Si no hi ha un daltabaix en el moment que tingueu aquest Accent a les mans el Parlament de Catalunya haurà aprovat una Declaració de Sobirania proposada per CiU i ERC. Pretén ser el tret de sortida del procés d’autodeterminació del Principat tal com l’entenen Artur Mas i Oriol Junqueras. Des que el text es va proposar i es van encetar negociacions els impulsors del text han volgut projectar la idea que buscaven l’acord més ampli possible, és a dir, el que aplegués el PSC, ICV i la CUP. Però és evident que han prioritzat un acord amb el PSC que, a manca de grans sorpreses, tampoc han aconseguit. Això ha fet que finalment es presenti al Parlament un text inacceptable perquè estableix com a subjecte de sobirania “el poble de Catalunya” tancant així les portes a la possibilitat d’un procés més ampli, de tots els Països Catalans. Perquè enlloc d’expressar amb la claredat necessària la preeminència de la voluntat popular sobre les lleis espanyoles, europees i internacionals, aposta “pel diàleg i la negociació” amb aquestes institucions. I perquè introdueix en l’articulat tot un punt dedicat a l’europeïsme entès com a principi segons el qual els catalans han de “decidir el seu futur polític col·lectiu”.
Manifestar aquestes reserves s’està convertint en anatema aquests dies entre els sectors afins als partits impulsors, i en aquest sentit la CUP està patint dures crítiques que arriben a un nivell grotesc amb la carta adreçada per l’Assemblea Nacional Catalana en què qualifica de “frau sagnant” la possibilitat que dos diputats de la CUP s’abstinguessin en la votació de la Declaració de Sobirania al Parlament. Una afirmació d’allò més absurda si tenim present que les reserves de la CUP es fonamenten en el seu programa i en el seu discurs de campanya.
La sacralització de la Declaració de Sobirania respon a una estratègia de linxament d’aquells que no combreguen amb la manera com el Govern i els seus socis condueixen el “procés”. Però de la mateixa manera que només CiU i ERC tenen força per aprovar una Declaració de Sobirania al Parlament, seran ells mateixos que el faran descarrilar o el rebaixaran a un pacte fiscal qualsevol si “el context socioeconòmic i polític” ho requereixen. L’esquerra independentista no s’ha d’hipotecar per un procés al qual tampoc no ha estat convidada i ha d’aprofitar la projecció que li dóna la presència institucional per explicar clarament al poble en què consisteix el “procés” i qui posa com a límits a la voluntat popular La Sènia, Brusel·les i les lleis espanyoles.