Rob Wallace és un biòleg evolutiu i filogeògraf de salut pública. Els seus escrits han atret l’atenció internacional a causa de l’esclat de la mortal pandèmia COVID-19. Wallace és un dels pocs epidemiòlegs que, des de principis d’aquest segle, adverteix el món sobre l’esclat de pandèmies mortals. Els seus escrits desafien la comprensió ortodoxa de l’origen i la propagació de les malalties infeccioses. S’endinsa en i descobreix les raons sociològiques del desbordament de patògens perillosos des de reserves de fauna salvatge fins a hàbitats humans. Escriu: “La causa de la COVID-19 i altres patògens d’aquest tipus no es troba només en l’objecte d’un agent infecciós ni en el seu curs clínic, sinó també en el camp de les relacions ecosistèmiques que el capital i altres causes estructurals han fixat per al seu propi benefici”. Wallace i els seus col·legues plantegen una crítica radical al mode de producció capitalista. Com a epidemiòleg, també ha investigat el desbordament d’algunes de les altres malalties infeccioses mortals dels nostres temps, incloses l’ebola, el zika i la grip porcina (grip H1N1). Wallace ha produït una extensa investigació sobre com les grans explotacions agràries, els acords de lliure comerç, els circuits globals de capital i la desforestació provoquen la “Gran grip” i altres pandèmies mortals.
El món viu amb el coronavirus des de fa més d’un any. Tot i que hi ha diferents vacunes disponibles, els països encara no han pogut contenir el virus. Què en penseu del futur?
És probable que COVID-19 continuï evolucionant durant els propers anys, evolucionant noves variants. El patogen finalment pot anar-se atenuant fins a un curs clínic menys mortal, però pot trigar anys, fins i tot dècades. El perill del virus és que no podem predir-ne l’evolució. És per això que hem de fer caure el martell de la solidaritat mundial per bloquejar el virus del que sembla la seva reiterada emergència ja que troba una població susceptible rere l’altra. La Xina primer. Els Estats Units ahir (i en les seves parts més pobres encara avui, fins i tot amb la vacuna). Avui l’Índia i el Brasil (sense una vacuna generalitzada), potser demà altres països del sud mundial. I després, tornar a la Xina i als Estats Units. Treballar junts a tot el món és la nostra única opció.
Aquest pla de vol ni tan sols parla amb els altres coronavirus similars al SARS [síndrome respiratòria aguda severa] que estan en camí (un o dos dels quals és probable que ja comencin a circular a les poblacions humanes). O la propera soca d’Ebola. O el virus Nipah. O la pesta porcina africana. O els nostres vells amics, la grip aviària i porcina.
El capitalisme impulsa els dos extrems del procés. L’expropiació mundial impulsa l’ús de la terra i la desforestació que condueixen als esdevenients de vessament de malalties que ens afecten amb nous patògens mortals. I també impulsa la negativa a protegir milions de persones amb profilaxis biomèdiques i les intervencions no farmacèutiques més senzilles, com ara màscares i un mínim temps lliure de treball. Les poblacions són tractades com a simples mercats. I els mercats que no poden pagar productes bàsics mèdics (o temps de vacances) no es consideren persones.
Els patògens arronsen les espatlles davant d’aquestes omissions. Infecten qualsevol persona que el capital es negui a protegir, esquitxant fins i tot els més rics. Bolsonaro, Trump, Boris Johnson i aquesta mena de líders d’arreu del món són uns malvats facinerosos, que convoquen cultes necropolítics de la mort. Però les alternatives, també lligades a la sociopatia capitalista, són poc millors. Els nostres liberals “progressistes” adoren l’altar dels circuits de la capital.
El Déu del Capital
Podríeu explicar què voleu dir amb aquesta última frase?
Si l’adoració expressa obediència o veneració a una divinitat, molts liberals es reverencien davant del déu del capital. El capitalisme és l’estrella fosca al voltant de la qual orbita tota la política burgesa, des del liberalisme fins al feixisme més desagradable. El capital no és només un punt de referència. Actua sobre la gent en tot moment en el dia a dia. Per afegir una altra metàfora, el capital és com un àcid. Es menja totes les relacions humanes, contractant fins i tot la família com a mitjà per reproduir la força de treball. Mentre tot el bé, allò bo segons els seus propis termes, els drets humans, l’humanisme individualista i el parlamentarisme van sorgir en gran mesura com a monedes d’intercanvi mitjançant les quals una gran varietat de poblacions que s’oposaven a ser tractades com a esclaus- des de camperols feudals convertits en un exèrcit de treball desarrelat, fins a antics esclaus i milions de desposseïts de les seves terres per acumulació primitiva- podrien ser forçats a tornar a la producció. Aquesta expropiació es tracta com si fos l’ordre natural de les coses.
Molts erudits, fins i tot abans de Marx, van descriure els orígens socials d’aquest ordre. Aquesta feina continua. Entre els estudis més recents, el sociòleg Marc Aziz Michael va descriure la feina que va suposar formar milions de persones a tot el món per fer-los acceptar la seva despossessió pel mercat com si fos un instint visceral com la fam o la libido. Van trigar tres segles a aconseguir que la gent quotidiana acceptés aquesta evisceració. Els mateixos diners es van fer càrrec de l’imperatiu biològic de la reproducció, situant-se en primer lloc fins i tot abans de la vida de milions de persones. Per copsar aquest punt fonamental, l’Índia només ha de mirar al seu voltant, les seves pròpies ruïnes pandèmiques, com el primer ministre Narendra Modi i el ministre d’Interior Amit Shah, sí, però també, tal com ho descriu l’historiadora Tithi Bhattacharya[1], fins i tot el Congrés Nacional Indi i el PCI (M) van recular contra els seus propis constituents posant l’acumulació davant els béns comuns socials.
Espereu que arribi una onada d’infecció més intensa? com sou d’optimista respecte els diversos programes de desenvolupament de vacunes i vacunació?
El futur de COVID-19 és brillant i resplendent. El virus té molts més milions de persones per infectar. Les vacunes desenvolupades funcionen, però els països del nord mundial estan més disposats a protegir les seves patents corporatives que a protegir la humanitat fent que el món s’inoculi el més ràpidament possible. Tot i que les vacunes es van desenvolupar en part provant-les en persones del sud global.
A mesura que les diverses variants evolucionen i es propaguen, ja s’estan mostrant capaces d’evolucionar amb resistència a les vacunes. La variant B.1.351 [documentada primer a Sud-àfrica i anomenada variant Beta segons la nova nomenclatura de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)] és gairebé totalment resistent a la vacuna AstraZeneca i una mica contra la vacuna Pfizer. La P.1 al Brasil [la variant Gamma] també mostra certa resistència a la vacuna Pfizer. La majoria dels nord-americans enquestats coincideixen que els ingredients i les receptes de la vacuna s’han de lliurar al desenvolupament genèric a l’Índia i en altres llocs. Però el poble americà no necessàriament dirigeix el seu govern. És més aviat un governs de les corporacions per a les corporacions.
Aquestes maquinacions expliquen per què els epidemiòlegs distingeixen entre l’eficàcia de la vacuna i l’eficiència de la vacuna. El primer terme parla sobre si la vacuna funciona al cos. L’últim parla sobre com la vacuna funciona en el cos polític. Podem administrar la vacuna a tot el món? Sota el capitalisme rapaç, la resposta resulta ser que no.
Actualment, hi ha disponibles algunes vacunes. Hi ha esforços de vacunació arreu. Gairebé tothom en aquest planeta necessita vacunar-se per eliminar l’amenaça del COVID-19. Per tant, segons vosaltres, quina és la importància de tenir una política de vacunació universal per fer front a la crisi? Com heu esmentat a la vostra resposta anterior, alguns països del nord mundial presenten un problema de la “patent” de la vacuna. Com ho veieu? Què es necessita més en aquest moment quant a les vacunes i la seva disponibilitat per a tothom en aquest planeta?
