Amb la reflexió incipient envers els camins que pren la cinematografia catalana i/o en català, hem volgut fer la mirada enrere per trobar, en un exercici de curiositat cultural i històrica –també de normalització nacional-, el punt primigeni en què el català irromp en l’art de les imatges en moviment. On comença la catalanització del cinema, si és que es pot dir així? Quina és la primera pel·lícula produïda a casa nostra i parlada en català?
De cinema i llengua catalana, molt poca cosa es pot dir abans del sonor. Quan la presència de la llengua en l’espectacle fílmic sols podia ser de forma escrita, a través de crèdits i rètols intercalats (tret de la presència d’algun “explicador” als locals de projecció), aquestes llegendes sempre apareixien en castellà. Es podria intuir que als anys 20 el català era absent de les pantalles, tot i que de vegades algunes produccions es donaven a conèixer en català, però només el títol i acompanyat sovint del títol en castellà. En són exemples peces com el drama de Tomàs Riba i Julià filmat a La encajera (La puntaire) (1927-1928) o el drama d’Àngel Guimerà filmat a Terra baixa (1907), totes dues de Fructuós Gelabert. D’aquestes produccions pròpies, caldria fer un esment especial a El camí de la felicitat, un metratge de Magna Films dirigit per José G.Barranco (1926) a partir d’un text de Josep Maria Folch, que va ser publicitat com “La primera pel·lícula catalana”. La seua particularitat era que presentava els rètols intercalats redactats meitat en català meitat en castellà. Pel que els estudis indiquen, fora de l’àmbit professional i comercial, el català gaudia d’una presència potser més notable en la pràctica amateurista, amb un seguit de cintes intitulades en català, però que podien portar a confusió, ja que després els crèdits i els rètols apareixien en castellà. D’aquests amateurs, hem de destacar la feina de Delmiro de Caralt, que compta amb un bon nombre d’obres entre el documental i la ficció avantguardista on s’inclou, per exemple, La dansa més bella (La sardana) (1932).
A mesura que les tècniques cinematogràfiques s’enriquien, i abans de la incorporació de la banda de so en la mateixa pel·lícula -al costat dels fotogrames-, trobem un seguit de títols en què la nostra llengua pren un cert protagonisme via musical, mercès a la sincronia entre les imatges i el so enregistrat en disc. N’és exemple El místic (1927), versió fílmica del drama homònim de Santiago Rusiñol, inspirat en la figura de mossèn Cinto Verdaguer, realitzat pel cineasta valencià d’origen barceloní Joan Andreu i Moragas. També La Marieta de l’ull viu o Baixant de la Font del Gat (1927), de Josep Amich i Bert “Amichatis”, que sembla que contenia rètols bilingües. També dirigit per “Amichatis”, trobem Caramellas (1929), considerat el primer film de producció catalana sonoritzat mitjançant el sistema Parlòfon gràcies als estudis de sincronització i doblatge amb discos que el director lleidatà va obrir a Barcelona. Es tractava d’un film de costums barcelonins amb sardanes i cançons diverses, apropat al tipisme de l’època.
No és, però, fins que es dóna un pas efectiu del silent al sonor quan es planteja amb major fermesa l’ús normal de la llengua en l’àmbit de la cinematografia i quan la premsa de l’època comença a parlar de “films netament catalans”. En l’imaginari de la història del cinema català, hi ha un títol que ressona amb força: El Nandu va a Barcelona (1931), film de Baltasar Abadal que va ser presentat per projectar-se primer de manera muda amb títols redactats en català (perquè aleshores moltes sales encara no estaven equipades per oferir el sonor) com després de manera sonora. De nou, i atenent a la premsa local de l’època, la història es resumia en unes quantes estampes barcelonines tractades des de la posa humorística i satírica, a través de la història d’un pagès que viatjava a la gran ciutat. Menys informació hi ha del també assaig cinematogràfic d’Abadal El senyor Ramon o de peces més misterioses (potser existeixen de manera fragmentada) com En Jordi l’estudiant.
Més informació: Quan el cinema començà a parlar en català, Joaquim Romaguera i Ramió, 1992.
){kind=link}