L’educació 0-3 és un dels forats negres de l’anomenat estat del benestar. No és ni un servei gratuït ni un servei universal, malgrat que les diverses normatives que deriven de la LOE reconeixen la seva pertinença al sistema educatiu reglat, com a primer cicle de l’educació infantil.
Les xifres, però, ens situen en una realitat molt diferent de la resta de nivells educatius: només un de cada quatre nens i nenes al conjunt de la nació hi estan inscrits, i l’oferta de places de gestió pública no arriba ni a la meitat.
>> Inclou requadre amb dades sobre l’escolarització 0-3 als Països Catalans
Amb l’aprovació de la LOGSE el 1990, l’educació infantil passava per primera vegada a formar part del sistema educatiu. Fins aleshores era definida com un servei de “guarda i custòdia” -d’aquí l’antic nom de guarderies- per als infants de les classes treballadores. L’aprovació de la LOCE el 2002 retornà el seu caràcter assistencial, tot i que formalment la mantenia dins el sistema educatiu. Finalment, la vigent LOE aprovada el 2006 tornà als supòsits de la LOGSE.
Educació i conciliació laboral
Segons la LOE, “l’educació infantil és l’etapa educativa amb identitat pròpia que atén a nenes i nens des del naixement fins als sis anys”. Aquesta etapa es divideix en dos cicles molt diferenciats. El segon cicle, dels 3 als 6 anys d’edat, tot i que no és obligatori sí que és gratuït i universal. Això significa que els pares no tenen l’obligació d’escolaritzar els seus fills, però que l’administració està obligada a oferir de forma gratuïta totes les places necessàries per tal d’escolaritzar tots els nens que així ho desitgin. Aquesta situació canvia, i molt, en el primer cicle, ja que ni és gratuït ni és universal. L’administració només té l’obligació genèrica de fomentar l’existència de places en aquesta etapa educativa, unes places que valen a les famílies, de mitjana, al voltant de 300 euros mensuals per nen.
Malgrat doncs que sobre el paper l’educació infantil es presenti com una etapa unificada, la realitat és que les profundes diferències entre el primer i el segon cicle fan que es consideri a la pràctica una etapa totalment diferenciada, anomenada educació 0-3. L’educació 0-3, al no ser ni gratuïta ni universal, no admet en teoria l’existència de centres concertats. Alhora, les instal·lacions estan quasi sempre en centres separats dels CEIP -on es cursa l’educació infantil de 3 a 6 anys i tota la primària-. I finalment, la titulació i la normativa de ràtios dels professionals són totalment diferents.
Les escoles bressol, llars d’infants, escoletes o maternals -els diferents noms que reben aquestes instal·lacions arreu de la nació- són un instrument creat tant per iniciar el procés educatiu formal de la persona com per ajudar mares i pares a poder continuar amb la seva vida laboral amb la major normalitat possible. Aquesta conciliació també es fa a través dels permisos de maternitat, que permeten al pare o mare poder atendre el seu fill sense haver de treballar però continuant percebent una quantitat del salari. Aquests permisos varien molt entre els diversos països europeus, i ni l’Estat espanyol ni l’Estat francès són precisament capdavanters.
Poques places i cares
Malgrat, doncs, que l’educació 0-3 esdevingui al nostre país el principal instrument públic que pot permetre tenir fills i treballar, l’extensió de la seva oferta no és, ni molt menys, suficient. Durant la presidència espanyola de la UE el 2002, mentre milers de manifestants reclamaven una Europa social als carrers de Barcelona, en aquella cimera s’aprovava l’objectiu d’arribar al 33% d’escolarització en l’etapa 0-3 en cadascun dels països de la UE. Els Països Catalans encara són a un 9% d’aquell índex que ja aleshores es va considerar de mínims.
Un dels aspectes més destacats d’aquest cicle educatiu és la penetració de la gestió privada. Si bé el volum de places de titularitat pública supera lleument la meitat de les existents, la gestió privada s’imposa àmpliament. No existeixen els centres concertats -o són públics o són privats-, però sí que s’estén cada vegada més els anomenats centres públics de gestió indirecta. És a dir, centres públics, normalment d’un ajuntament, en què s’ha contractat una empresa privada per tal que ofereixi el servei. La via amb què l’administració pública pot reduir costos en aquesta modalitat només és una: la precarització de les treballadores d’aquests centres. Això significa que a la pràctica, força més de la meitat de les places d’educació 0-3 als Països Catalans són places de gestió privada.
D’altra banda, l’oferta de places també varia força en funció de l’edat dels infants. Així, davant les 46.431 places per a alumnes de dos anys existents al Principat, només n’hi ha 7.802 per a quitxalla menor d’un any. Si bé és cert que la demanda és més baixa com menys edat, també és cert que el cost d’una plaça per a menors d’un any és molt més elevat, ja que requereix l’assistència d’una educadora per cada 8 nens, en contraposició als 20 nens de dos anys que pot atendre una sola mestra.