La vacunació universal és fonamental en dos aspectes. En primer lloc, el fet d’aconseguir que tothom es vacuni ara que hem convergit en què és el que funciona és una qüestió de justícia global. Tothom té dret a vèncer la COVID-19, especialment amb una cosa relativament simple com són dos punxades al braç. Per descomptat, les vacunes no són l’única manera de protegir les poblacions. Els governs són responsables d’ajudar a combatre un virus fins i tot quan no hi ha una profilaxi mèdica disponible. Diversos governs, independentment dels seus defectes, van optar per situar primer el benestar de les seves poblacions i van implementar amb èxit intervencions de “martell”: fer caure el martell per esclafar brots amb estrictes bloquejos, obligació d’ús de màscares i rastreig de contactes i aïllament de casos. En qüestió de setmanes, els seus brots es van controlar. Altres governs van triar primer les seves economies; és a dir, van escollir els beneficis multimilionaris al voltant dels qual s’han organitzat durant molt de temps com a directiva principal. La majoria d’aquests països van acabar perdent vides i diners. Resulta que sacrificar la gent a la gola del COVID no era una bona economia.
També resulta que no ser capaços de proveir la logística d’intervencions no farmacèutiques probablement vol dir fallar en la logística de proveir les vacunes. L’eficàcia de les vacunes s’estén molt més enllà de si allò que en punxen al braç funciona en qualsevol pacient individual. L’eficàcia és una mesura de la població i depèn de la infraestructura de salut pública i de la cognició institucional d’un país: com pren decisions sobre una crisi i ofereix solucions a la seva població. Els models de govern neoliberal i dretà s’organitzen al voltant d’eliminar aquesta capacitat.
L’altra raó per la qual és necessària la vacunació universal sembla més des del punt de vista tècnic, però en realitat és una variació sobre el tema de la justícia global. Per definició, les pandèmies no respecten les fronteres, de manera que els brots continuats en qualsevol lloc són una amenaça a tot arreu. La SARS-CoV-2, el virus COVID-19, evoluciona cap a una explosió estel·lar de variants, amb moltes de les noves que mostren una capacitat creixent de replicació davant la protecció contra les vacunes. Actualment, la majoria de les vacunes poden manejar la majoria de les variants. Per a les soques que evolucionen des de baix, les vacunes encara protegeixen una gran majoria dels infectats evitant que estiguin realment molt malalts. Això és genial. Però, tal com hem dit, algunes de les vacunes tenen problemes amb algunes de les variants.
I és probable que això continuï sent una tendència, cosa que no sorprendrà ningú que estudiï la grip i altres virus d’ARN de ràpida evolució. Necessitem vacunes anuals per a la grip humana, ja que el virus evoluciona a través de la seva cartografia antigènica des de la protecció de l’any anterior. En un esforç per fer retrocedir la propaganda anti-vax, els funcionaris de la salut pública s’arrisquen a imposar part de la seva pròpia propaganda. Sí, les vacunes funcionen, però és una situació dinàmica que requereix un estricte examen. I, tot i que el SARS-CoV-2 no evoluciona tan ràpid com la grip, el fet que tantes persones encara s’infectin proporciona al virus una gran piscina a través de la qual pot explorar les seves possibilitats genètiques.
Les patents sobre vacunes que es van desenvolupar amb finançament públic són tan perjudicials per a la lluita contra la COVID com vergonyoses. El president Biden ha manifestat la seva voluntat de demanar a l’Organització Mundial del Comerç que renunciï a les normes sobre els drets de propietat intel·lectual de la vacuna, però això no vol dir que la UE hi estarà d’acord o que els lobbistes de tots els sectors, fins i tot més enllà dels fabricants de productes farmacèutics, no aconseguiran bloquejar el precedent que representaria aquest canvi. Actualment, l’administració dels Estats Units promet 80 milions de vacunes al món, incloent 60 milions de dosis d’AstraZeneca que els Estats Units es van negar a donar al poble nord-americà d’una fàbrica que ha tingut un historial de seguretat terrible. En un planeta que s’acosta a 8.000 milions de persones, 80 milions no semblen un nombre tan gran. I fins i tot una exempció de patents no inclou les aportacions i l’assistència tècnica necessàries per permetre a les plantes farmacèutiques genèriques de fama mundial de l’Índia començar a produir i subministrar-ne al món.
Per altra banda, l’Índia té els seus propis problemes, ja que aquest sector comença a gravitar cap als beneficis d’uns pocs. També hi va haver un desastre inesperat que només podia produir un fracàs en la planificació. La mateixa Índia sembla actuar com un coll d’ampolla contra la vacunació universal. En no ser capaç projectar les necessitats de vacuna del seu propi país després del terrible brot, l’Índia va començar a acaparar el COVAX, [l’esforç de l’OMS i altres per garantir una distribució equitativa de les vacunes COVID-19], que havia s’havia encarregat als fabricants nacionals per a altres països del sud global. Ara l’Índia ha situat aquests països al darrere de la cua de vacunes.
El panorama general, una ensopegada de la campanya mundial de vacunes permet que la creixent diversitat de variants de COVID experimenti sobre el sistema immunitari de milions de persones encara no vacunades. I si queda un gran nombre de persones sense vacunar, el virus té la capacitat de continuar circulant sobre la població de reemplaçament, de manera que també pugui continuar circulant entre les persones vacunades. Sí, és menys probable que es transmeti a totes les persones vacunades, però no és una probabilitat nul·la i s’estan registrant casos d’avenç en què els que estan totalment vacunats es posen malalts. És a dir, les seves càrregues virals augmenten fins a un llindar de transmissió, com sembla ser el cas quan tot el vestidor dels New York Yankees, l’equip de beisbol, es va infectar fins i tot després de ser completament vacunats.
Només podem aturar aquesta experimentació de la COVID baixant precipitadament el nombre de “laboratoris” on s’està executant. Així que vacuneu a tothom, feu complir els mandats de mascaretes assenyats, instaureu confinaments pagats quan sigui necessari i feu un rastreig de contactes, de les malalties, baixes per malaltia i per risc pagades, i moratòries de pagaments de lloguer. En altres paraules, la justícia social és una part fonamental de l’èxit de la intervenció epidemiològica, des del bloqueig de l’aparició de patògens per començar fins al control i assistència dels que passen la pandèmia.
La justícia no és cap projecte secundari que la dreta aconsegueix no veure (o pitjor encara, destruir). La realitat està rebutjant el model capitalista en temps real. El nord mundial no pot pretendre que podrà aïllar els danys de la producció expropiacionista al sud de l’equador. Els danys, les pandèmies i el canvi climàtic apareixen a tot arreu alhora. Aquests perills només es poden abordar en actes de solidaritat basats en la noció que la salut d’un pacient depèn de la salut de tots.
Necessitat de la vacunació universal
Epidemiòlegs com vós advertíeu de les emergents amenaces de malalties zoonòtiques, com la COVID-19, causades per patògens mortals durant alguns anys. Tot i això, quan la pandèmia COVID-19 va arribar al món, fins i tot els països més avançats estaven mal equipats per afrontar el repte. És perquè l’establishment governant no va tenir en compte les advertències científiques?
En si mateixa, la ciència se centra a captar la naturalesa de la realitat de manera sistèmica. Aquesta realitat inclou el paper de la ciència, en gran part ignorat, a l’hora d’afavorir el poder polític. Quan es van trobar les racionalitats dels déus en la dinàmica del planeta i les estrelles, fins i tot la física va a agenollar-se davant sacerdots i senyors locals. A Occident, Galileu, Descartes, Newton i Darwin, els gegants sobre les espatlles dels quals estem, es van ajupir sota l’amenaça de presó o ostracització. Potser per això no podem veure lluny, ni tan sols per sobre de malalties infeccioses que ens mostren la mort a la cara.
