>> Amb el cada cop més freqüent esclat d’assumptes de corrupció, bona part de l’atenció mediàtica se centra en els detalls de les vides dels implicats i en la valoració moral dels actes comesos. Però més enllà d’això resta la pregunta sobre si la corrupció és causa, exclusivament, de les debilitats humanes i, per tant, la seva solució rau en la dimensió moral íntima de cada individu, o bé la corrupció té unes bases materials dins el sistema socioeconòmic.
Si fem una ullada als assumptes de corrupció del darrer any, podem veure com en una immensa majoria d’ells es mesclen els següents elements: urbanisme, ajuntaments i partits polítics. Per què és en l’urbanisme, i no en les subvencions industrials o en l’acceleració de tràmits burocràtics per citar dos altres exemples, on hi ha el gruix dels casos judicialment imputats com a corrupció?
L’urbanisme neoliberal
La primera resposta a aquesta pregunta, de tan òbvia, molt sovint ni es planteja. El sòl és un bé privat amb el qual es pot fer negoci. Aquest negoci ha viscut un boom en la darrera dècada que l’ha convertit en un dels espais amb possibilitats més immediates d’enriquiment accelerat. Des de 1998 la legislació urbanística ha canonitzat la liberalització del sòl i les avantatges fiscals a la compra d’immobles, que demostren la voluntat de convertir centenars de milers de ciutadans en propietaris per tal de seguir alimentant el sector. Aquestes mesures són la concreció a l’estat de les polítiques neoliberals que els anys 90 es convertiren en doctrina arreu del planeta.
Fou el Govern espanyol, amb l’acord tàcit de tots els governs autonòmics, qui definí el nou marc urbanístic, però eren els ajuntaments qui s’encarregarien de desenvolupar la construcció municipi a municipi. Els motius que impulsaven els ajuntaments a deixar construir sense descans eren diversos: una cultura desarrollista, l’afavoriment d’empreses locals, la possibilitat de fer front temporalment a l’atur… i el finançament d’algunes butxaques, entre elles les del propi ajuntament.
El finançament municipal
El deficient finançament municipal i les urgències electoralistes de molts alcaldes constitueixen també una peça més en l’engranatge del boom immobiliari. Amb la dràstica reducció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques decretada el 2002 pel PP, molts ajuntaments només poden garantir-se els ingressos propis a partir de l’IBI, dels impostos de circulació i dels impostos derivats de la construcció. Les taxes -com la d’escombraries-, per llei només poden anar destinades a la cobertura del servei. La resta de finançament ve a través d’altres administracions (diputacions, governs autonòmics i estat). L’IBI és un impost que afecta aquell sector de la població propietari d’immobles, l’import del qual no prové dels rendiments del bé en sí, sinó que surt directament de les butxaques dels propietaris. Això el converteix en un impost molt impopular. Determinar la quantia a partir de les revisions cadastrals i augmentar la quota depèn exclusivament de l’equip de govern del municipi. Això fa que la tendència de la majoria de municipis sigui no fer revisions del cadastre i intentar mantenir congelat el cost d’aquest impost per tal d’obtenir rèdits electorals. Pel que fa als impostos de circulació, el volum d’ingrés per aquest concepte s’ha de reinvertir a la pràctica en el manteniment de les vies circulatòries del municipi. Per tant, l’opció majoritària dels municipis del nostre país ha estat finançar-se a través dels impostos de la construcció. Del 22% d’ingressos municipals que la construcció suposava el 1992, es passà al 32% el 2004. A la pràctica, aquests impostos també els acaba pagant la ciutadania quan adquireix un immoble, però la sensació de peatge queda absolutament difuminada.
Les trampes dels ajuntaments
La legislació urbanística de l’Estat espanyol té un seguit de particularitats que han facilitat la proliferació d’irregularitats urbanístiques. Un ajuntament té la capacitat, a través dels plans urbanístics, de decidir quins i de quina manera són urbanitzats tots els terrenys susceptibles de ser-ho. I, des de 1998, són susceptibles de ser autoritzats a urbanitzar absolutament tots els terrenys excepte aquells que gaudeixen de protecció expressa. D’aquesta manera, un ajuntament té un poder enorme en determinar el preu d’una propietat particular. Aquest principi s’empara en l’anomenada autonomia local, però la descentralització de les decisions s’atura molt sovint als despatxos d’alcaldia, impedint a la ciutadania decidir models, dificultant el control d’aquestes activitats i afavorint els interessos amb diverses argúcies com requalificar terrenys que no poden requalificar o legalitzar situacions il·legals a partir de modificar els plans generals. De fet, l’abús de les modificacions del plantejament en fan un instrument per desvirtuar plans generals amb un contingut a priori molt transparent i racional.
