Leila Khaled (Haifa, 1944) va esdevenir un símbol de resistència el 1969, quan va ser la primera dona palestina a segrestar un avió de passatgers. La líder del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina va atendre diumenge L’Accent hores abans de participar a la Fira Literal, a Sant Andreu, Barcelona. Parlem amb ella de la situació que actualment viu Palestina i de les eines de les quals disposen els palestins per lluitar contra l’ocupació i el sistema d’apartheid imposat per Israel. Amb una serenor pràcticament inalterable al llarg de tota la conversa deixa clar que ella no ha perdut l’esperança.
Ha vingut a Barcelona per participar en l’acte “Revolució significa vida” en el marc de la Fira Literal. Ser palestí i no ser revolucionari és una contradicció?
Un palestí hauria de ser revolucionari perquè estem sota ocupació des de fa 69 anys. Això vol dir que estem patint i que, per tant, ser revolucionari és un deure per un palestí.
Viatgem un moment al passat. Per què i de quina manera una nena refugiada com vostè es va convertir en una freedom fighter?
Sóc una dels sis milions de refugiades palestines que hi ha al món. Vam ser expulsats per la força per part de grups sionistes i vaig viure una vida molt miserable durant la meva infantesa, com molts altres infants palestins i les seves famílies. Molts ho van perdre tot i van deixar tot allò que tenien per començar a viure en tendes en camps de refugiats. Uns camps que encara ara mostren les conseqüències de la Nakba (significa “catàstrofe” i s’utilitza per explicar l’expulsió de palestins de les seves terres el 1948). Penso que la manera com vam marxar evidencia el dret de recuperar la nostra humanitat i tornar a casa nostra. En aquest escenari no teníem més opció a banda de resistir i per això em vaig involucrar en la revolució.
Quins records té a previs a la Nakba?
Molt pocs perquè era molt petita. Bé, encara recordo l’escala per la qual solíem córrer amunt i avall per amagar-nos durant els enfrontaments entre palestins i els grups sionistes. També recordo la cuina. El meu pare ens portava dàtils, que a mi m’encanten! També recordo l’endemà de la massacre de Dir Yassin. Tota la població va ser assassinada a mans dels grups sionistes, que tenien com a objectiu prioritari les dones embarassades. Entraven a casa seva i les mataven davant dels seus marits, obrint-los el ventre. Recordo que després d’aquesta massacre la meva mare es va espantar i ens va voler portar amb la seva família al Líban. Quan ho va decidir, el meu pare estava lluitant i no sabíem on era. El dia que ella ho tenia tot preparat per marxar, tots els meus germans i germanes estaven llestos menys jo.
Per què?
Jo estava amagada. Em van trobar amagada dins el cistell dels dàtils. Em van preguntar què hi feia allà i vaig respondre que no volia que els sionistes robessin els dàtils que tant m’agradaven. Després, de camí al Líban, vam veure molta gent amb els seus fills caminant en la mateixa direcció que nosaltres. La meva mare plorava molt i recordo el conductor dient-li que parés. Però tots ploràvem perquè anàvem a un lloc que no coneixíem.
Ser revolucionari és un deure per un palestí.
Seguim parlant de revolució. Bona part del món la va conèixer el 1969 arran del segrest del segrest d’un avió que anava de Los Angeles a Tel Aviv i que vostè va fer aterrar a Damasc i també el 1970 quan va intentar, sense èxit, segrestar-ne un altre que cobria el trajecte entre Amsterdam i Noca York. Però qui és Leila Khaled avui?
Encara sóc una freedom fighter i si estigués en un lloc on pogués agafar les armes, ho faria. De fet, tenim moltes armes, no només els rifles. Podem mobilitzar la gent amb la paraula, per exemple, difonent el conflicte al nostre país. Ara, una altra eina és el BDS, la vaga de fam en suport als presoners… Tot plegat són armes per fer front a l’ocupació.
Vostè ha estat una de les cares més famoses de la lluita armada palestina. Quins resultats s’han obtingut arran d’aquesta lluita?