No era només una qüestió de disciplina política, però. Del geògraf Jason Moore i d’altres teòrics dels sistemes mundials, sabem que des de l’arribada dels portuguesos a la “frontera de les mercaderies” de Madeira davant d’Àfrica el 1419, una pràctica científica particular es va intensificar en l’economia política, oferint els mitjans per organitzar la força de treball recentment trobada i descodificar (i recodificar) la natura fora del continent per a l’acumulació de capital. Des de llavors, han aparegut regularment noves ciències per ajudar a establir i donar servei a cadascuna de les posteriors iteracions del capitalisme: mercantilista, comerç d’esclaus, monopoli, fàbrica, multinacionals, finances, neoliberal, biotecnològica, informació, vigilància i combinacions d’aquestes. totes al seu torn intentant trobar un equilibri en la gravetat de la ciència.
L’epidemiologia va tenir un paper clau en l’expansió colonialista, cosa que va fer que el sud mundial fos segur per a l’expropiació que va ajudar a fer brotar molts patògens dels marges del seu rerepaís fins a les fases regionals i globals: malària, pesta bovina, tripanosomiasi, leishmaniosi i VIH, entre d’altres. Mentrestant, els europeus propagaren la grip, el tifus, la verola, el xarampió i el còlera
Poc ha canviat, excepte l’escala en el temps i l’espai. Avui en dia, equipaments sense ànim de lucre, com l’EcoHealth Alliance de Nova York, reben milions d’ajuts de donants d’empreses i del Departament de Defensa dels Estats Units per culpar de la nova onada de brots sorgits de la deforestació i el desenvolupament que el capital finança a grups indígenes i petits agricultors. Aquests dos grups representen sovint l’última resistència a l’acaparament de terres dirigides per empreses i finances. Ara els nous agents patògens poden desbordar el bosc més profund, estendre’s ràpidament pel circuit periurbà fins a una capital regional local i agafar un avió per prendre còctels a Miami Beach en qüestió de setmanes.
El que m’interessa aquí és que, per què l’establishment governant prestaria atenció a les advertències de les ciències que sempre ha pagat per ajudar a esborrar els propis brots? Per què deixar que uns quants setciències rondinaires esgarriats -els científics que són ignorats al començament de cada pel·lícula de desastres- soscavin la font mateixa del poder de la burgesia? “Tothom” sap que les malalties infeccioses són un problema global del Sud. Forma part del cost d’enriquir els blancs i els rics que no passin de l’equador milions de morts a l’any. La “sorpresa” està integrada en el sistema capitalista mundial com a directiva principal.
Teoria de Camp de l’origen de la COVID-19
La COVID-19 va aparèixer primer a la Xina i després es va estendre per tot el món. Es va donar molt ressò a la teoria que el virus es va propagar inicialment des del mercat de marisc de Wuhan. Però també hi ha un altre argument o al·legació segons el qual el virus es va filtrar des d’un laboratori de virologia de Wuhan. Què en penseu dels orígens del nou coronavirus?
La teoria dels orígens de la COVID-19 al mercat a l’engròs de mariscs de Wuhan és feble. Només el 40% de les mostres positives del mercat es van trobar als carrers del mateix on s’allotjaven animals salvatges. Una quarta part dels infectats humans originals mai no van visitar el mercat ni semblaven haver-hi estat directament exposats. Algunes de les proves genètiques que apareixen donen suport a la possibilitat que COVID-19 circulés en humans durant anys abans del brot de Wuhan. Sóc partidari d’aquest tipus de teoria de camp dels orígens de la COVID-19.
Aquest conjunt d’hipòtesis suggereix que el virus va sorgir en el transcurs de la circulació de les poblacions de ratpenats de ferradura desplaçades al centre i sud de la Xina —la línia de l’origen en els usos de la terra que parlàvem abans— i cap a les poblacions locals de bestiar tradicional, animals salvatges que es mengen, i els treballadors que els crien. Fins i tot ara, els diversos coronavirus duen a terme milers, si no milions, d’experiments en espècies que no són ratpenats, en el curs dels quals estan aprenent a trencar el sistema immunitari humà. És possible que la COVID-19 ho hagi fet durant diversos anys en el seu camí cap a Wuhan.
Hi ha una hipòtesi alternativa. La teoria de fuites de laboratori suposa que una soca semblant al SARS va escapar per la porta del darrere d’un dels dos laboratoris governamentals de bioseguretat de Wuhan, no gaire lluny del mercat Huanan. Hi ha algunes versions terriblement irrisòries de la teoria que podem descartar. Als Trumpistes i als seus opositors liberals, als Estats Units, els encanta despotricar de la Xina. I llavors no entenen per què els asiàtics americans són colpejats als carrers aquí. Però hi ha versions més creïbles de la hipòtesi. He descomprimit una de les millors versions, assenyalant els seus diversos problemes (i promeses). Però contra el recent informe de l’OMS, que el propi lideratge de l’OMS va rebutjar, no crec que una fuita de laboratori sigui més que una possibilitat molt extrema.
El 2013, un equip de la Universitat de Princeton va cartografiar l’ona expansiva de nous laboratoris de bioseguretat construïts des de l’11S i, anteriorment, l’H5N1 (la grip aviar), el primer dels virus-celebritat del segle. L’equip va demostrar que s’han construït milers de laboratoris BSL-3 [nivell de bioseguretat] i BSL-4 que treballen en alguns dels patògens més mortals del món, sovint amb poca regulació, a o prop d’algunes de les principals ciutats del món, incloses Wuhan, Pune. i Bhopal. Quan es dóna aquesta oportunitat creixent, el risc d’un esdeveniment tan rar s’inclina cap a la inevitabilitat. Això no vol dir que una fuita de laboratori sigui el que va passar a Wuhan. Només vol dir que la teoria de fuites de laboratori és, de fet, una possibilitat que mereix una investigació més gran, encara que continuo sent un defensor de la teoria de camp dels orígens del virus de la COVID-19.
Desbordant les ‘fronteres neoliberals’
Heu argumentat que “alguns patògens sorgeixen directament dels centres de producció. Em vénen al cap bacteris transmesos pels aliments com la Salmonella i Campylobacter. Però molts com el virus de la COVID-19 s’originen a les fronteres de la producció de capital”. Podria explicar-ho?
Els patògens emergeixen de diferents maneres segons l’espècie, el lloc i la mercaderia. Però ara tots estan connectats dins de la mateixa xarxa de danys ambientals i d’expropiació global, cosa que explica la naturalesa transversal dels nous patògens. SARS a la Xina. MERS a l’Orient Mitjà. Zika al Brasil. H5Nx a Europa. Grip porcina a Amèrica del Nord. I no és només industrialitzar l’agricultura. La construcció de preses i canals de reg provoca brots de malària a l’Índia i a altres llocs.
El capitalisme extractiu s’obre camí cap a les darreres selves tropicals humides i sabanes, en qualsevol lloc, realment, que no s’hagi integrat en un circuit de producció. I allà on el capital mundial troba resistència, porta l’estat a aquells pobles indígenes i petits propietaris que s’hi resisteixen. Hom pot pensar en l’Operació Green Hunt [a Chhattisgarh] i la bauxita als turons d’Odisha[2]. Com a resultat, el món està envoltat per una “cadena de margarida” d’inteeconnexió d’aquests circuits de producció regionals. Cada circuit normalment va des del bosc més profund a través del continu periurbà fins a una capital regional local. L’agricultura de monocultiu, la mineria i l’explotació forestal obren el camí. Les persones que hi viuen són expulsades o proletaritzades per esdevenir mà d’obra barata.
Als caires dels boscos subjectes a desenvolupament, el que els geògrafs anomenen la “frontera neoliberal”, els nous patògens zoonòtics s’estan estenent pels reservoris d’hostes salvatges prèviament marginats i, com hem descrit anteriorment, en bestiar local, animals salvatges que es mengen i treballadors agrícoles o pastors que els cuiden. Algunes malalties com la infecció pel virus Nipah, pel coronavirus o per l’Ebola s’escampen en aquests punts d’interrupció. Les ecologies anteriors que marginaven aquests patògens a uns quants amfitrions seleccionats es desconnecten i es tornen a connectar de manera que els patògens tenen noves sortides pel circuit de producció que abans no tenien. Els patògens es dirigeixen cap a una capital regional i alguns cap al món.
