L’espanyolisme ja ha aconseguit frenar la progressió normativa i legal del català arreu, situant el moviment per la llengua en una posició defensiva.
“Nosaltres el que diem és que a les escoles fóra bo que es donés el que es dóna amb naturalitat al carrer. Han passat 30 anys de polítiques de normalització lingüística. Precisament perquè aquesta política ha donat èxits, i ara el català està bàsicament normalitzat, i no com fa 30 anys quan partia d’una situació d’inferioritat objectiva respecte el castellà, nosaltres plantegem si no és el moment de fer una passa endavant i fer que l’anglès i el castellà estiguin més presents a l’escola pública catalana mantenint el català com a llengua preferent.” Així s’expressava l’actual ministre d’interior espanyol, Jorge Fernández Díaz en una entrevista el passat 16 de novembre a TV3 com a candidat del PP. Aquest és el relat dels nous dirigents del PP a Catalunya respecte la política lingüística. Un relat que se situa fora dels deliris persecutoris i la tergiversació de la realitat que emet l’entramat d’entitats espanyolistes antiimmersió i partits com Ciutadans o UPyD, i que permet obrir possibles escenaris d’acord amb els sectors de més poder al Principat.
La possible gestació d’un pacte
Aquesta estratègia la destapava Pedro J. Ramírez en un sopar a Barcelona el passat 8 de novembre. Amb l’excusa de la presentació del seu darrer llibre, en un pis del Passeig de Gràcia i davant d’un auditori exclusiu d’elits polítiques i culturals de la ciutat, llançà la proposta de situar-se a favor del pacte fiscal si des de Catalunya s’afluixava amb la immersió lingüística. Si bé la resposta de Miquel Roca, assistent a l’acte, es mantingué en la defensa del model educatiu català, el missatge ja havia estat deixat on pertocava.
“Pedro J. Ramírez llançà la proposta de situar-se a favor del pacte fiscal si s’afluixava amb la immersió lingüística”
Com afluixar amb la immersió lingüística quan aquesta forma part de l’ADN de la majoria política i social al Principat? Aquesta és la pedra de toc de tot el procés. La resposta es troba en alguns cenacles de poder del país, on es comença a entreveure la necessitat de desencallar la qüestió lingüística fent alguna concessió a la contrapart madrilenya. Per a aquests sectors és importantíssim poder recuperar un clima de confiança amb les elits de l’estat en els actuals moments de canvi estructural, i alhora recuperar el lideratge en el discurs de futur que un independentisme molt difuminat els ha pres.
El discurs del trilingüisme i de no tancar Barcelona a Europa ha esdevingut l’embolcall per a començar a esbossar escenaris de possible pacte. Així ho exposen, per exemple, influents personatges com l’expresident de La Caixa Ricard Fornesa en els documents de la Comissió de Prospectiva del projecte Dibuixem la Barcelona del 2020, un compendi de doctrines i tòpics per a convertir Barcelona en una ciutat sotmesa a allò que ara s’anomena business-friendly. Precisament, l’argument dels emprenedors s’ha utilitzat des de certes institucions universitàries i escoles de negoci com un argument per a limitar l’obligatorietat del català. Juntament a aquests sectors empresarials -dels quals n’és un retrat fidedigne el patronat de la Fundació Príncep de Girona, dedicada a cultivar els lligams de l’alta burgesia catalana amb la corona espanyola-, també hi ha sectors de l’Església Catòlica que cada vegada tenen més entrada en el món educatiu a partir de la gestió d’escoles concertades. Aquest és el cas de fundacions com La Trama, que portà a Barcelona la pedagoga sueca Inger Enkvist, qui a banda de sostenir plantejaments pedagògicament molt conservadors, sosté posicions contràries a la immersió lingüística a Catalunya, i a qui La Vanguardia -un altre actor important en tot aquest escenari- dedicà una contraportada.
