*
Le Havre* (2011) és una ciutat portuària normanda que dóna títol al darrer film del director i guionista finlandès Aki Kaurismäki. En aquesta població hi conviuen Marcel Marx, escriptor recuperat de La Vie de Bohème (Aki Kaurismäki, 1992), la seva companya Arletty, qui afirma no creure en els miracles, almenys no en el seu barri, i la seva gossa Laïka, juntament amb la resta de pobladors d’una entranyable comunitat, un seguit d’éssers anònims, senzills, humils, ancians i pobres. Enllustradors, pescadors, botiguers, mestresses, els clients d’un bar i la patrona, un duaner, un músic, un delator, un metge…que en cap cas son exponents de joventut, sensualitat, força, riquesa, celebritat, o poder. Que no aparenten gran cosa, ni semblen res que els depassi. Que simplement son, viuen i necessiten els uns dels altres.
El seu entorn quotidià es veu capgirat quan, als problemes econòmics i de salut, s’afegeix la descoberta per part de la policia d’un grup d’africans sense papers dins el contenidor d’un vaixell de càrrega. Momentàniament la comunitat decideix acollir i ajudar Idrissa, noi africà que fuig de les autoritats al temps que cerca la manera de reunir-se a la seva mare a Londres. Es desencadena llavors una basta operació de cacera del noi, impulsada per un prefecte i els seus pinxos, tots ells obsessionats per fer complir la llei, fins i tot quan aquesta contradiu el sentit comú més bàsic. Aquest fet situa en primer pla centres d’internament, campaments de refugiats, batudes policials, escorcolls intempestius, delacions, controls, abusos, desaparicions, i el mediàtic episodi del desmantellament del campament “La Jungle” de Calais. Front això, l’esperit de resistance d’una comunitat organitzada, pacífica, ferma, tenaç, irreductible, conscient, convençuda, alegre, viva, combativa…
Si el tema d’aquest film despertaria poc o gens interès en un film d’estudis a l’americana, encara menys interessaria el tractament o forma que aquest adquireix. Després de recórrer bona part del sud i oest d’una Europa continental fortificada, el director troba l’ambient que li interessa a “la ciutat del blues, el soul i el rock’n’roll”. Admirador confés de directors com Ozu i Bresson, es referma un cop més en el seu estil ascètic, auster, lacònic, contingut, essencial i sintètic. Sense necessitat de satisfer quotes de sexe i violència, ni d’estimular els nostres impulsos eròtics o impetuosos més recòndits, opta com sempre per una forma d’emocionar i d’emocionar-se profunda, intel·ligent i respectuosa, força allunyada de les convencions cinètiques espectaculars. Un film sublim i imprescindible, fonamentat en ideals de bellesa i veritat que van més enllà de la noció de distracció o entreteniment, per aprofundir encara més en la línia cinematogràficament i socialment radical que de fa temps caracteritza aquest director.
El paraules del propi Aki Kaurismäki, “el cine europeu no ha dedicat molt temps a la creixent qüestió econòmica, política i, sobretot, moral nascuda a partir de la mai resolta crisi dels refugiats; uns refugiats que intenten entrar a Europa des de fora i als quals es tracta de manera irregular, i sovint reprovable. No tinc la solució pel problema, però volia enfrontar-me al tema en aquesta pel·lícula gens realista”.