Altres patògens sorgeixen en l’altre extrem del circuit de producció, per exemple, en mega-granges fora de l’anell que subministren menjar als grans centres urbans. Així, els bacteris transmesos per aliments o les grips aviàries, per exemple, són capaços de navegar a través dels milers de caps d’aviram i bestiar criats per alimentar els consumidors urbans, de vegades recol·lectant més letalitat entre estable i estable, abans d’escampar-se als humans. De les 39 transicions documentades de mortalitat baixa a alta en grips aviàries a partir de 1959, totes menys dues es van produir en produccions avícoles comercials, típicament de desenes o centenars de milers d’aus. Les produccions intensives estan tan inundades de grip aviària i porcina circulant que ara serveixen de reservoris propis per a noves soques. Les poblacions d’aus aquàtiques salvatges ja no són l’única font.
Els orígens de la COVID-19 són una mescla d’aquests dos extrems dels nostres circuits de producció, el bosc i la granja industrial. Els coronavirus són allotjats per ratpenats de tot el món. Però les soques que acullen els ratpenats de ferradura a la Xina sembla que afecten pitjor els humans un cop salten espècies amb èxit. Això no era un problema fins fa poc. L’entorn on viuen aquests ratpenats ha canviat de manera fonamental.
Després de la liberalització econòmica posterior a Mao, la Xina va emprendre la ruta de desenvolupament BRICS [Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica], amb la intenció d’alimentar la seva pròpia gent amb els seus propis recursos naturals. Milions de persones van ser tretes de la pobresa. Milions van quedar enrere. A favor o en contra, en fer aquest curs, l’agroindustria xinesa i un sector de l’aliments d’origen salvatge cada vegada més capitalitzat s’endinsen al paisatge del centre i sud de la Xina, on es troben moltes d’aquestes poblacions de ratpenats. Igual que amb l’Ebola, les interfícies entre ratpenats, bestiar, animals salvatge per alimentació, agricultors i miners en aquesta frontera de mercaderies bàsiques es van expandir, cosa que va augmentar el trànsit de diversos coronavirus similars al SARS.
Raons sistèmiques de la pandèmia
La visió dominant tracta cada nou atac de virus com un fenomen purament biològic desvinculat de causes sistèmiques que fonamenten la vida social. Però vós i els vostres col·legues heu escrit àmpliament sobre aquestes raons sistèmiques. Els agents patògens també hi eren al període precapitalista. Per què anomeneu “l’era del capitalisme” “l’era de la pandèmia”?
Si t’agrada el sistema o te’n beneficies, no el culpes del dany que provoca. En culpes a les víctimes o en culpes a l’enemic o culpes el no humà. En el cas de la COVID-19, els que estan al poder n’han culpat els tres. Culpar les persones pobres que viuen amuntegades en lloc del fracàs de l’Estat en proporcionar un habitatge adequat. En culpen la Xina (o Pakistan, o els maoistes o els musulmans). O bé culpar al virus mateix.
Aquest últim, el virus, per descomptat, causa la infecció, però fixar la causalitat a l’objecte implicat permet que els que tenen el poder i els epidemiòlegs que els serveixen evitin la discussió de l’economia política més àmplia —el camp de la causalitat— que estableix les oportunitats i les barreres a les quals s’enfronta el patogen. Al final, els agents patògens s’estenen de la mateixa manera que l’aigua flueix per les esquerdes del gel. La infraestructura del poder arriba col·lectivament a les decisions sobre quantes i on emergeixen les esquerdes del gel social. I no només durant un any de pesta o en un cicle electoral, sinó que es remunta a dècades enrere. Teniu un servei de salut nacional ben finançat (que calen dècades per construir i milers de milions de rupies per mantenir)? La vostra població té accés a aigua neta i aliments nutritius? Té serveis socials que permetin que, en cas que arribi un desastre, la gent es pugui refugiar a casa i no es preocupi per pagar les factures? Quin tipus d’accés a intervencions no farmacèutiques teniu a casa vostre? Xina, Vietnam, Nova Zelanda, Cuba, Uruguai i Taiwan, tots ells sistemes polítics molt diferents, van ser capaços de vèncer inicialment els seus brots sense vacuna. L’Índia va prendre la ruta neoliberal o negacionista que van fer els Estats Units i el Brasil? Això explica el seu brot actual?
Sí, abans s’havien produït brots. De fet, les malalties infeccioses han estat la principal font de mortalitat des que els humans van començar la civilització, quan vam passar d’una vida migratòria a ciutats amb concentracions de població prou grans com per suportar infeccions més agudes. Però el fet que abans les malalties circulessin entre les poblacions humanes no significa que el capitalisme no estigui provocant nous brots ara.
Els patògens, com els humans, tenen històries. Tenen els seus orígens, la seva migració i diàspora, les seves èpoques clàssiques, les edats fosques i les revolucions industrials. I a mesura que els patògens humans evolucionen i es difonen en un món propi, aquestes èpoques sovint coincideixen amb les nostres. Per exemple, durant la major part de la seva història, el bacteri del còlera va sobreviure menjant plàncton al delta del Ganges. Només una vegada que la humanitat es va urbanitzar i, més tard, entrellaçada pel transport del segle XIX, el còlera va poder obrir-se camí a les ciutats del món. El bacteri va ser capaç de transformar-se d’un insecte marginal en un èxit fulgurant quan els municipis van començar a treure aigua potable del mateix lloc on tiraven les aigües residuals.
Malgrat la nostra comprensió científica i els darrers avenços en tecnologia mèdica, la humanitat es troba en un terrible precipici epidemiològic. I tot té a veure amb com ens organitzem com a societats. Les nostres institucions són d’alguna manera una profilaxi més important que qualsevol innovació biomèdica que concebem, per important que sigui.
En aquest moment, el capitalisme neoliberal, el paradigma dominant del món, s’organitza al voltant de fer retrocedir els béns comuns públics (per exemple, el tractament de l’aigua que ajuda a controlar el còlera) a favor de limitar tota governança a afavorir la productivitat empresarial. Això es fa a nivell nacional, però també a nivell intergovernamental. El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional demanen als països que accepten préstecs que participin en l’ajust estructural que redueix els suports nacionals i permet que les multinacionals hi entrin i redueixin les despeses de salut pública a favor dels pressupostos d’austeritat. Deixar les multinacionals desfermades condueix a tractar la terra com una font de beneficis basats en l’exportació en lloc de concebre la terra com una cistella de pa regenerativa que alimenta milions de persones generació rere generació. Quan les empreses arruïnen un paisatge, -inclòs el treball que les ecologies locals duen a terme encapsulant malalties de la vida silvestre que poden desbordar-se-, el capital passa al següent paisatge i comença l’extracció de nou.
Així, encara que les maga-granges i les factories d’engreix de bestiar actuals no expliquen brots del passat, no vol dir que no siguin responsables de la nostra actual varietat de brots. Seria com argumentar que el petroli no és motiu de guerra avui en dia perquè els romans mai no van lluitar per això. Reconeixem les nostres pròpies trajectòries històriques. Hauríem de ser capaços de reconèixer també les dels nostres agents patògens. I ara mateix, tal com demostra la literatura científica, estem produint brots més documentats, que s’estenen més i més ràpidament, en la mesura que els capitalistes lideren el camí destruint les nostres ecologies per obtenir beneficis.
Guerra Bioeconòmica
El vostre llibre Big Farm Makes Big Flu afirmeuamb valentia que “La Big Food (Gran agroindustria alimentària) ha entrat en una aliança estratègica amb la grip … l’agroindústria, recolzada pel poder estatal nacional i a l’estranger, ara treballa tant amb la grip com en contra”. També afirmeu que “l’agroindústria està en guerra amb la salut pública”. Podríeu elaborar?
