Les ARE i el fracàs de l’urbanisme a casa nostra
Sens dubte, la política urbanística dels últims trenta anys a casa nostra ha estat un fracàs. De cap manera s’ha aconseguit que la col·lectivitat gaudís de les plusvàlues generades pels processos urbanitzadors sinó que l’urbanisme ha estat sempre al servei dels promotors immobiliaris que s’han enriquit enormement i han acabat determinant els tipus de creixements de la majoria de viles i ciutats.
Per una banda, els ajuntaments, sense recursos econòmics per la seva submissió a la Ley de haciendas locales, han apostat per l’urbanisme desenfrenat per aconseguir així l’entrada de taxes derivades de la construcció i per vendre’s les parcel·les municipals resultants d’aquests processos. Per l’altra, la Generalitat s’ha mostrat totalment absent i l’Incasòl, ens depenent de la Generalitat, totalment inoperatiu. Com a conclusió, n’ha resultat un territori trinxat i sense disponibilitat per donar resposta a les necessitats d’habitatge de la majoria de la població.
En el marc d’aquest escenari desolador, sense cap mena de voluntat per apostar per un nou urbanisme sinó amb clares finalitats propagandístiques -un mes abans d’unes eleccions autonòmiques-, el Conseller Nadal impulsa l’octubre de 2007 la creació de les anomenades àrees residencials estratègiques (ARE), sectors escollits per la Generalitat per ser urbanitzats en diversos municipis catalans amb el benentès que, en aquests nous desenvolupaments, que poden recaure tant en sòl urbanitzable com no urbanitzable, el 50% dels habitatges han de ser de protecció oficial (com si els habitatges de protecció oficial servissin per solucionar la problemàtica de l’habitatge, uns pisos caríssims que normalment queden sense adjudicar!)
La creació de les ARE es fa per Decret Llei -figura jurídica destinada als casos “d’extraordinària i urgent necessitat” (com si la problemàtica de l’habitatge fos d’ahir i no derivada d’anys d’incompetència de governs convergents i socialistes!)- cosa que habilitaria el Govern a saltar-se els tràmits parlamentaris previstos per la majoria de lleis i imposar creixements urbanístics als municipis catalans de forma accelerada i al marge de cap debat global pel que fa al model d’ordenació del territori. La justificació per la creació de les ARE és única: fer front al dèficit d’habitatge que pateixen els ciutadans. Segons la Generalitat, cal fer més habitatge assequible i per fer més habitatge assequible, cal que hi hagi més sòl classificat com a residencial. Aquest raonament, també utilitzat pel Partit Popular per aprovar la llei estatal del sòl del 98, s’ha demostrat totalment fals doncs és innegable que ningú pot afirmar que en els últims deu anys, amb l’ampliació de nous espais a urbanitzar, el preu de l’habitatge hagi baixat -essent-ne el tripartit clarament coneixedors.
Fa uns dies, el conseller Nadal ha aprovat definitivament 68 ARE que afecten a 60 municipis catalans i que suposaran la construcció de 69.523 pisos en un total de 1.164 hectàrees, sense perjudici, tal i com ha dit expressament la Generalitat, del desenvolupament futur de nous sectors. Avui, i malgrat l’innegable impacte a tots els nivells que pot tenir la construcció de 69.523 habitatges, encara són totalment desconeguts quins criteris s’han utilitzat per la localització de les ARE al llarg del territori i per fixar aquestes necessitats d’habitatge -només cal consultar l’Idescat i veure la infinitat de pisos buits que hi ha als municipis catalans. Avui, la Generalitat encara no ha fet públics els estudis que diu tenir per avalar la localització de les ARE. Avui, la Generalitat encara no ha contestat la demanda d’informació feta des de la comissió de juristes de la CUP.
Les necessitats de qui?
Tant per les CUP com per altres moviments socials, el més irritant amb relació a les ARE és voler-les justificar com a mesura per fer front al dèficit d’habitatge dels ciutadans. Si la Generalitat volia fer mesures per ajudar les grans immobiliàries del sector que al 2007 ja començaven a notar l’alentiment del mercat immobiliari i a interessar-se per la construcció d’habitatge protegit i pels ajuts públics que se’ls concedeix, ho havia d’haver dit pel seu nom. A ningú li hagués estranyat per ser una mesura continuista. Darrere de les ARE hi ha la continuació d’una política urbanística basada en un model de construcció completament insostenible a nivell mediambiental, de mobilitat, energètic i social i no la voluntat de combatre la impossibilitat d’accedir a l’habitatge.
