L’avi que va ser nyèbit
(La vida, la mort, l’amistat.
Aquest article el dedico a la
memòria d’una amic de veritat
que ja no hi és: ha volat… aquest article el dedico al Sergi Escobar.)
L’avi ja no hi és. Tot d’una, el seu cor ha dit prou, el seu cervell ha deixat de pensar i les mans i els peus i l’oïda i tots els òrgans vitals s’han quedat orfes de la seva ànima.
Al jardí de casa, assegut sota d’un pi, miro el mar i recordo alguna de les històries que l’avi sempre m’explicava mentre anàvem a buscar espàrrecs a la muntanya: jo era un nyèbit nyicris quan vaig arribar a Barcelona, vestia amb parracs negres nyafegosos i duia un farcellet carregat a l’esquena on cabia: una muda, pa i formatge. Vagava sol per carrers i carrerons. Barcelona em semblava un laberint sinuós. “Benvingut a la ciutat d’en Nyoca -em deien alguns rodamóns”. “Vinc del Maresme a fer fortuna!” -exclamava jo. I reien. D’ofici no en tenia, de voluntat me’n sobrava. Mirés on mirés, tot era nou i misteriós. A l’entrada de la catedral hi havia un violinista que quan no tocava estava nyic-i-nyac amb el violí. Quan tocava la gent s’aturava a escoltar i malgrat el nyigo-nyigo tothom es quedava fins al final. Mentre el públic aplaudia, ell inclinava el cap i deia amb solemnitat: acabeu d’escoltar: “Oda al nyap”.
A les escales de la plaça del Pi hi havia una dona demanant almoina amb un nyec escanyolit que mamava i bramava (el pit era buit). Uns metres més enllà, cantant i fent tentines, en Tonet, un artista jubilat que s’aclaria la gola amb ratafia, regalava a les oïdes de grans i petits tonades antigues amb lletres que deien així: “Si feu nyeu-nyeu, si feu nyeu-nyeu… us faré callar perquè sóc ateu. Si feu nyeu-nyeu, si feu nyeu-nyeu us fotré un mastegot al mig de la closca. El nyanyo us farà bicèfals i el riure us farà muts”. Uns mesos després vaig conèixer l’àvia i…
Esbocino pinassa seca mentre les llàgrimes em regalimen per les galtes. L’avi: una excel·lent persona, un bon català.
El sol dóna el testimoni a la lluna, la brisa m’acarona la cara: la vida no s’atura: demà serà un altre dia, una altra jornada.