Declaracions escandaloses! I, tanmateix, del tot defensables.
L’agroindústria no ha propiciat l’aparició de molts dels nous agents patògens, però ho ha fet com a efecte secundari de l’acaparament de terres a la vora del bosc i la construcció de mega-granges a l’anell exterior urbà. En dissenyar la producció totalment basada en l’aprofitament, l’agroindústria ha dissenyat els mateixos mitjans pels quals se seleccionen els patògens més mortals (i més infecciosos).
Les grans poblacions i les altes concentracions d’aviram i bestiar genèticament semblants que es van combinant deprimeixen el sistema immunitari del bestiar. Aquest sistema de producció també permet que els patògens que es reprodueixen més ràpidament fins a un llindar de transmissió es cremin més ràpidament a tots els animals d’un estable o unitat d’engreix, causant el pitjor dany al llarg del camí. Per circumstàncies completament imposades per la Big Ag, les soques més mortals vencen les soques menys virulentes.
El dany continua fins i tot després d’un brot. Com que el bestiar no es reprodueix a la granja (la majoria de la cria es realitza de forma externalitzada a nivell dels avis per característiques del mercat com el creixement ràpid), els animals que sobreviuen a un brot no poden servir de progenitors de la propera generació. És a dir, com que els animals alimentaris no es reprodueixen a la granja, no es pot generar resistència immune en temps real en resposta a un patogen que circula. L’agricultura industrial depèn de vacunes i antimicrobians per protegir els animals. Tal com ha descobert la majoria de la humanitat aquest any, les vacunes solen trigar mesos, si no anys, a desenvolupar-se, molt després que els brots hagin anat apareixent. Els antimicrobians que s’utilitzen amb finalitats cosmètiques en gran mesura poden seleccionar la resistència als fàrmacs en bacteris que s’escampen als humans. En resum, no hi ha cap bioseguritat en el model industrial de producció ramadera.
Ara he dit que l’agroindustria no va produir aquests brots a propòsit, però sens dubte s’aprofita de les crisis que genera. Quan un brot s’escampa des del bestiar, són en gran mesura governs de diverses jurisdiccions, el treballador agrícola, el contribuent, el consumidor i la fauna salvatge local qui pateix el pitjor dany. Sempre és algú altre qui paga la factura del brot. Per què l’agronegoci hauria de canviar les seves operacions si pot externalitzar aquest dany? Com que els costos d’un brot no tornen als balanços de l’empresa, el model industrial continua.
Les conseqüències passen de la negligència a l’actuació malintencionada. En una mena de guerra bioeconòmica, quan els agents patògens s’estenen des de granges industrials o plantes de processament fins a petites explotacions, el virus pot danyar els competidors més petits de l’agroindústria. Tal com s’ha documentat des dels Estats Units fins a Tailàndia, quan es produeix aquesta propagació, el sector industrial exigeix als governs que reforcin la bioseguretat i s’estengui legalment al territori. Sovint, només les empreses més grans poden permetre’s aquestes pràctiques: per exemple, prohibir els ramats a l’aire lliure o microxipar totes les aus de corral. Les malalties que acaben amb els competidors més petits de la Gran Agroindustria s’utilitzen per esporgar-los entre brots.
Per tant, en aquest sentit, la grip i altres agents patògens tenen alguns dels advocats més poderosos del món que treballen per a ells. A mesura que es protegeix, fins i tot s’amplia, el model de l’agronegoci després d’un brot, no es fa res per fer retrocedir l’èxit del patogen tant a nivell local com global. En aquest sentit, l’agroindústria està fonamentalment en guerra amb la salut pública. I, amb l’aparició de nous patògens mortals i la infraestructura de salut pública minada pels pressupostos d’austeritat i l’ajust estructural, l’agroindústria guanya aquesta batalla.
Conreus MG i monocultius
La introducció de cultius i monocultius modificats genèticament (MG) té molts defensors a l’Índia. Monsanto ja ha entrat en escena al país. A part de l’aspecte de la corporatització de l’agricultura, heu assenyalat el problema del creixement de monocultius genètics en termes d’eliminació de tallafocs immunes. Quins són els reptes en termes de vessament i propagació de patògens?
El dany epidemiològic que representa el monocultiu també es troba en els conreus, inclòs el malbaratament energètic, els milions d’acres produïts específicament per alimentar el bestiar. El monocultiu permet que les plagues i les males herbes dels cultius s’escampin per una regió. Les empreses obliguen els agricultors a fer engranatges de producció —un input condueix a un altre input que condueix a un altre input— que requereix que els agricultors paguin gairebé la totalitat dels seus ingressos en pesticides i herbicides per intentar superar un problema de fabricació propi de les empreses.
Un paisatge més mosaic de cultius i bestiar pot servir com una mena de barricada natural contra aquestes plagues i agents patògens. Això no vol dir que no hi hagi cap brot ni infestació, però les biodiversitats agrícoles ben gestionades, expansives en l’espai i el temps, estableixen trencaclosques combinatoris que qualsevol patogen o plaga virulenta amb temps de replicació breu no pot resoldre a temps. Sovint, només els patògens “més febles” poden permetre’s els retards imposats per aquests trencaclosques, cosa que els porta a actuar com una mena de vacunació natural que bloqueja les variants més mortals.
El repte es troba completament a nivell de governança i d’autonomia dels agricultors que les empreses pretenen eliminar o monetitzar. Les comunitats rurals que són capaces d’expulsar integradors usuraris i compradors finals poden donar suport a cooperatives que redueixin tant el tipus d’inputs necessaris com els preus dels que encara es necessiten. La planificació regional feta per governs i associacions d’agricultors locals conjuntament pot promulgar i afinar els mosaics necessaris per controlar millor els patògens i les plagues molt més enllà dels límits de la granja.
En descriure els esforços a la Cuba agroecològica, l’ecòleg Richard Levins descriu les maneres en què l’escala de l’agricultura es pot adaptar a les necessitats socials, les realitats ecològiques i topogràfiques i les disponibilitats de recursos d’una regió. Esl amortidors de riberes i reforestacions, els cultius de cobertura i cultius trampa poden afavorir l’aparició natural de serveis ecosistèmics que alimenten i protegeixen els cultius comercials i el bestiar alimentari a un cost mínim. Aigua neta. Ocells que s’alimenten de plagues. Sòls saludables. La planificació regional converteix els agricultors d’actors econòmics aïllats en participants d’un bé públic que només es pot trobar en un destí compartit.
Al llarg del camí, un sistema alimentari regional també selecciona una gamma més diversa d’ocupacions agrícoles (per exemple, escorxadors locals i processament d’aliments) que ajuden a mantenir la circulació d’ingressos a la regió en lloc de ser captada a les seus de multinacionals de l’altra banda del món. El control comunitari necessari per implementar les intervencions més pràctiques per aturar l’aparició del pitjor dels patògens també impedeix que les zones rurals siguin tractades com poc més que les zones de sacrifici de l’agricultura.
L’Índia ja sap com fer-ho. Aquests esforços formen part de la història de l’Índia durant molt de temps. Formen part del present de l’Índia. Tarun Bharat Sangh, una organització voluntària local al Rajasthan, va iniciar un programa de restauració de conques hidrogràfiques que va créixer fins a mil pobles. L’organització va reconstruir johads, barreres tradicionals de fang per recollir aigua que recarreguen els aqüífers subterranis, milloren el creixement del bosc i conserven l’aigua per al reg i per a la vida silvestre, la ramaderia i l’ús domèstic. Els esforços, coordinats pels consells del poble, van restaurar el riu Arvari (sec des dels anys quaranta), així com les poblacions d’ocells autòctons[4].
