L’educació es defensa als carrers
Reestructurar l’ensenyament perquè a hores d’ara no és eficaç i els recursos humans i materials infrautilitzats perjudiquen els dret a una educació de qualitat de l’alumnat. Així justifica el Departament d’Educació del Principat de Catalunya la reordenació que vol dur a terme als instituts del seu territori. El que vol fer és concentrar l’alumnat a centres amb grans capacitats i tancar les línies d’estudis postobligatoris allà on no hi haja una gran demanda. Pel seu cantó, la Conselleria d’Educació valenciana ha redactat un decret on exposa: “Als centres situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, i a fi d’afavorir un ensenyament adequat al mitjà sociocultural s’impartirà com a màxim, a més de l’àrea valencià: Llengua i Literatura, un àrea no lingüística en valencià”. Això vol dir que per promoure la llengua a les zones valencianoparlants es redueix a dues el màxim d’assignatures que s’impartiran en català al Programa d’Incorporació Progressiva (PIP). El PIP és un programa educatiu que té un mínim de dues assignatures en valencià i va incorporant-ne progressivament. Ara, el mínim es transforma en màxim. Així doncs, tant l’agressió que pateix l’ensenyament al Principat com al País Valencià no són úniques ni noves. L’educació rep els atacs perquè és un pilar cabdal per la integració social de les classes populars.
El sindicat USTEC sosté que els instituts de barris amb un índex alt de població migrada i amb carències socials (atur, precarietat, irregularitat legal…) són una eina fonamental per promocionar els seus habitants. Molt sovint, les escoles i instituts són els centres de socialització principal de les criatures i el jovent. Els membres de la comunitat educativa que s’ha mobilitzat en contra de la reordenació del Departament (per exemple, de l’IES Miquel Tarradell del Raval) pensen que realitzen una tasca d’inclusió social imprescindible. Les institucions de la Generalitat, contràriament i de manera hipòcrita, enarboren l’argument de la bona gestió per reduir o congelar el pressupost de l’ensenyament públic i mentrestant mantenen o augmenten els diners dedicats a l’educació concertada (de gestió privada i finançament públic). Per entendre la reestructuració no cal oblidar l’imperatiu de l’FMI i l’UE a l’Estat espanyol per retallar la despesa pública.
A la part meridional del país les coses no estan molt millor. El president d’Escola Valenciana, Diego Gómez, s’indignava (una volta més) per l’actuació de la Conselleria d’Educació. La voluntat de minimitzar la presència del valencià a l’ensenyança ataca un dels trets més importants de la identitat catalana al País Valencià. Escola Valenciana feia públic que 554.896 alumnes estan abocats al monolingüisme (el 80% de l’alumnat valencià). 1.357 centres, el 56%, faran les classes només en castellà, llevat de l’assignatura de valencià.
Els diversos agents vinculats al món educatiu ja estan responent contra les pressions del govern principatí i valencià, hi ha nombrosos exemples: manifestacions, referèndums, marxes a peu… Però malgrat la capacitat de moure’s de la comunitat educativa no és suficient. El moviment estudiantil universitari ja va intentar traslladar el conflicte fora dels campus, encara ho fa, i en alguns casos ha donat excel·lents resultats. L’educació interessa a tota la societat, ja que és fonamental per la recerca d’un sistema més just i democràtic. Tot i que no l’únic àmbit, perquè qualsevol aspecte de la vida és educatiu i de vegades la pràctica dels dies de cada dia és fins i tot més instructiva. Per tant, cal respondre ajuntant esforços per reclamar un dret com l’ensenyament i reclamar-lo amb contundència, als carrers.