De fet, a l’última nota de premsa del Departament de Política Territorial no s’amaga la vertadera voluntat política que hi ha darrera de les ARE. S’hi diu textualment: “les ARE són una mesura anticíclica que permetrà oferir habitatges i urbanitzar aquests sectors per fases segons els necessitats del moment”. La pregunta és: si justifiquen la creació de les ARE per la urgència de la problemàtica de l’habitatge d’avui dia, com és que ara parlen d’urbanitzar per fases segons les necessitats del moment? Les necessitats de qui? Dels sense sostre, de les persones immigrades, dels joves, dels avis que existeixen ara mateix o bé les necessitats dels promotors immobiliaris? Com satisfaran les necessitats dels sense sostre amb habitatges de protecció oficial a 300.000 euros? Les seves necessitats, són les que es deixaran per més endavant?
Des de les CUP, s’ha treballat amb especial atenció l’oposició a les àrees residencials estratègiques, tant a nivell agitatiu com a nivell institucional, amb la idea bàsica d’evidenciar una oposició frontal a aquest model de creixement desenfrenat i aquesta política de submissió als lobbys empresarials. Des de la perspectiva estrictament jurídica, de la mateixa manera que en el seu moment ja es va impugnar l’aprovació inicial de totes les ARE del territori, en els propers dies des de la comissió de juristes de la CUP, s’impugnaran les aprovacions definitives que el Conseller Nadal acaba de fer públiques. I és que no només a nivell polític sinó que també a nivell tècnicojurídic les CUP tenen innumerables arguments per combatre les ARE.
Imposició a l’autonomia municipal
Malgrat ser les ARES una imposició de la Generalitat en una matèria fins ara de competència municipal, les raons per la que molts ajuntaments no s’hi ha oposat han estat bàsicament, i al marge de la genèrica de no portar els ajuntaments governats pel tripartit la contrària als seus parteners de la Generalitat, dues: la primera, perquè el Decret de les ARE no diu en cap moment que les actuacions es portaran a terme d’acord amb els respectius ajuntaments sinó que únicament diu que els consistoris “hauran de ser consultats”. Per aquest fet, i després de les visites informals de la Generalitat, molts ajuntaments han apostat pel “si els de la Generalitat ho han de tirar endavant, almenys que estiguem al cas del procés que segueixen”. Han apostat per no denunciar la invasió de l’autonomia local a l’hora de configurar el model de poble que es vol i no denunciar la negació de la participació de veïns i veïnes en els processos de presa de decisions en matèria urbanística. L’altre motiu és més pervers: amb cada ARE, la Generalitat promet el desenvolupament d’algun servei públic, normalment reivindicat de forma històrica al municipi. Per exemple, l’ARE de Valls porta lligada la promesa de construcció d’un museu casteller, el de Sant Celoni un nou hospital, etc. D’aquesta manera, el tripartit aconsegueix que dir no a l’ARE sigui dir no a serveis pel municipi i això és extremadament greu: condicionar macrodesenvolupaments urbanístics a la possibilitat de tenir o no determinats serveis socials als que, pel fet de ser ciutadans, s’hauria de tenir dret.
A data d’avui, no consten aprovades les ARE que afectaven als municipis de Berga, Manlleu, Tona, Banyoles, Ripoll, Torroella de Montgrí (Sector Casanova), Vidreres, Sort, Cambrils i Montblanc ni les ARE dels municipis del Vallès Oriental ni de l’Alt Penedès-Garraf. Projectes que corresponen a municipis que, d’una manera o altra, han fet visible la seva oposició a la seva execució. La Generalitat però, ja ha comunicat que la seva no aprovació només és temporal i que per tant, no descarta tirar-les endavant en un futur. Amb aquesta posició, la Generalitat referma la seva idea de prescindir, en la seva presa de decisions, dels ajuntaments afectats.
El cas de Sant Celoni
Per exemple, en el cas concret de l’ARE de Sant Celoni, inclosa dins el Pla Director del Vallès Oriental, el resultat del referèndum del 25 de gener de 2008, amb una participació del 30,03% (4.118 veins) i on 2.838 celonins i celonines van mostrar la seva oposició frontal a l’ARE, la Generalitat ha optat, no pas per pronunciar-se obertament sobre el cas concret de Sant Celoni i l’existència i resultat del referèndum sinó per paralitzar tot el conjunt d’ARE del Vallès Oriental i comunicar, a través d’una sòbria nota de premsa que “les AREs del Vallès Oriental es portaran a aprovació més endavant perquè falten informes”. Això què vol dir? El secretisme, les actuacions poc clares i transparents i la submissió a interessos immobiliaris, continuen inspirant la línia d’actuació de la Generalitat en aquesta matèria, mostrant una absoluta falta de consideració dels moviments que volen fer front, d’una vegada per totes, a la política dels “nyaps urbanístics”.
* Regidora de la CUP de Sant Celoni
