Les claus del saqueig de Caixa Penedès

Aquest article ha estat elaborat i publicat per Xarxa Penedès, un portal de comunicació crítica i social de les comarques penedesenques (Alt i Baix Penedès, Anoia i Garraf), amb qui L’ACCENT compartim notícies.

“Vostès saben què és l’omertà? Saben què és el silenci mafiós? Ho saben? Saben què és la màfia, l’associació delictiva per a interessos purament privats? Doncs comprin-se un mirall aquesta tarda, posin-s’hi al davant i veuran què és la màfia i l’omertà.”

Aquestes són les paraules que David Fernández, diputat de la CUP, va adreçar als exdirectius de Caixa Penedès Ricard Pagès i Manuel Troyano a la Comissió parlamentària d’Investigació de les Caixes. I aquest mes han ressonat al Casal Popular de Vilafranca en un acte per desgranar el saqueig que ha patit Caixa Penedès i el procés que l’ha conduït a la desaparició.

Xarxa Penedès recuperem les intervencions del diputat David Fernández, de l’historiador Carles Querol i de l’advocat Sergi Marín a l’acte organitzat per la CUP de Vilafranca el 8 de maig per tal de desgranar les claus que ajuden a entendre la desaparició d’una entitat financera que va ser puntal de l’economia i societat penedesenques.

CLAU 1: Els saquejadors

La primavera del 2014 es va celebrar el judici contra cinc ex-alts directius de Caixa Penedès (un dels quals va morir el 2012) per haver-se adjudicat pensions per valor de gairebé 30 milions d’euros de manera “oculta”. En concret, la Fiscalia demanava tres anys i mig de presó per Ricard Pagès, ex-director general (perquè considerava que havia estat qui va dissenyar l’estratègia per obtenir un “benefici patrimonial desproporcionat” a costa de l’entitat financera) i tres anys de presó per Manuel Troyano, per Santiago José Abella i Joan Caellas. A més, Jaume Jorba també estava acusat pels mateixos motius, però va morir el 2012.

Tots quatre acusats van reconèixer el delicte de què els acusaven, però van poder eludir la presó gràcies al fet que el 29 de maig el jutge de l’Audiència Nacional espanyola, José María Vázquez, va acatar l’acord entre l’acusació particular del Banc Mare Nostrum i la defensa. Aquest pacte va implicar que els acusats es declaressin culpables dels fets davant el jutge i retornessin els diners cobrats renunciant a cap dret futur, i d’aquesta manera van obtenir una rebaixa de la condemna i van poder evitar entrar a presó.

Com van poder perpetrar aquell saqueig en forma de pensions durant tants anys sense que ningú ho hagués qüestionat?

CLAU 2: La llei que ho va fer possible

A l’acte al Casal Popular, David Fernández va explicar que el procés de desmantellament de Caixa Penedès ha estat similar al de les altres nou caixes d’estalvis i pensions que hi havia a Catalunya, i que l’única excepció ha estat La Caixa, en format CaixaBanc. Però també va remarcar que el cas de Caixa Penedès ha estat “singular” perquè els alts directius van perpetrar un saqueig d’esquenes al consell d’administració.

Segons el diputat, ens els seus orígens les caixes d’estalvis van ser un model financer arrelat al territori, comunitari i social, però que van acabar esdevenint “un dels principals implicats en l’especulació urbanística i en l’habitatge, i que han acabat tenint el record de desnonaments”. El procés que ho ha fet possible ha estat un marc jurídic establert els anys setanta que ha comportat la “bancarització de les caixes”.

Carles Querol, al llarg de la seva intervenció, va explicar que “poc després d’entrar en vigor la llei de caixes catalana a la primera meitat de la dècada dels vuitanta ja es va veure que el disseny i la composició dels òrgans de govern per tal de controlar-ne la gestió i l’aplicació dels resultats era una pantomima”.

CLAU 3: Els còmplices

Quan Carles Querol parla de “pantomima” es refereix al fet que les assemblees generals i els consells d’administració de Caixa Penedès (i també de la resta de caixes d’estalvis catalanes) van ser senzillament un tràmit on ningú (amb comptades excepcions) mai va posar en qüestió els comptes que els presentaven els alts directius: “Els que van robar ho van poder fer perquè els altres els van posar una catifa”.

