que se sap fins i tot d’abans que eclosionés el moviment de consultes sobre la independència. De fet, des que Joan Carretero va abandonar ERC el 27 d’abril de 2009 se sabia que Reagrupament es volia presentar a les eleccions autonòmiques per disputar a ERC el vot dels descontents pel pacte amb el PSOE. Per la seva banda, Santiago Espot, líder de Catalunya Acció, ja havia creat el 2008 un partit minúscul amb la voluntat de ser l’alternativa a ERC, sota el nom de Força Catalunya. També Enric Canela, antic conseller nacional de CiU, havia aconseguit a través d’una iniciativa a internet, aplegar el 7 de març de 2009 entre 5.000 i 7.000 catalans en una manifestació per la independència de Catalunya a Brussel·les. D’aquí nasqué l’associació 10mil.cat, que a banda de Canela també comptava amb una aleshores desconeguda Anna Arqué exercint de número dos.
Les consultes, a escena
Amb l’eclosió del moviment de consultes, pesos més pesants de la política autonòmica prenen posicions dins el món sobiranista. D’una banda, Uriel Bertran, antic secretari general de les JERC i aspirant frustrat a secretari general d’ERC a les primàries del juny de 2008 obté ràpidament el lloc de portaveu a la coordinadora nacional de les consultes. Per la seva part, López Tena fa la seva guerra particular a Osona, i aconsegueix envoltar-se d’una treballada aureola d’eficiència i rigor que el catapultarà com un dels líders naturals de la constel·lació sobiranista. Aquest militant de CiU i antic vocal del Consell General del Poder Judicial ja havia creat la seva propia plataforma, el Centre d’Estudis Sobiranistes, des d’on difonia tot d’aspectes jurídics relacionats amb els processos d’independència.
La polèmica esclata el dia després de la tongada de consultes del 13 de desembre. Lopez Tena acusa la coordinadora nacional d’estar preparant un partit polític nou per capitalitzar electoralment aquest moviment, i assenyala que aquest partit es presentaria al cap de tres dies. Amb aquella bomba informativa, López Tena aconsegueix desmuntar Suma Independència. Efectivament, Canela, Espot i altres membres de la coordinadora com l’alcalde d’Arenys de Munt havien planejat fer una crida per crear una gran candidatura independentista. Descoberts, la iniciativa queda tocada de mort i amb només Canela i Espot recolzant-la. La situació inestable de la coordinadora no s’acaba aquí. Carles Móra comença un festeig amb diferents opcions polítiques per acabar integrant-se a Reagrupament i ser candidat d’aquesta formació per Barcelona. Uriel Bertran, per la seva banda, haurà de batallar amb els qui l’acusen de treure profit del moviment i que fins i tot l’arribaran a desposseir del càrrec de portaveu. Ell, però, no deixarà de sortir a teles, ràdios i diaris parlant de les consultes; només que a partir d’aquell moment serà “membre” i no “portaveu”.
Reagrupament es desinfla
El 30 de gener d’enguany salta una altra bomba informativa: Carretero dimiteix com a cap de Reagrupament. En una maniobra poc aclarida, se’n desdiu al cap de tres dies. El seu objectiu, expulsar quatre membres crítics de la Junta, es compleix, però les expectatives de la formació queden tocades. El to cabdillista que està agafant el projecte fa que molta gent se’n desentengui. Malgrat que Reagrupament sempre s’ha negat a reconèixer una allau de baixes, el cert és que les seves assemblees van passar d’aplegar més de 3.000 persones a aplegar-ne poc més de 1.000 després d’aquesta crisi. És a partir d’aquell moment en que es comença a destil·lar que el projecte d’una candidatura independentista alternativa a ERC només pot reeixir electoralment si és encapçalada pel president del Barça Joan Laporta.