L’agenda (no tan) oculta de l’espanyolisme
“L’espanyolisme ja ha aconseguit frenar la progressió normativa i legal del català arreu, situant el moviment de defensa de la llengua en una posició defensiva”
Possiblement aquest no sigui l’escenari somiat pels sectors més ultres del PP, però és un escenari que permet a Mariano Rajoy continuar fidel al projecte de recentralització de l’estat sense posar en perill possibles aliances polítiques i socials amb els territoris perifèrics. A Rajoy no li urgeix fer forat entre l’electorat més ultra amb discursos delirants sobre la persecució del castellà. Un cop guanyada la batalla lingüística de l’opinió a l’Espanya estricta, aquests són ara patrimoni de petits grups que pretenen fer-se un espai electoral. Ara la batalla lingüística es situa en introduir canvis en el model educatiu del Principat, l’únic que de forma integral situa el català com a element comú i transversal. En aquesta batalla l’espanyolisme ja ha assolit el primer objectiu: frenar la progressió normativa i legal del català arreu, situant el moviment de defensa de la llengua en una posició de defensa de les posicions ja aconseguides. Ara, el proper objectiu és situar el català només com una part del model escolar, i no com un element comú. En definitiva, la proposta trilingüista.
Pot CiU acceptar aquest escenari? És obvi que aquesta és una línia que la major part dels seus votants no estan disposats a travessar. També és evident, però, que si la tensió nacional es va escalfant, les elits col·laboracionistes pressionaran CiU per a establir un principi d’acord que, tot i presentar-se com a beneficiós o innocu per al català, implicarà renunciar als objectius d’hegemonia lingüística, tal i com ja s’ha fet amb la Llei del Cinema. De fet, en els darrers mesos la ciutadania ha vist prendre un seguit de decisions emparades en la “situació d’emergència” que han traspassat diverses línies vermelles i han estat fruit de l’acord entre PP i CiU. Com a possibles indicadors hi ha la reacció de la Generalitat a la sentència contra la immersió, en què es va intentar minimitzar el fet per a intentar que el temps i els possibles escenaris electorals el soterressin, i també les propostes d’impuls del català anunciades per Ferran Mascarell, que, tot i ser molt poc definides, prefiguraven una voluntat d’intentar substituir la via legisladora per altres vies més “imaginatives”.
La resposta del moviment nacional
L’aparició de les sentències contra el model d’immersió i el canvi de poder polític a l’estat han coincidit amb un escenari de molta agitació independentista al Principat, on bona part de l’estratègia de molts grups independentistes s’ha basat en la creença que ja existeix una majoria social favorable i que només manca forçar CiU a fer una decidida aposta sobiranista. Aquest plantejament ha provocat, a la pràctica, l’oblit de les polítiques de construcció nacional, també en el camp lingüístic. Una mostra d’això ha estat la manca de definició en les mobilitzacions contra les sentències que atacaven la immersió, en que majoritàriament l’enfocament ha estat el de fer pedagogia independentista i en que no hi ha hagut cap proposta d’articular una resposta a nivell nacional a partir d’uns objectius i un full de ruta concret.
“El plantejament de la independència express ha provocat l’oblit de les polítiques de construcció nacional, també en el camp lingüístic”
De fet, l’única iniciativa específica que s’ha articulat per fer front a l’ofensiva contra el català a l’escola, somescola.cat, no s’ha articulat des de sectors de base directament implicats (grups de mestres, associacions de pares, assemblees d’estudiants), sinó que ha reproduït fidelment els esquemes de les mobilitzacions unitàries per a protestar per la retallada de drets nacionals.
A diferència del Principat, al País Valencià i a les Illes Balears sí que hi ha hagut respostes en defensa de la llengua articulades a partir dels sectors més implicats directament. Principalment perquè la xarxa d’entitats en defensa de la llengua i la consciència que cal prioritzar les actuacions de construcció nacional han permès una actuació unitària i contundent. Però aquesta construcció nacional necessita beure d’objectius a conquerir. Actualment les entitats de defensa de la llengua al País Valencià i les Illes treballen per marcar-se nous objectius esquivant la mala premsa del model lingüístic principatí, tal i com es despèn de la documentació interna d’aquests col·lectius. Si això és possible sense el referent de la immersió, els requisits i la preferència lingüístiques és el que manca saber.