El problema, per Querol, era el sistema establert per decidir les persones per ocupar les butaques als òrgans de control de les entitats d’estalvis: “Imaginem-nos l’escena. Un alcalde o regidor de Convergència i Unió o del PSC ( també algun d’escadusser d’ERC, d’Iniciativa per Catalunya o del PPC), de qualssevol poble o ciutat de Catalunya, que és o no diputat provincial, rep una trucada del primer secretari territorial del seu partit oferint-li formar part de l’Assemblea General d’una caixa d’estalvis i tal vegada també del seu Consell d’Administració, en compliment de la llei vigent. Se sent afalagat i honorat perquè s’hagi pensat en ell i sap perfectament que es tracte d’un càrrec remunerat amb dietes per assistència i sobretot d’una certa rellevància social. Coneix companys seus que li han explicat que per Nadal reben un obsequi del president de la caixa que deu n’hi do. El darrer va ser un creuer per la Mediterrània per a ell i la seva parella, diferent del de l’exercici anterior que va recórrer els països bàltics”.

A partir d’aquí, Carles Querol explica el procés d’acceptació i participació als òrgans on els envien: “No es qüestiona si és o no és la persona més indicada ( en realitat és un inútil en matèria comptable i financera, per no saber no sap ni interpretar un simple balanç, però ja ho dissimularà posant cara de pòquer quan convingui), ni es qüestiona si és ètic acceptar un càrrec pel qual no s’està qualificat… Pensa només en el prestigi de cara als companys de partit, a la família, al veïnatge i a la galeria, en que es relacionarà amb el bo i millor de la comarca ( ai, la vanitat ) i que tal vegada pugui esgarrapar subvencions i patrocinis pel seu ajuntament o per una entitat del seu municipi. I pensa, diguem-ho tot, en les dietes i en el creuer”.

Així que “arriba el primer dia de l’Assemblea o del Consell i li presenten per a la seva aprovació un reguitzell d’acords redactats amb un llenguatge que a ell li sembla d’una altra galàxia, no entén res, no pregunta per no fer el ridícul, confon l’actiu i el passiu, el més elemental; afirma amb el cap que hi està d’acord (o alçant la ma perquè quedi més democràtic ) i signa l’acta procurant fer bona lletra. Quan toca decidir quin percentatge dels beneficis anuals s’aplica a l’Obra Social i en quins projectes s’apunta a la proposta del president i de la direcció de l’entitat, sense qüestionar-la, sense oferir cap alternativa, sense un mínim criteri sobre l’estratègia més adequada d’invertir aquells recursos en funció d’unes prioritats més socials. Mai rep consells, indicacions o suggeriments del seu partit de com enfocar les inversions en Obra Social i tampoc els demana perquè tots han entès perfectament quin és el joc. Es limita a fer de figura decorativa, expressió que va utilitzar el magistrat de l’Audiència Nacional, José Vázquez Honrubia, en el primer judici contra exdirectius d’entitats financeres, en aquest cas els de Caixa Penedès. A la sortida de la reunió li lliuren el taló, se’n van a dinar en un bon restaurant (pagant la caixa of course) i fins la propera. Abans d’acomiadar-se el president de l’entitat li dona la ma i l’abraça efusivament, la qual cosa el fa sentir important. Li explicarà a la dona (o al marit o al company) així que arribi a casa”.

Però l’historiador no es va limitar a responsabilitzar els polítics del que ha succeït a Caixa Penedès, sinó que també va assenyalar l’anomenada societat civil: “A ella també li hauria de caure la cara de vergonya per les mateixes raons que retrèiem als representants polítics. Els seus delegats als òrgans de govern feien el mateix trist paper de comparsa que els regidors, alcaldes i diputats provincials. Pel que fa a les entitats representades a l’Assemblea General de Caixa Penedès ( el 30% del total), les més involucrades en aquesta darrera etapa han estat: 1) la Societat d’Esbarjo, Cultura i Esports la Principal; 2) la Unió Empresarial del Penedès; 3) el Patronat Castellers de Vilafranca; 4) el Futbol Club Vilafranca; 5) la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins; 6) les Joventuts Musicals de Vilafranca; 7) el Club Patí Vilafranca; 8) el Centre Excursionista del Penedès; 9) la Confraria del Cava Sant Sadurní; 10) l’Institut d’Estudis Penedesencs; 11) la delegació de l’Alt Penedès d’Òmnium Cultural; 12) la Fundació Escoles Familiars Rurals del Penedès (Camp Joliu); 13) el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès; 14) l’Ateneu Agrícola Noia; 15) la Fundació Privada Foment Vilanoví; 16) l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, i 17) l’ Associació Catalana d’Enòlegs”.