Iniciativa Popular per la independència
Amb l’aprovació de la llei de consultes, l’equip jurídic de López Tena va preparar una iniciativa popular per un referèndum d’autodeterminació que pogués trampejar els principals obstacles legals. Aquesta iniciativa, i la seva recollida de signatures, havia de ser l’espai cap a on encaminar tot el moviment de consultes, un fet que sempre ha preocupat força López Tena. Però la sentència de l’estatut, que retira la potestat a la Generalitat per convocar referèndums, trastoca els plans de Tena, que presenta el seu pla B: una ILP molt similar -tot i que ell afirmava que la seva era jurídicament impecable- a la que ell mateix havia rebutjat un any abans. Tots aquests moviments, fets juntament amb Uriel Bertran, són tombats per la mesa del parlament. Això provocà que ambdós facin públiques el 13 de juliol les seves dimissions dels òrgans dirigents dels seus respectius partits.
La jugada Laporta
Des de fa més d’un any que se sap que Laporta faria el salt a la política en finalitzar el seu mandat al capdavant del Barça. Carretero intentà reiteradament oferir-li encapçalar el projecte de Reagrupament, però Laporta -tot i deixar-se estimar pels reagrupats- mai va donar el sí definitiu. Mentrestant, va crear el seu alter ego polític, Democràcia Catalana. En les darreres setmanes, però, s’intensificaren els rumors sobre el distanciament entre Carretero i Laporta. Les llums vermelles s’encengueren, però, quan s’anuncià una roda de premsa conjunta entre Laporta, Bertran i López Tena pel dimarts 20 de juliol.
I allà es descobrí la jugada Laporta per a entrar amb força al parlament. Una crida, emulant la Solidaritat Catalana d’inicis de segle, a tots els partits polítics catalanistes -“de la CUP a UDC”- per a conformar una candidatura unitària i proclamar unilateralment la independència. I de la mà d’aquells que s’havien erigit en cares visibles de les consultes.
De fet, la fórmula recorda força a la fallida Suma Independència, però amb personatges mediàticament molt més treballats i amb un lideratge simbòlic força efectiu. Tots els partits polítics han rebutjat l’oferta de coalició amb arguments diversos, excepte Reagrupament. La jugada ha neutralitzat el projecte Carretero, forçat a dir que sí davant el risc d’una fuga massiva de reagrupats cap al projecte de Solidaritat Catalana. L’escenificació, però, ha donat força a Laporta per engegar un moviment formalment allunyat dels clàssics partits polítics. Un projecte que té per davant dos mesos per estructurar-se i intentar disputar l’hegemonia independentista a ERC, l’únic objectiu realista que poden assolir. De moment, han convocat una gran assemblea a Barcelona l’11 de setembre, fet que previsiblement capitalitzarà bona part de l’atenció informativa de la jornada.
Els posicionaments de l’esquerra independentista
La crida a la Solidaritat Catalana emplaça directament la CUP a sumar-s’hi. Aquesta organització, però, ha declinat la seva participació qüestionant la idoneïtat d’una coalició d’aquest tipus precisament recordant que la primigènia Solidaritat Catalana es va trencar per discussions sobre l’escola pública. També ha qüestionat que els seus impulsors oblidin completament el marc nacional i ha recordat que l’organització va decidir no participar de la convocatòria electoral autonòmica de 2010. Per la seva banda, Endavant (OSAN) ha criticat els preceptes ideològics del projecte, des del regionalisme de la proposta a la seva càrrega ideològica dretana, refermant-se que el moviment independentista només podrà avançar sota l’impuls de la construcció nacional i un projecte encapçalat per les classes populars.L’MDT, coincidint també amb tota la crítica ideològica al projecte, ha fet a més una crítica de tipus tàctic. Per aquesta organització, una candidatura d’aquest tipus només tindria sentit si realment s’estigués a les portes de la independència, i no a l’inici del procés. Assenyalen també que aquesta jugada té com a objectiu darrer situar un partit independentista de tall liberal al parlament.