El control d’aquestes actuacions no és senzill. Aquestes pautes d’actuació són, per començar, assumides per gran part dels partits; per tant, impera un cert pacte no escrit sobre límits. Alhora, en els darrers anys hi ha hagut una tendència al que s’anomena “fugida del dret administratiu”: la creació d’empreses públiques paral·leles a l’estructura de l’administració i lliures dels seus mecanismes de control -conseqüència de la filosofia de gestionar l’administració com una empresa privada. Alhora, hi ha hagut una utilització molt elevada de la signatura de convenis directes entre l’alcaldia i les promotores, sense obligació de ser ratificats pel ple municipal.
Finançament dels partits polítics
Davant d’aquestes pràctiques, que ni molt menys es poden qualificar de minoritàries, els partits polítics es mantenen en la inacció. Per què? En una part important dels casos de corrupció, un percentatge del diner escamotejat ha acabat a les arques d’algun dels partits parlamentaris. Quan això passa, el sistema es protegeix individualitzant les responsabilitats penals. Això és el que va passar el 1995 amb FILESA. Era una empresa creada per sufragar les despeses del PSOE en la campanya electoral de 1989. Les conseqüències penals, però, foren individualitzades i el PSOE com a persona jurídica en sortí indemne. L’entrada a presó de Josep Maria Sala i el seu silenci, en sortir -gràcies a un indult parcial del govern del PP-, foren premiats amb un càrrec a l’executiva del PSC. La resta de partits parlamentaris reaccionaren amb moderació, ratificant una vegada més l’existència d’un codi no escrit que blinda el sistema de partits.
El fet provat és que els comptes de despeses dels partits parlamentaris, entre el seu funcionament ordinari i les campanyes electorals, fa temps que impossibiliten que aquestes organitzacions s’autogestionin a partir de les aportacions dels seus membres. Les pràctiques per quadrar els comptes són diverses i moltes d’elles circulen per la frontera de la legalitat: fundacions vinculades a partits, càrrecs de confiança, crèdits condonats en caixes d’estalvi, etc. Però per sobre de tot, hi plana el convenciment generalitzat que les comissions a partits són l’ordre del dia en el món dels negocis amb l’administració pública. I les comissions de la construcció, respecte de les concessions de serveis, tenen l’avantatge que és més fàcil carregar el seu cost al preu final pagat pel comprador. Un preu que difícilment figurarà en tota la seva magnitud a l’escriptura de propietat, i que freqüentment serà pagat en part amb diner negre. Una nebulosa perfecta per a desviar diners.
Què fer?
La teranyina d’interessos teixida al voltant del boom immobiliari ha esdevingut enorme: grans inversions de capital, bona part del negoci bancari, un de cada vuit treballadors, un terç del finançament local, un probable pilar del sistema de partits i centenars de milers de ciutadans reconvertits en propietaris inversors. Posar fi a l’especulació urbanística i resituar l’activitat constructora al servei de les necessitats socials es presenta com una missió molt complicada. El sistema es sustenta políticament sobre centenars de milers de persones que creuen que són més rics pel fet que han adquirit un patrimoni que creuen que no deixarà mai d’augmentar el seu valor. Dels diners robats per Fèlix Millet no se’n beneficiava ningú tret de la seva família; de les requalificacions urbanístiques se’n beneficiaven o creien beneficiar-se’n moltes persones de diferents sectors socials.
Les mesures correctores proposades pel PSOE degut a la pressió popular nasqueren ja esterilitzades. La reserva del 30% dels habitatges d’una promoció per catalogar-los amb el preu protegit no ha servit per abaratir el preu a partir d’augmentar l’oferta del mercat. És més, el fet que els habitatges de protecció oficial es puguin vendre ha suposat que hagin entrat en el cercle especulatiu, on en moltes ocasions no s’ha respectat l’obligació del preu màxim, com en el cas de Badia del Vallès. D’altra banda, el canvi del paradigma econòmic i l’economia sostenible semblen més, a tenor de les opinions de molts i diversos sectors, un element discursiu destinat al consum electoral que no pas una possibilitat real.
Reprenent la pregunta amb què s’iniciava aquest article, la corrupció urbanística existeix perquè el sòl és un bé privat amb el qual es pot fer negoci. L’urbanista Jordi Borja, en un 30 Minuts el passat 1 de novembre, apuntava una solució que deuria xocar molts dels teleespectadors però que resituaria completament el sector immobiliari: que tot el sòl passi a ser públic.