Tot i la ignorància en qüestions financeres de la majoria dels representants dels ajuntaments i de les entitats presents a l’assemblea general i al consell d’administració de Caixa Penedès, Carles Querol va remarcar que això no els exonera de responsabilitats en el procés de saqueig.

CLAU 4: Un procés accelerat

L’advocat Sergi Marín va subratllar que el procediment judicial sobre el robatori de Caixa Penedès per part dels ex-alts directius ha estat molt accelerat (menys de dos anys), i que això els ha permès tancar-lo de seguida sense que ningú més en sortís esquitxat. I també va alertar del fet que Mare Nostrum (resultat de la fusió el 2010 de Caixa Penedès amb tres altres caixes de l’Estat espanyol), que era l’acusació, va acceptar el pacte amb els acusats, cosa que ha tancat el procés sense que s’hagi condemnat a cap responsable d’aquell saqueig. A més, Marín va remarcar que quan parlem de tots els diners saquejats, no s’ha d’oblidar que és un saqueig contra totes les persones que hi tenien diners.

Davant d’aquests fets, Sergi Marín considera que la sentència no fa justícia i que, a més, ha deixat a l’estacada els antics treballadors, perquè amb tot el procés de bancarització de la caixa s’han quedat sense una part del fons de pensions. En concret, 9 milions d’euros. I l’advocat apunta que aquests diners haurien de sortir dels 28 milions d’euros que els ex-alts directius jutjats han de retornar al Banc Mare Nostrum.

CLAU 5: La impunitat continua

Per David Fernández, una de les conseqüències més preocupants de tot el procés de desaparició de les caixes d’estalvis catalanes i del paper que han jugat en el creixement de la bombolla immobiliària és que “la impunitat continua”, però durant l’acte va voler subratllar que no s’havia de caure en el desencís: “Estem aquí per desmentallar-ho”.

A què es referia David Fernández quan va parlar d’impunitat? Al fet que el procés de bancarització i rescat de les entitats financeres succeït d’ençà de l’esclat de la crisi ha servit per “socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys” i que, per exemple, “el rescat públic del sistema català de caixes ha tingut un cost d’uns 15.000 milions d’euros, mentre que les retallades que ha fet la Generalitat entre 2010 i 2014 han estat de 5.300 milions d’euros, un terç del que s’ha destinat al rescat”. I més dades: “Entre el 2009 i el 2015 la Generalitat ha destinat 9.700 milions d’euros a interessos finances”. En el cas de Caixa Penedès, des de les finances públiques s’han aportat 915 milions d’euros en total, i no és previst que tornin. Com tampoc ho faran, segons el FROB, els 60.000 milions d’euros que ha posat l’Estat espanyol en total al sistema bancari espanyol.

Una des les altres reflexions del diputat de la CUP: “La banca guanya abans, durant i després de la crisi; això és una estafa. Primer van especular amb el dret a l’habitatge, després hi han guanyat amb els rescats durant la crisi i avui continuen les dinàmiques especulatives, ara sobre deute sobirà”. I això succeeix sense que hi hagi hagut “un reconeixement de l’enfonsament de la planificació del sistema de caixes, sense que hagin sortit responsables polítics per aquest enfonsament”. És a dir, que “els responsables i culpables no han pagat per tot això i fins i tot encara estan als llocs de poder i de decisió”.

CLAU 6: I la Fundació Pinnae?

Tant des dels ponents de l’acte com des del públic, una de les preocupacions compartides que va quedar al final de l’acte va ser l’opacitat que hi ha sobre la Fundació Pinnae. I el compromís compartit que amb aquesta fundació que ha heredat els diners de l’Obra Social de Caixa Penedès no es torni a repetir un saqueig.