L’atletisme, en totes les seues disciplines, és un d’aquells esports al qual únicament es presta atenció cada quatre anys durant els jocs olímpics. Així i tot, a ningú escapa que es tracta d’un esport que requereix per part dels seus practicants d’un enorme esforç i sacrifici, a banda d’una dedicació intensiva i, en el millor dels casos, a temps complet.
A l’Estat Espanyol, abans de les olimpíades de Barcelona al 1992 s’aprovaren una sèrie d’ajudes en forma de beques per tal d’ajudar i mantenir durant la seua preparació als esportistes, amb l’objectiu de que pogueren entrenar-se amb dedicació plena. Es tracta de les famoses beques ADO (Ayuda al Deporte Olímpico), el repartiment de les quals sempre ha segut polèmic, sobretot pel que fa als criteris per a la seua concessió.
En el marc actual de la profunda crisi econòmica i financera i de les polítiques d’austeritat amb les seues consegüents retallades, aquestes beques, que mai foren quantioses, s’han reduït substancialment, tant pel que fa al nombre com pel que fa a la dotació.
Aquesta situació ha afectat de forma directa a la majoria d’atletes, els quals han vist com, o bé se’ls ha retirat la beca o bé se’ls ha reduït la quantia de la mateixa. En aquest moment la majoria de les beques estan per sota dels 10.000 euros, obligant a molts dels atletes a malviure amb menys de mil euros al més, o bé a compatibilitzar aquesta beca amb feines a temps parcial, qüestió que té una incidència directa sobre el seu rendiment.
El descens gradual de les beques ADO des de les olimpíades de Barcelona fins a l’actualitat ha segut constant, experimentant una acceleració a partir de l’any 2010, quan la crisi es va manifestar a l’Estat Espanyol amb tota la seua cruesa. Això ha deixat als atletes a mercè dels sponsors privats, el finançament dels quals també s’ha reduït limitant-se únicament a aquells esportistes més qualificats.
Aquesta situació afecta de ple als olímpics de l’atletisme, pel fet que cap d’ells, si exceptuem alguns casos excepcionals com el de la migfondista tarragonina Natàlia Rodríguez o el de la saltadora basca Ruth Beitia, són capdavanters a nivell mundial en les seues disciplines. La reducció de les ajudes públiques i la mancança de sponsors privats ha fet plantejar-se a molts d’aquests atletes retirar-se de l’alta competició. És el cas del velocista Ángel David Rodríguez i del corredor de 800m Luís Alberto Marco, tots dos semifinalistes olímpics i que tenen una beca de 7500 euros a l’any.
Aquesta situació postolímpica contrasta amb tot el desplegament patriòtic durant els mesos previs als jocs i durant el transcurs d’aquests. En aquests mesos els atletes i esportistes d’altres disciplines olímpiques són tractats com a herois encarregats d’elevar al més alt la flama patriòtica, però un cop l’esdeveniment ha arribat al seu final, si no han obtingut bons resultats són oblidats i en el pitjor dels casos arraconats.
Aquesta situació respon a l’impuls d’un model que a amb el pas del temps s’ha demostrat equivocat. L’objectiu de l’ADO era mantenir i finançar un selecte grup d’elit amb l’objectiu d’aconseguir resultats esportius immediats.
Aquesta inversió, però no ha anat acompanyada d’una inversió semblant per al foment de l’esport de base, tant pel que fa a nivell de clubs locals, com a l’àmbit escolar. Tot i existir, s’ha vehiculat a partir de les diferents federacions esportives estatals i autonòmiques, les quals, en molts casos han funcionat com a un filtre burocràtic per a la inversió pública. La inversió en esport base, arriba en primer lloc a les federacions esportives, les quals cobreixen les seues despeses burocràtiques i es limiten a distribuir la resta de les ajudes entre els diferents clubs esportius i projectes.
Aquesta forma de distribució, ha generat un inevitable caciquisme dintre d’unes federacions que s’han caracteritzat per funcionar amb una escassa democràcia interna i que en molts casos han utilitzat les ajudes i subvencions econòmiques amb l’objectiu de comprar voluntats.
Un cas paradigmàtic en aquest sentit ha segut el de la Federació Espanyola de Futbol, al front de la qual es troba Àngel María Villar des de fa més de dues dècades, un llarg mandat caracteritzat per la corrupció i la compra de voluntats. El cas de Villar ha segut el més sonat, pel fet de produir-se amb l’esport que més repercussió té a l’Estat Espanyol, però són poques les federacions esportives que es veuen lliures d’aquestes dinàmiques, tant a nivell estatal com autonòmic.
El cas de la federació d’atletisme també ha tingut una important repercussió, el seu president Juan Odriozola, seguint aquesta política resultadista, ha donat suport a atletes condemnats per dopatge, com és el cas de la mig fondista palentina i militant del PP Marta Domínguez, qui es va veure implicada en una trama de distribució de productes dopants, sense que es pogués demostrar la seua culpabilitat. Avui, Domínguez dona suport a la candidatura d’Odriozola, front a la candidatura encapçalada pels exatletes Fermín Cacho i Martín Fiz, que tot i presentar-se com a regeneradors, no replantegen ni qüestionen d’arrel l’estructura burocràtica federativa.
Mentre a l’atletisme espanyol es lliura aquesta batalla la gran majoria de clubs travessen enormes dificultats per sobreviure, per aconseguir patrocinadors i per mantenir als seus atletes, així com per a proporcionar-los la infraestructura necessària per al seu entrenament. Tot això mentre els federatius competeixen per aconseguir la nacionalització d’africans.
L’atletisme es troba doncs en la mateixa disjuntiva que molts altres esports, el resultadisme front a la difusió, extensió i generalització del mateix a partir de l’esport de base. Es tracta però d’una disjuntiva falsa, els federatius, buscant el camí més ràpid opten per caçar talents a l’exterior o crear elits selectes d’esportistes estatals, que en molts casos són usats i tirats com si foren mocadors. En molts casos el resultadisme ha tingut com a conseqüència l’encobriment dels casos de dopatge, com s’ha vist recentment al ciclisme i l’atletisme.
Però en cap cas s’aprecia un projecte basat a mitjà i llarg termini en un potenciament a tots els nivells de l’esport base que sense dubte acabaria plasmant-se en una millora dels resultats esportius.
El problema de l’atletisme és que, al contrari que altres esports, mou pocs diners i únicament té un seguiment significatiu durant els jocs olímpics, això fa que la concepció hegemònica de l’esport com a negoci deixe moltes més víctimes pel camí, en la majoria dels casos esportistes que han dedicat els millors anys de la seua vida i han segut arraconats en el moment que el seu rendiment ha baixat.
En altres esports com el futbol, amb més seguiment i molta més base associativa, tot i existir problemes greus, l’esport base té una implantació més important i pocs són els pobles que no tenen el seu club amb les seues categories inferiors. No és aquest el cas de l’atletisme, en el qual continua apreciant-se una fractura important entre l’atletisme d’elit i un atletisme popular en expansió. L’encontre entre aquestes dues expressions del veritable esport rei és l’únic fet que pot salvar l’atletisme de competició de la seua agònica decadència.