On hi ha ocupació hi ha resistència. Resistir contra els opressors és un dret humà. La lluita armada és molt complicada. Al llarg de la història mai ningú ha patit una situació com la nostra. Vam ser expulsats de la nostra terra perquè l’ocupés gent vinguda de tot el món. Volien fer un nou estat per als jueus i així ho van establir. Fa anys que a Palestina la gent es rebel·la constantment. Hem tingut dues intifades i això ha comportat patiment i sacrificis. Podem dir que a cada casa Palestina hi ha un màrtir o un presoner. Un quart de la població que viu a Palestina ha estat a la presó a causa de la seva resistència. Una revolució comença amb una idea, després amb un somni i posteriorment la gent comença a mobilitzar-se per materialitzar-lo. A tot arreu ha funcionat així al llarg de la història. És cert que el conflicte s’ha anat complicant però l’objectiu d’alliberar la nostra terra continua viu. Milers de persones han sacrificat les seves vides per aconseguir-ho. No oblidarem tot aquest patiment i això ens dóna força per continuar lluitant. Mantenim la determinació d’alliberar la nostra terra.
Llavors, la lluita armada continua sent una eina viable actualment?
Tota revolució té un corrent principal i aquest és la lluita armada, que està garantida per la llei internacional. Nosaltres no ens estem inventant res nou. La solució d’aquest conflicte passa per fer front a la violència reaccionària amb violència revolucionària, que sempre està justificada.
Vostè explica que anys enrere es va trobar amb diversos obstacles per prendre part en la resistència palestina sent una dona. Avui, les dones troben les mateixes dificultats que vostè va trobar?
En realitat, no és que trobés excessius obstacles… Jo era una persona coneguda. Alguna vegada, però, fins i tot als meus camarades -mentre lluitàvem a Jordània o el Líban contra els israelians- no els agradava que jo estigués allà. Però quan em veien lluitar al seu costat, liderant-los, començaven a acceptar la idea d’una dona prenent part de la lluita o sent una líder del partit. Actualment, les dones estan involucrades en la resistència i arriben a ocupar alts rangs de comandament en els partits. El rol de la dona està reconegut en el document d’independència proclamada per Yasser Arafat el 1988 i aprovada pel Consell Nacional Palestí. Aquesta declaració reconeixia la força i el poder de la dona per lluitar. Ara, de fet, hi ha 68 dones a la presó, 19 de les quals són mares. D’altra banda, la societat reconeix el nostre rol. Hem demostrat estar prou qualificades per liderar o participar en moviments polítics.
A diversos punts de Cisjordània, especialment a Hebron, la gent parla d’una tercera intifada. Creu que és una definició correcta del que està passant actualment?
Sí, és una bona definició. Cada intifada es desenvolupa en unes circumstàncies concretes i no totes són igual. La primera va ser popular, la gent només feia servir les seves mans i les pedres contra l’exèrcit israelià, mentre que la segona va ser militar. En aquesta intifada a la qual fas referència, els joves veuen que no tenen cap altra opció excepte resistir. No tenen armes però a les seves cuines hi ha ganivets i es dirigeixen contra els soldats i els colons. I és que aquests són part de l’ocupació. Van armats i l’exèrcit els protegeix. En aquesta situació, què representa que hem de fer?
Vostè dirà.
Israel ha disminuït la distància que hi ha entre la vida i la mort. Imagina que a un nen se li emporten la mare o el pare. Aquest nen creix amb la idea que ha de defensar la seva família perquè si no això tornarà a passar. Així doncs, hi ha gent que respon amb ganivets o en alguns casos amb els seus cotxes. En qualsevol cas, aquesta intifada no té un lideratge nacional i l’hauria de tenir. Estem intentant organitzar-la el millor que podem.
Israel ha disminuït la distància que hi ha entre la vida i la mort.
En quin sentit?
En el sentit que la gent no vagi per lliure. Algunes vegades els israelians maten gent als carrers només perquè tenen sospites sobre ells. I després tiren ganivets al costat dels seus cossos per inculpar-los. Sigui com sigui, el terme intifada és aplicable en molts àmbits. Ara hi ha la intifada dels presoners, amb la seva vaga de fam. Estan dient prou a l’ocupació i insistint en el fet que cal resistir per alliberar el nostre país i la nostra gent.
Leila Khaled va participar el 14 de maig a la Fira Literal, a Barcelona. Foto: L’Accent
Ha parlat de manca de lideratge nacional. Què n’opina del paper de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP)?
Aquesta autoritat és un resultat dels acords d’Oslo. L’ANP no té autoritat sobre el terreny, ni tampoc sobirania. Cada dia els israelians estan construint assentaments i portant-hi colons i l’ANP no hi pot fer res. Al mateix temps, els israelians continuen fent el que volen: ensorren cases, detenen gent, maten… L’ANP no té ni tan sols el dret d’aturar un jeep militar. I això és acceptat per la mateixa autoritat palestina. El més perillós és que l’ANP es coordina amb Israel en matèria de seguretat per protegir Israel dels palestins. Per tot això estic en contra dels acords d’Oslo i de les negociacions de fa 24 anys. Per tant, també estic en contra dels resultats d’aquests acords.
