No és cap secret que la “nova política” a l’Estat espanyol s’ha forjat -en gran part- als platós de les televisions privades. Si ens remuntem al 25 de juny de 2014, moment en el qual Josep Oliu (president del Banc Sabadell) manifestà públicament la necessitat d’un Podemos de dretes, podrem entendre el sentit de l’operació Ciudadanos.
La formació de Pablo Iglesias havia crescut a cop de tertúlia i començava a organitzar-se precàriament després dels grans resultats de les europees. Els interessos empresarials havien vist en el partit lila l’oportunitat d’aturar el creixement d’Esquerra Unida, dividint el vot alternatiu i allunyar-lo de l’independentisme o el sobiranisme a les nacions sense estat. Tanmateix, la popularitat del partit d’Iglesias era cada vegada major i al CIS de juliol de 2014 -el primer que recull dades de Podemos- ja superava en intenció directa de vot el PSOE i es trobava molt a prop del PP. A més a més, segons les enquestes, els principals perjudicats d’aquesta pujada eren precisament els partits d’ordre, PP i el PSOE. Aquesta volada del partit del cercle va tocar sostre el gener de 2015, quan encapçalava clarament la intenció directa amb més de sis punts de diferència respecte de la formació de Rajoy.
Amb el PP esquitxat fins l’extenuació per la corrupció, hi havia la possibilitat real que els blaus quedaren amb menys d’un terç dels diputats. Calia rescatar de l’abstenció el votant de dreta, o allunyar-lo del radicalisme verbal de Podemos, i en aquest context va aparèixer Albert Rivera i Ciudadanos. El partit taronja tenia un ingredient extra que el feia més interessant que no UPyD a ulls del poder, els de Rivera eren un partit de base catalana un territori vedat a l’espanyolisme d’arrel castissa.
Subvencionat pel gran capital, l’anomenat partit de l’IBEX va ser unflat per les enquestes fins a extrems ridículs. I Albert Rivera va aconseguir avorrir-nos a tots amb aparicions diàries en els canals del grup ATRESMEDIA.
Passades les eleccions municipals, autonòmiques i “generals” cal valorar l’efecte real de l’operació Ciudadanos, més enllà de la ja cantada punxada respecte del dopatge demoscòpic.
Als parlaments autonòmics cal distingir Catalunya de les Illes Balears i el País Valencià. A Catalunya, el partit d’Arrimadas va aconseguir, efectivament un bon resultat, situant-se com a referent de l’espanyolisme que no s’identificava amb la caspa i la corrupció del PP, arrossegant bona part del vot obtingut per Camacho el 2012 i sumant nous suports a partir del PSC i l’abstenció. En total, la dreta espanyolista obtenia el 27S 300.000 vots més que el 2012 i 8 diputats més.
A les Illes Balears i el País Valencià, el resultat d’Albert Rivera a les autonòmiques va ser molt més matisat, tot i que el context del 24M no era igual al del 27S, per les connotacions plebiscitàries dels comicis al Principat. Al País Valencià, la irrupció de Ciudadanos no va aconseguir mantenir dins el camp de la dreta tot el vot del PP. La suma de Ciudadanos-PP-UPyD a les autonòmiques valencianes va ser 275.000 vots inferior a l’obtinguda per PP i UPyD el 2011, el bloc de dretes perd un 21% del vot i 11 diputats. Malgrat tot, cal valorar que la pèrdua del 45% del vot autonòmic per part del PP, va ser compensada parcialment per l’ascens de Ciutadans, altrament hi hauria una enorme quantitat de votants conservadors -sobretot de generacions més joves- amb el vot orfe. Amb el PP amb menys d’un terç dels diputats es podria fer una reforma estatutària valencianista, però l’efecte Ciudadanos ho ha evitat.
A les Illes Balears, el resultat és similar perquè el bloc Ciudadanos-PP-UPyD obté 55.000 vots menys, un 26% menys que el 2011 i perd 13 diputats. Malgrat que la caiguda del PP és més pronunciada, donat que perd el 38% dels vots de 2011.