Tampoc és homogènia la distribució d’aquestes places arreu del territori, havent-hi greus deficiències a les àrees metropolitanes del país. L’actuació poc decidida de l’administració pública en aquest aspecte es reflecteix en la desigual distribució de l’oferta pública. Només en certes àrees rurals i de viles mitjanes s’ha pogut crear una xarxa pública que atengui bona part de la demanda, i sempre sota l’impuls voluntarista dels ajuntaments. A les àrees metropolitanes, en canvi, la presència de l’oferta pública és totalment minoritària. A València, l’oposició denunciava aquest estiu que només restava una sola escola bressol de gestió pública, enfront les 73 de gestió privada. A Barcelona, només el 26% de les places ofertes són de titularitat pública. A Palma, els 11 centres públics contrasten amb els 21 centres privats.
El Síndic de Greuges del Principat va emetre el 2007 un informe sobre la situació de l’educació 0-3. Una de les conclusions de l’informe era que l’índex d’alumnes matriculats en escoles bressol disminuïa a mesura que disminuïa la posició social. Eren les classes treballadores, un dels sectors amb més presència femenina al mercat laboral, qui menys utilitzava el servei. Aquest poc ús no tenia a veure amb raons de cultura de maternitat ni de fortes xarxes familiars, sinó que només era atribuïble a l’elevat preu d’un servei al qual no se li reconeixia la seva gratuïtat. Al Principat, el preu anual mitjà de portar un fill o filla a una llar d’infants de titularitat pública és de 2.172 euros, i encara s’encareix més en una escola privada.
Les poques places existents, així com l’encariment que suposa haver d’anar a una llar d’infants privada, fa que la competència per aconseguir una de les places de titularitat pública generi no pocs conflictes. La demagògia racista acusa la immigració d’aconseguir bona part de les places per la capacitat d’adduir uns ingressos més baixos en cobrar en molts casos part o tot el salari en negre. Això ha provocat que, malgrat que la llei determini que les rendes familiars són un factor a tenir en compte en l’adjudicació de places, molts ajuntaments els hagin eliminat, tendint a un sistema de sorteig pur, per tal d’evitar conflictes xenòfobs.
El xec escolar valencià
L’aposta desinhibida de l’administració autonòmica valenciana per la privatització de l’educació l’ha portat a la instauració del xec escolar. Aquest sistema, plantejat per primera vegada el 1955 pel pare del neoliberalisme, Milton Friedman, pretén donar uns diners a les famílies per tal de pagar part de la matrícula del centre privat escollit. Aquests diners s’aporten en forma de xecs que només serveixen per a cobrir el servei pel qual s’atorguen, i són els centres els qui cobren el metàl·lic de l’administració. La implantació d’aquest sistema incideix especialment a l’educació 0-3, on la presència del sector públic, ja de per sí minoritària, s’ha vist delmada per l’acció conscient de l’administració, que ha arribat a privatitzar centres infantils construïts amb els fons locals del Plan E. Actualment només u de cada deu municipis valencians compta amb oferta pública d’educació 0-3. Per contra, el sector privat ha anat creixent gràcies a la promoció feta des de la pròpia administració.
La Generalitat fixa anualment uns preus de quota mensual màxima que han de respectar les llars d’infants que vulguin poder optar a cobrar els xecs. Restant el valor del xec del preu màxim que pot exigir una llar d’infants, resulta que les famílies han de pagar encara uns 165 euros mensuals. Una xifra que és menor del que paguen moltes famílies al Principat o les Illes -especialment si escolaritzen la quitxalla a una escola privada-, però que continua essent major que les que apliquen alguns ajuntaments amb consciència de servei públic. Amb la privatització total de l’educació infantil, l’administració valenciana veurà dificultada qualsevol possibilitat a curt o mitjà termini de crear una xarxa pública que tendeixi a la gratuïtat. Alhora, amb el xec han arribat les denúncies i la polèmica: escoles que no respecten el màxim imposat per la Generalitat, zones sense una oferta suficient d’escoles homologades per a utilitzar el xec i trampes en la seva adjudicació.
La precarietat laboral de les treballadores de l’educació 0-3
El col·lectiu de treballadores de l’educació 0-3 està format en la seva pràctica totalitat per dones. Fins no fa gaire, només una part de les educadores necessitava titulació, però des de l’entrada en vigor de la LOE, s’ha obert un període d’adaptació per tal que totes les treballadores estiguin titulades o bé amb el grau de mestra d’educació infantil -equivalent a una diplomatura-, o bé amb el tècnic superior d’educació infantil -un cicle formatiu de grau superior-. D’altra banda, ja és una obligació que per cada tres grups hi hagi almenys una persona amb el títol de mestra. Malgrat que pugui semblar que una feina amb la responsabilitat, dedicació i nivell formatiu exigit que demana l’educació d’infants ha de ser una feina mitjanament ben remunerada, la realitat n’és una altra de ben diferent. La precarietat en aquest sector, accentuada amb la introducció de la gestió privada a les escoles municipals, converteix bona part de les seves treballadores en inframileuristes.
