L’Atles dels Ecosistemes dels Països Catalans

ecosistemesEl 1983 va aparèixer el primer dels setze volums d’Història Natural dels Països Catalans, un treball dirigit pel Ramon Folch que abordava amb rigor el conjunt dels aspectes naturals del nostre país i que ha esdevingut obra de referència. Enciclopèdia Catalana publicà el darrer dels volums el 1992 i el pas del temps, l’avenç en els estudis del medi natural, feren necessari que els anys 2010 i 2012 es publiquessin un parell de suplements –Fauna i flora i La Terra en l’Univers– que complementessin i posessin al dia l’obra mare. Ara acaben de publicar un darrer treball, l’Atles d’Ecosistemes dels Països Catalans, un atles que té la voluntat d’apropar tot aquest contingut a un públic no especialista, sense reduir però el seu rigor.

Pel que fa a la forma, l’Atles és un llibre de gran format, que combina text, gràfics, dibuixos i fotografies. El criteri que el guia és una de les moltes ensenyances que ens ha deixat el naturalista i ecòleg Ramon Margalef i López: la necessitat d’observar la natura “d’una manera connectada, holística, “biosfèrica”, si es vol”, doncs “des dels processos microscòpics fins a aquells el camp d’acció dels quals és tota la biosfera, des dels fenòmens físics fins als biològics i els antropològics i socials, tot són peces engalzades i mútuament interdependents que funcionen connectades”.

L’Atles la direcció del qual recau en aquest cas en David Bueno es presenta dividida en quatre parts. La primera, “Els canvis i l’evolució de la vida”, podria considerar-se una introducció a la matèria i està centrada en el clima, l’evolució i les traces del passat. S’hi explica la diversitat i evolució del clima i els ecosistemes al llarg de la història, i s’acaba posant l’accent en l’acceleració que el canvi climàtic està prenent des de la revolució industrial, un fet que podria dificultar l’evolució de les espècies, que fins el moment havien viscut processos prou lents com per poder-s’hi adaptar. Els altres tres capítols tenen per objecte els ecosistemes marins, els terrestres, i els d’aigües continentals.

Dels ecosistemes marins poden destacar-ne el fet que els Països Catalans són banyats pe la mar interior més gran del planeta. Per entendre’n la seva composició actual cal recular fins a vora 5,5 milions d’anys enrere, quan la connexió entre Mediterrània i Atlàntic es va tancar provocant una crisi de salinitat. L’emplenament posterior va provocar una recolonització amb espècies atlàntiques que han coexistit i evolucionant junt amb d’altres espècies que pogueren sobreviure a la dessecació. Pel que fa als ecosistemes terrestres, la seva distribució i funcionament estan absolutament condicionats pel clima i pel sòl. El 80% de la superfície del país presenta un clima mediterrani, i els ecosistemes que s’hi desenvolupen són boscos i matollars escleròfil·les, amb predomini de la fulla coriàcia, especialment adaptada per suportar els mesos més càlids gràcies al seva capacitat per disminuir la pèrdua d’aigua. Finalment, se’ns explica que “la diversitat de condicions climàtiques, topogràfiques i litològiques a escala regional determina la gran varietat d’ecosistemes aquàtics continentals que hi ha repartits per la geografia dels Països Catalans”. Així, al conjunt de l’àrea mediterrània, hi destaquen les espècies que colonitzen ecosistemes aquàtics temporals i fluctuants, amb gran capacitat per sobreviure a sequeres intenses i prolongades, amb alta salinitat i amb concentracions d’oxigen molt variable.