Repúbliques de la soja
Heu fet un estudi sobre com “una sèrie de països amb mercaderies bàsiques per a multinacionals, integrats de manera flexible a través de les ecologies i les fronteres polítiques, estan produint noves epidemiologies sobre la marxa”. Compartiu amb nosaltres els detalls i exemples sobre el paper de les empreses multinacionals en això.
Els governs segueixen impulsant l’adquisició de terres i l’accés al comerç, però una nova territorialitat sorgeix paral·lelament. Alguns agronegocis són operacions de reestructuració per estendre’s sobre les fronteres dels països. Per exemple, hi ha una sèrie de “repúbliques de la soja” distribuïdes a Bolívia, Paraguai, Argentina i Brasil, com si els governs d’aquests països només tinguessin aportacions tangencials en la presa de decisions que es fan per sobre de les seves pròpies fronteres. Com una estrella de mar que inverteix l’estómac per alimentar-se, les corporacions superen l’abast de les nacions que les han creat. La nova geografia s’acompanya de canvis en l’estructura de gestió de les empreses, capitalització, subcontractació, substitucions de la cadena de subministrament, arrendament i agrupació transnacional de terres. Les distàncies es mesuren més en diners que en milles. És com si es tractessin les finances com si fossin més reals que el paisatge biofísic del qual depenen les nostres ecologies reals.
Aquestes estranyes geometries reorienten l’organització espacial de les operacions i els grups de treball. La cara d’un paisatge canvia, és clar. Al Brasil, els cultius, molt carregats de pesticides, a gran escala de soja, canya de sucre i blat de moro, orientats a l’exportació, i a les pastures, el bestiar boví, han impulsat expansions en la producció de mercaderies, mentre que els productes bàsics com l’arròs, les mongetes i la mandioca s’han contret. Però no és només un canvi en els cultius i la ramaderia. Les decisions sobre el paisatge es transfereixen dels petits agricultors locals que viuen on conreen als gestors d’empreses regionals que només responen davant els inversors a l’estranger i que només de manera intermitent són sensibles a les condicions locals.
La divisió rural-urbana tan important en la visió dels epidemiòlegs sobre l’aparició de malalties en aquests llocs també s’altera. Sí, queda el canvi documentat durant molt de temps de la població de les zones rurals a les barraques urbanes, ja que els petits propietaris perden l’accés a les seves terres. Això continua a tot el món. Però hi ha altres circumstàncies en joc. La nova mà d’obra, lligada a l’agricultura ara només pels salaris que paguen les empreses, també entra a les zones rurals i impulsa el ràpid creixement de ciutats rurals que serveixen tant de mercats locals com de centres regionals per al pas de mercaderies agrícoles mundials.
Com a resultat, la dinàmica de les malalties forestals, de la qual emergeixen molts nous patògens humans, ja no es limita a l’interior. Com que la frontera forestal mercantilitzada està connectada a aquests nuclis (i, posteriorment, a capitals regionals més grans de la cadena de mercaderies bàsiques), els nous patògens ara tenen una injecció directe des del bosc més profund a la xarxa mundial de viatges i comerç. Com ja hem dit anteriorment, l’Ebola, la febre groga i els coronavirus, que amenacen de cop amb esdevenir pandèmia de maneres que abans no s’havien vist, són exemples clars.
En l’altra direcció, el dengue, que normalment es considera una malaltia urbana, apareix vinculat a zones característiques molt més enllà dels límits de la ciutat, provocant brots als voltants periurbans i rurals de la ciutat de Ho-Chi Minh, per exemple, a 50-100 km. El mosquit Aedes aegypti, generalment urbà, un vector de diverses infeccions humanes, s’ha trobat a les zones rurals que envolten Iquitos, la ciutat més gran de l’Amazònia peruana, a uns 19 km. Un altre equip va trobar una baixa estructura genètica en aquelles espècies de mosquits a les set illes principals del centre-oest de Filipines, especialment a ports concorreguts, cosa que indica una gran migració creuada. El transport de càrrega va aparèixer com a principal mode de propagació tant al Perú com a Filipines.
Els Estats Units, exportadors mundials de grip porcina
Quan va esclatar la grip porcina (H1N1) el 2009, l’anomenàveu grip NAFTA. Podríeu parlar d’aquest cas concret i també del paper d’aquest comerç a l’hora de provocar i propagar els virus?
Sota l’empenta de lliure comerç del neoliberalisme, els circuits globals de capital es multipliquen en distància i connectivitat. La producció de paisatge es defineix cada vegada més per les geografies relacionals en què el que passa en un paisatge local està lligat a l’acumulació de capital als països de mig món que subministren el finançament que va impulsar la desforestació i el desenvolupament.
Aquests circuits s’imprimeixen en l’evolució i la propagació dels patògens. Un equip de biòlegs evolutius va ser capaç d’inferir els salts espacials país a país comptats a través de tots els arbres evolutius de la grip porcina: tots els segments genòmics, tots els llinatges, d’un lloc a un altre. L’equip va demostrar que, a banda de les aus de corral i dels porcs, la Xina no és una font important de grips porcines a l’escena mundial, ja que la majoria dels seus porcs es compren a nivell nacional. Els Estats Units, en canvi, el principal exportador mundial de porcs, també és el principal exportador mundial de grip porcina.
El NAFTA (Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord) va oferir un exemple regional. L’acord de lliure comerç va fer caure les fronteres econòmiques entre els Estats Units, Mèxic i el Canadà. Les empreses agrícoles nord-americanes van començar a llançar carn barata (i altres productes alimentaris) al mercat mexicà amb pèrdues financeres com una manera de dumping per fer fora de les empreses nacionals mexicanes. Això va canviar la manera d’estructurar el sector ramader a Mèxic. Els productors mexicans podien rendir-se i vendre les seves productores a multinacionals nord-americanes o consolidar-se per créixer prou per competir amb les multinacionals. Companyies nord-americanes com Smithfield van començar a enviar els seus propis porcs a Mèxic i també a instal·lar porqueries intensives allà baix.
Mitjançant la mateixa tècnica, l’equip de biòlegs evolutius va fer un seguiment dels esdeveniments migratoris que van conduir a l’aparició del que va esdevenir grip porcina d’aquesta nova agricultura, mostrant als Estats Units i al Canadà, sembrant múltiples segments genòmics d’aquesta nova grip als estats mexicans amb més concentracions de porcs, incloses Jalisco, Puebla i Sonora. Dit d’una altra manera, la noció d’una grip NAFTA que vaig proposar el 2009 va ser posteriorment recolzada per les mateixes seqüències genètiques del propi virus.
Podem generalitzar aquestes tendències. Aquests circuits de capital impulsen un volum creixent de comerç d’animals vius, productes, aliments processats i germoplasma, ajudant a la difusió de patògens zoonòtics i transmissibles pels aliments a tot el món. La creixent distància a la que s’envien els animals país a país ha ampliat la diversitat dels segments genètics que els agents patògens intercanvien, augmentant la taxa i les combinacions en què les malalties exploren les seves possibilitats evolutives. Com més gran sigui la variació de la seva genètica, més ràpids evolucionaran els patògens. I més podran convergir en variants més probablement mortals.
Culpant els grups indígenes
Des que va començar l’esclat de COVID-19 a la Xina, van sorgir informes de racisme i xenofòbia a tot el món. Llavors Trump va anomenar el coronavirus el “virus xinès”. Molta gent al·lega que l’hàbit xinès “incult” de menjar carn salvatge va ser el motiu del vessament del virus. Hi ha punts de vista estereotípics similars quan s’estenen nous patògens als països africans. Heu escrit sobre com es culpa a “les poblacions indígenes i les seves suposades ‘pràctiques culturals brutes’ de la propagació del virus”. Podeu parlar sobre això?
És clar, puc parlar sobre això. La invasió del capital a les darreres selves tropicals i sabanes per al desenvolupament agrícola —i la mineria i l’explotació forestal— es defineix per l’expropiació d’espectre complet. Les poblacions no humanes estan en declivi gràcies a la pèrdua dels seus hàbitats, però també per una expansió de la taxonomia dels animals que es cacen per la seva carn, òrgans i pells. La disminució de les poblacions d’animals preferits condueix a l’explotació de recursos alternatius, eliminant la base natural espècie per espècie.
