Com cada any, pel novembre, arriben les eleccions a la Universitat de València, i amb elles arriba un llarg debat: hi ha afirmacions que estan de moda les últimes setmanes, reflexions que arrastrem des de fa uns anys, crítiques que hem anat analitzant durant llargues assemblees… Ens preguntem: és la universitat un reflex de la política partidista estatal? Atenent als resultats electorals, tal vegada sí.
Fem-li una ullada als diversos factors que afecten directament l’estudiantat a l’hora d’anar a votar els seus representants. Per una banda, l’augment dels votants des de fa uns anys cap ací, per altra, el boom de certs partits polítics al País Valencià i, tot açò, lligat al context polític, social i econòmic que vivim, ha fet que els canvis en les representacions estudiantils s’hagen produït d’una manera més notòria.
El 15 de novembre de l’any 2007, el previ a l’anomenat “any de Bolonya”, amb motiu del dia europeu de l’estudiant, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), a València, treu al carrer unes 2.000 persones amb el lema “No a la privatització, no a la mercantilització. Ara més que mai totes contra l’EEES”. La setmana següent, a les eleccions de representants, obté 14 claustrals, una xifra simbòlica i mereixedora, ja que deixa veure com els votants sabien i entenien qui feia la feina en la lluita contra l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, més conegut com a procés de Bolonya. Aquest serà l’últim any que la manifestació del novembre la convoque únicament el SEPC, perquè el 2008 a causa de la imminent aplicació del Pla Bolonya, s’ocupen les facultats i es gesten les assemblees d’estudiants, les quals impulsaran les convocatòries d’aquell any, des de la base.
Aquests anys i fins a 2010 els més votats eren sempre Campus Jove, els estudiants del PSOE, els quals utilitzaven aquestes eleccions per anar ocupant càrrecs de poder, un poder fictici dins la Universitat, però el rèdit l’obtenien posteriorment al seu partit i, en conseqüència, dins la societat. L’any 2010 és el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) qui guanya les eleccions universitàries. És a dir, el PSOE perd a la universitat amb l’esclat de la crisi econòmica, més o menys quan el PSOE perd suport polític, la qual cosa és símptoma de què la universitat és un reflex de la societat. Les eleccions autonòmiques del País Valencià arriben al maig de 2011, uns mesos després que el BEA guanyara les eleccions. L’augment de diputats a les corts per part de Compromís ajuda, també, que el BEA trobe el seu lloc dins la comunitat universitària, un espai que aniran afiançant fins als 27 claustrals actuals.
En la lluita estudiantil, des de l’any de Bolonya, el SEPC ha anat perdent força, no per deixar de fer feina, sinó perquè Acontracorrent, fins fa poc, definits com a Joves d’Esquerra Unida de València, i el BEA, han anat guanyant terreny, ja que, a diferència de fa uns quants anys, han eixit al carrer més enllà de la setmana d’eleccions. L’Assemblea Interuniversitària ha sigut l’espai de trobada dels tres sindicats d’esquerres des d’on, a partir de 2011, també amb estudiants a títol individual i gent vinguda del moviment 15-M, ha sigut la impulsora de les multitudinàries convocatòries que hi han hagut fins al moment pel context que, malauradament, ens envolta. La primavera valenciana fou, al febrer de 2012, tal vegada, el moment de màxima visibilització del conjunt del moviment estudiantil.
En definitiva, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans enguany es queda amb tres claustrals, dos a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació i un a la Facultat d’Economia en una llista conjunta amb Acontracorrent. Ara mateix, amb l’alta participació que hi ha, tres claustrals obtinguts a través d’un discurs coherent en majúscules i d’una lluita diària com la de sempre, són molt dignes, perquè no deixem mai de banda els nostres principis. Perquè som l’esquerra independentista.
*Natàlia Pons és militant d’Endavant i exmilitant del SEPC.