I el Front Popular d’Alliberament?
En primer lloc, estem intentant acabar amb la divisió entre Cisjordània i Gaza. També entre Hamàs i Fatah. Volem mobilitzar la gent contra aquesta divisió, però fins ara hem fracassat. Fem una crida al diàleg però cap de les dues parts té voluntat política d’acabar amb la divisió. No podem tenir un projecte nacional si el país està dividit i la gent està dividida.
L’ANP not é ni tan sols el dret d’aturar un jeep militar.
El lema “existir és resistir” s’ha convertit en el leitmotiv de la resistència palestina. Veient l’anàlisi que fa de la Palestina actual, té por que algun dia la gent perdi l’esperança?
La gent mai perd l’esperança (riu). Encara que estiguin frustrats per la situació, si els palestins perden l’esperança, deixaran d’existir. Hem après de la Història, no només de la nostra experiència. Hem educat la nostra gent amb l’experiència vietnamita i la revolució bolxevic. També amb Sud-àfrica, Algèria, Iemen. Si ells no coneixen la Història, no poden escriure la seva pròpia història i el seu futur. Totes aquestes revolucions ens mostra que sempre hi ha esperança per la gent quan s’organitza i es prepara per a la lluita.
Suposo, doncs, que vostè manté l’esperança de tornar a casa algun dia.
És clar que somnio a tornar a Haifa. Mai he perdut l’esperança. Mai. Ni la perdre. Ara commemorem el 69è aniversari del desastre, de la Nakba. Això em fa pensar en la comunitat internacional i en com ha cregut en la mentida sionista que diu que aquesta terra els hi va ser promesa per Déu. Com si Déu tingués una agència per distribuir terrenys aquí i allà. Això és un crim històric. L’aniversari de la Nakba ens recorda tot el dolor que hem patit. Aquest dia ens ha de servir per recordar la nostra gent i per reivindicar el nostre dret a tornar. Aquesta reivindicació i totes les altres continuen. I no estem sols, tenim suports arreu del món. Això ens dóna més força i esperança per pensar que podrem tornar a casa. Si aquest dia arriba, em prometo a mi mateixa que passaré tres dies i tres nits seguides sota un taronger a Haifa.
Quan per fi pugui tornar, com s’imagina la seva terra? Administrada en un sol estat o dividida en dos?
No reconeixem el dret d’Israel d’estar a la nostra terra. L’han ocupat per la força. La solució és un estat democràtic a Palestina on tothom pugui viure-hi i conjuntament puguem decidir el nostre futur. Ningú ens pot imposar una solució que no tingui en compte les necessitats i demandes del poble palestí.
Deixem de banda l’estat d’Israel i fixem-nos en la societat israeliana. Vostè veu possible convèncer els ciutadans de la necessitat d’acabar amb l’ocupació?
Des de fa anys la societat israeliana està virant a la dreta i fins i tot a l’extrema dreta. Hi ha suport a les colònies, a l’ocupació a Cisjordània, al setge i les massacres a Gaza. Ara el parlament israelià està estudiant una llei sobre la ciutadania a Israel, que estableixi el país com la pàtria de tots els jueus del món. Això és apartheid en si mateix. Això vol dir que hi ha un milió i mig de palestins allà que no tenen el dret de ser-hi. Per tant, també els expulsaran d’una manera o una altra. Evidentment respecto els intel·lectuals israelians i jueus que parlen de l’estat d’apartheid d’Israel, com Ilan Pappeé, Shlomo Sand o Noam Chomsky. Ells han vist la realitat del sionisme. Si parlem de tenir amics israelians a un nivell personal, no hi tinc cap problema. Però no puc ser amiga d’un soldat que em destrossa la casa i arresta el meu marit, perquè és el meu perseguidor.
Però deixant de banda els soldats, què en pensa, doncs, d’organitzacions com B’Tselem o Combatants for Peace, en les quals israelians i palestins treballen junts per acabar amb l’ocupació?
He cooperat amb aquestes organitzacions i institucions. M’agrada molt trobar israelians en contra de l’ocupació, però ara mateix representen una minoria en la societat israeliana. Aquestes organitzacions han entès la realitat. Les respecto i hi coopero però elles no poden canviar la mirada de la societat. La societat israeliana no està preparada per coexistir amb nosaltres. Tot i això penso que arribarà el dia en què els sionistes seran derrotats a Palestina. Els nazis van ser derrotats a Berlín i els sionistes ho seran a Palestina.