Sí, els ratpenats, els pangolins, les civetes, els gossos viverrins, les rates de bambú i altres són capturats, introduïts de contraban i criats a la Xina per a la medicina tradicional i els restaurants de gamma alta. Però no és només una cosa xinesa. Estruços, porcs espins, cocodrils, entre moltes espècies noves, es conreen a les granges i es trafiquen a tot el món. Part del mateix finançament que dóna suport a l’agricultura més tradicional ara dóna suport a aquest sector dels aliments salvatges cada vegada més formalitzat. Ens hem de preguntar, com va arribar el sector dels “aliments exòtics” a un lloc on pot vendre les seves mercaderies al costat de bestiar més tradicional al mercat més gran de Wuhan? Els animals no es venien en la part posterior d’un camió ni en un carreró.
En altres llocs, s’ha documentat reiteradament que, quan la silvicultura o la mineria locals són substituïdes per operacions multinacionals, la carn local de subsistència es transforma sobtadament en una economia de mercat per alimentar les colles de treball contractades per a les noves economies exportadores. Per tant, dit de forma breu, els aliments salvatges no són només una cosa cultural. Són un mercat lucratiu que ara opera en economies d’escala.
Però les ONG ambientals occidentals pagades per algunes de les multinacionals implicades en algunes de les pitjors deforestacions se centren en l’aspecte cultural per tal de redirigir la política i l’aplicació de la llei a grups indígenes i petits agricultors. Aquests grups representen sovint l’última oposició que queda a l’acaparament de terres multinacionals. Culpar-los de pandèmies és realment un nou nivell de filantro-capitalisme. L’EcoHealth Alliance, l’ONG de Nova York que ha captat tanta atenció al voltant de la COVID-19 aquest darrer any, centra el seu treball exactament en aquesta estratègia.
Epidemiòlegs morts
El vostre darrer llibre, “Epidemiòlegs morts: sobre els orígens de la COVID-19”, ofereix una lectura incisiva i alternativa de les causes que hi ha darrere l’origen de la pandèmia. A més de ser la millor ecologia econòmica-política de les pandèmies, aquest llibre critica els epidemiòlegs mainstream, anomenant-los Epidemiòlegs Morts. Està parlant del seu fracàs en la comprensió de les raons estructurals de l’origen de la pandèmia?
Molts epidemiòlegs són brillants i grans treballadors i es dediquen a un treball perillós i necessari. Els meus propis articles estan plens de cites d’aquesta investigació sovint ingrata. Malauradament, molts científics de l’establishment també s’han vist atrets cap al negoci de netejar els desastres que han deixat les fonts del seu finançament. Des de les empreses fins als governs que les serveixen, els centres de poder tenen la intenció d’apropiar-se de l’últim dels paisatges no desenvolupats i prendre’l tant a la gent pobra com a les ecologies salvatges. Els danys resultants, inclosa l’acceleració de l’aparició de noves malalties, són deixats a mans dels epidemiòlegs, com si en el moment en què un brot es converteix en regional o pandèmic, qualsevol epidemiòleg individual podés fer alguna cosa al respecte.
En un esforç per aturar aquests brots i donar servei als seus senyors i amos, els científics establerts, com acabem de parlar, passen a culpar els grups indígenes i els petits agricultors i les seves pràctiques d’ús de la terra. És a dir, els científics colpegen cap avall sobre els dèbils i els impotents. De vegades, com en el cas de l’EcoHealth Alliance, és una estratègia cínicament explícita. Però la majoria d’epidemiòlegs han mort al món, per dir-ho d’alguna manera, inconscients de les economies polítiques que estructuren no només els circuits de capital que condueixen els canvis d’ús del sòl, sinó també com el seu mateix model matemàtic està infiltrat per aquestes premisses.
Per tant, sí, no entenen ni assimilen aquestes causes estructurals per una qüestió de supervivència professional.
La ciència no ha de ser així. El mètode científic només fa referència als mitjans per provar les hipòtesis. No parla de les preguntes que decidim fer. Hom pot comprovar si empreses o sectors industrials específics estan impulsant els canvis d’ús de la terra que afavoreixen l’aparició de patògens mortals mitjançant un mostreig representatiu i el més recent en anàlisis estadístiques. No hi ha res metodològic que impedeixi fer aquesta ciència per al poble. El que passa és que pocs projectes en aquesta línia es poden finançar. Els qui tenen diners no volen saber si els seus beneficis han estat mal guanyats o estan provocant brots que algun dia, tard o d’hora, podrien matar mil milions de persones.
Enderrocant el sistema públic de salut
El capitalisme neoliberal no només ha servit per difondre la COVID-19 a tot el món a una velocitat supersònica, sinó que també ha agreujat el seu impacte sobre la població general. Moltes persones eminents argumenten que la privatització del sistema de salut i l’enderroc del sistema de salut públic, les mesures d’austeritat i altres mesures neoliberals adoptades durant les darreres dècades han agreujat l’impacte de la pandèmia. Quina importància té tenir un sistema de salut públic robust?
Des de l’Índia fins als Estats Units i cada vegada més a tot el món, la salut pública s’està descuidant o monetitzant cap a la relació individual entre el metge i aquells que poden pagar una visita mèdica. Per descomptat, els milions de persones que no es poden permetre aquestes visites només es converteixen en objectius oberts a COVID-19 i a altres virus als quals no els importa la demografia del mercat ni el model de negoci de la privatització.
Fins i tot llavors, tot i que l’accés a l’atenció sanitària individual o familiar és crític, el que és necessari no és suficient. La salut pública és propietat emergent d’institucions que operen conjuntament a nivell de població, des de la jurisdicció federal fins al barri i el poble. S’ha de fer operativa una varietat de col·lectius formals i informals de manera superposada, de manera que cap malalt no caigui per les escletxes tingui o no tingui diners. De nou, hem de curar la fractura metabòlica, en aquest cas, entre epidemiologies i les economies que en depenen. El benestar de les persones s’ha de d’adaptar als mitjans pels quals podem reproduir-nos socialment. Vull dir, hi ha els mateixos drets humans que els liberals burgesos demanen que totes les ideologies respectin, però aquí no poden proveir-los. A més, tanmateix, en termes totalment pragmàtics, els nostres destins de salut s’entrellacen. Tot i que sovint els pobres són els més colpejats pels brots, les malalties infeccioses són contagioses i la salut individual que els neoliberals han monetitzat en realitat depèn de la salut de tota la població.
És per aquesta comprensió que països tan dispars com la Xina i Nova Zelanda, Vietnam i Islàndia, per defectuosos que siguin, van ser capaços d’eliminar els brots de COVID-19 en qüestió de setmanes o evitar que el brot s’iniciés localment. És com si situessin el benestar de les persones que ostensiblement representen, per davant del benefici i la productivitat, a la part superior de les seves prioritats en matèria de governança. Vull dir, la prova està en l’experiència. Els neozelandesos viuen vides diferents. Fa gairebé un any que els fans van tornar a assistir a partits de rugbi sense mascareta, mentre que els nord-americans que es podien permetre no anar a treballar han quedat atrapats a les seves llars a “la terra dels lliures” des de fa més d’un any. En general, aquells règims que es van convertir al neoliberalisme van deixar d’atendre les necessitats de la gent més enllà dels seus rols de consumidors, com si aquesta ajuda mútua fos un concepte estranger en lloc de la base mateixa d’un estat nació. En lloc d’això, sota el cel ennegrit per les pires funeràries massives, veiem que els multimilionaris reben els serveis primer i per damunt de tothom, tot com si fossin membres d’una casta superior secular.