Si valorem en conjunt les eleccions autonòmiques celebrades als Països Catalans, els partits de dreta espanyolista no han perdut pràcticament vots. El PP naufraga però la sagnia patida pels espanyolistes a les Illes i el País Valencià, es compensa per l’ascens fulgurant de Ciudadanos al Principat en el context de les “plebiscitàries” del 27S. Així doncs, el nombre de vots obtingut per la formació d’Albert Rivera als Països Catalans en les autonòmiques d’enguany -1.070.000- és gairebé idèntic al del PP -1.129.000. Pel que fa al nombre de diputats autonòmics conjunt, els resultats han estats pitjors donada la davallada patida a Balears i País Valencià, de manera que als Països Catalans el bloc de dreta espanyolista perd 16 diputats respecte el 2012 i 2011.
A les eleccions espanyoles l’esquema analític és similar: aquest 20D s’ha observat una caiguda significativa de vot dretà a les Illes i el País Valencià, pal·liada per l’efecte Ciudadanos. Al Principat la davallada ha estat més matisada, però davallada al cap i a la fi, perquè -en esfumar-se el caire plebiscitari- els resultats dels d’Albert Rivera no han estat tan reeixits com el 27S.
Malgrat que, el 20D el PP ha presumit de superar els resultats de les autonòmiques, aquesta comparativa és totalment esbiaixada. Als Països Catalans, la participació sempre ha estat menor en aquestes eleccions que a les espanyoles. Una regla que només es trenca a Catalunya des de 2010, quan el vot autonòmic començà a superar el de les “generals”.
De fet, l’enorme participació a les “plebiscitàries” del 27S fa que no puguem utilitzar una única gràfica per valorar aquest diferent comportament dels territoris en les eleccions generals i autonòmiques. Ho veurem més clar si comparem les gràfiques territorials.
Així les coses, les eleccions del 20D només es poden comparar amb les del 20N de 2011, si més no a les Illes i el País Valencià, perquè la participació a les autonòmiques va ser sensiblement més baixa. D’aquesta manera, si ho comparem amb 2011 el bloc de dreta espanyolista perdria vora 260.000 vots al País Valencià i 22.000 a les Balears.
Al Principat de Catalunya, en canvi, el bloc Ciudadanos-PP-UpyD ha obting
ut aquest 20D 158.000 vots més que el 2011. Això es deu, sobretot, a que a Catalunya el punt de partença d’aquests partits era força més baix que als altres territoris, però també al fet que el paper dels d’Albert Rivera és més significatiu qualitativament parlant. De fet, el partit taronja ha confirmat que supera el PP com a principal referència electoral de l’espanyolisme al Principat. Si bé amb uns resultats molt més modestos que el 27S, aquest sorpasso de dretes és inèdit a tot l’Estat i subratlla la singularitat electoral de Catalunya.
En nombre de diputats, el bloc espanyolista perd -respecte de 2011- 7 dels 87 diputats del Congrès que es trien als Països Catalans. Dels diputats perduts, 5 són al País Valencià, 1 a les Balears i 1 a Catalunya. El PP ha perdut 17 diputats respecte de les eleccions que donaren la majoria absoluta a Rajoy; però Ciudadanos ha recuperat 11 d’aquests diputats.
En definitiva, l’efecte Ciudadanos ha estat reeixit en part, donat que ha rescatat de l’abstenció quasi tot el vot de dreta que estava decidit a abandonar al PP. Malgrat tot, el naufragi electoral del PP ha estat inapel·lable, ha perdut 930.000 vots als Països Catalans respecte del 2011, dels quals 553.000 al País Valencià. Ciudadanos ho ha compensat amb 985.000 vots als Països Catalans, tot i la pràctica defunció d’UPyD (204.000 vots el 2011 i només 27.000 el 20D). Si bé la inversió taronja de l’IBEX 35 no ha aconseguit assegurar, de moment, el govern de Mariano Rajoy, sí ha aconseguit fer menys dolorosa la caiguda dels conservadors, primer a nivell autonòmic i després a nivell estatal.