Dècades de recerca d’epidemiòlegs com vosaltres han demostrat que la mercantilització de l’agricultura, l’aspecte essencial del capitalisme, dóna lloc a conseqüències desastroses en termes de patògens mortals que s’escapen dels animals i posen en perill la vida humana. Quins són els suggeriments pràctics i alternatius que proposaríeu en lloc de la mercantilització de l’agricultura?
M’agradaria que fos el cas. En realitat, la ciència establerta ha dedicat un temps i un esforç considerable evitant estudiar la relació entre la mercantilització, l’ús del sòl i l’ecologia de les malalties. El finançament científic s’organitza per protegir les fonts estatals i privades de responsabilitzar-se del seu paper en l’aparició de malalties.
És remarcable. El capitalisme és el principal mode d’organització social actual, però si un científic natural ho plantegés com una causa comprovable, violaria alguna noció imposada d’objectivitat. La ciència segueix en conseqüència. Entre els investigadors del clima, per exemple, la filòsofa Lorraine Code va identificar el gest generalitzat de l’individualisme epistèmic sobirà. Totes les cohorts de científics estan entrenars a la conclusió que la ciència es practica millor com si estiguéssim aïllats del món més ampli. Michael Doan va seguir el treball de Code, trobant entre els científics un escepticisme que s’oposa a l’acció col·lectiva [5].
Però finalment hi ha feina en l’altra direcció. El nostre equip ha proposat anar més enllà de d’una salut que culpa els grups indígenes i els petits agricultors dels canvis en l’ús de la terra que provoquen els pitjors brots. Proposem Una Salut Estructural que incorpora els circuits de capital que fan que llocs com Nova York, Londres i Hong Kong siguin els pitjors focus de malalties. Són aquests centres de capital els que financen la desforestació i el desenvolupament que condueixen al vessament de la malaltia.
Altres han convergit en aquestes qüestions de recerca. L’economista ecològic M. Graziano Ceddia va demostrar que l’augment dels beneficis en els cultius de productes bàsics actua com a motor principal de la desforestació[6]. Depenent de la collita i la localitat, un augment de l’1% de la riquesa dels inversors s’associa a increments entre el 2,4 i el 10% de la producció de productes bàsics a costa dels boscos d’Amèrica Llatina i el sud-est asiàtic. L’ecologista de malalties Luis Chaves va relacionar aquests canvis en la propietat i l’acumulació locals amb els resultats de les malalties, incloses les malalties transmeses per vectors com la leishmaniosi cutània[7].
Però és més que una qüestió de recerca. Gran part del que fan els petits agricultors en la cria de bestiar i cultivant els conreus ja és exactament el que necessitem per protegir-nos de les noves malalties infeccioses. L’agroecologia torna l’agricultura a una economia natural que s’adapta a molts dels serveis ecosistèmics que necessitem i de forma gairebé gratuïta. Els agricultors no necessiten tants antimicrobians, pesticides i fungicides si es reintrodueixen les agrobiodiversitats per evitar que es puguin estendre plagues o patògens, com ho fan en el monocultiu industrial, per una única varietat de llavor o raça animal permesa en les terres.
Altres pràctiques quotidianes en petites explotacions ofereixen protecció. Sota la producció industrial, el bestiar no es pot reproduir a la granja. Tota la cria es realitza de forma externalitzada a nivell dels avis per obtenir característiques adequades per als supermercats, com pits més grans i un creixement més ràpid. Per tant, quan un patogen elimina una granja d’aviram, i se salven un parell d’aus que encara es mantenen vius, aquelles aus, que poden tenir alguna peculiaritat immunogenètica que els permeti sobreviure, no es poden utilitzar com a progenitors per a la següent generació amb la immunitat contra els patògens que encara circulen. En canvi, el bestiar i l’aviram d’una granja agroecològica es reprodueixen a la granja com és natural.
En altres paraules, hem de tornar a una ecologia més probiòtica que infongui salut en els paisatges molt abans que un pacient necessiti cap medicament. Tanmateix, no és només una qüestió de terra i reproducció. Aquestes intervencions requereixen un canvi complet en els mitjans pels quals les comunitats són capaces de reproduir-se socialment. Qui controla la presa de decisions? Es poden mantenir en gran mesura els ingressos a les comunitats? L’autonomia dels agricultors, la resiliència socioeconòmica de la comunitat, les economies circulars, els fideïcomisos de la terra comunitaris, les xarxes integrades de subministrament cooperatiu, la justícia alimentària, les reparacions i la inversió dels profunds traumes històrics, de raça, classe i de gènere són fonamentals. No només per a la vida comunitària, per una bona alimentació i una aigua neta, sinó per evitar que apareguin en primer lloc les soques de pandèmia.
Curar la fractura entre l’ecologia i l’economia que causa malalties i danys climàtics al centre de l’agricultura moderna implica imprimir una filosofia política diferent al paisatge.
Quines són les lliçons que la humanitat ha d’aprendre de la pandèmia actual i com preparar-se per afrontar els reptes futurs?
Com que ja he ofert algunes intervencions pràctiques, faré breu aquest resum. En el curs de la industrialització de la producció ramadera segons el model multinacional, vam industrialitzar els patògens que circulen entre ells. Per tant, per aturar la cua de patògens mortals que ja tenim a la porta, hem de posar fi a l’agroindustria tal com la coneixem. La humanitat s’ha de reintegrar a l’ecologia de la qual sempre dependrà. Protegiu els boscos i les sabanes per on circulen els patògens més mortals entre els seus reservoris de fauna. Deixeu que els boscos treballin per a nosaltres en la seva successió natural, encoixinant els patògens en la complexitat de les relacions ecològiques que hem d’evitar interrompre. Encara podem prendre els recursos de la natura per sobreviure. Però hauríem de renunciar a l’expropiació de la natura fins a nivells la nostra extinció.
El futur no està escrit en pedra, però ens convida a tots a conèixer el moment històric amb la valentia, l’ímpetu i l’enginy que ens demana. No només com a resposta a les forces geològiques que hem desencadenat, sinó als rics i als seus esbirros ben pagats que, per principi, són sociopàtes, estan preparats per promoure i protegir el capitalisme a costa del mateix planeta del qual depenem. Estem preparats per revoltar-nos?
Notes:
[1] Tithi Bhattacharya. Turning a profit from death: Modi’s pandemic response in neoliberal India. 2021
[2] Vegeu: Arundathi Roy, Caminant amb els camarades I i II. 2010. Traduït i publicat per Espai Fàbrica.
[3] Richard Levins. How Cuba is going ecological. 2005
[4] Veure: Nature and local democracy – how a River Parliament shows what community control can do. 2020
[5] Lorraine Code. Epistemic Responsibility, 1987. Ecological Thinking: The Politics of Epistemic Location, 2006. “Manufactured Uncertainty, Implications for Climate Change Skepticism, 2013. Michel D. Doan. Responsibility for Collective Inaction and the Knowledge Condition. 2016
[6] Veure treballs de Michelle Graziano Ceddia, Centre for Development and Environment (CDE), Universitat de Berna.
[7] Luis Fernando Chaves, Mercedes Pascual et altri. Social Exclusion Modifies Climate and Deforestation Impacts on a Vector-Borne Disease. 2008
*Robert Wallace és biòleg evolutiu i filogeògraf de salut pública que actualment ensenya a l’Institut d’Estudis Globals de la Universitat de Minnesota. És autor de Big Farms Make Big Flu i Revolution Space, ambdues amb Monthly Review Press. És coautor de Neoliberal Ebola: Modeling Disease Emergence from Finance to Forest and Farms, i de Clear-Cutting Control Disease Control: Capital-Led Deforestation, Public Health Austerity, and Vector-Borne Infection i Dead Epidemiologists: On the Origins of COVID-19,. Ha estat consultor per a l’Organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura i els centres de control i prevenció de malalties.
*John Jipson i P.M. Jitheesh , autors de l’entrevista, són periodistes.
Aquesta entrevista va ser publicada a la revista índia Frontline el 18 de juny de 2021. Traducció, Martí C. L’Accent.
