[bar group="860×106"]

Les clavegueres d’en Felip Puig

felip puig desequilibratFelip Puig porta a les seves esquenes dos persones mortes sota custòdia policial en 2 mesos. I si això no fos un fet prou alarmant, el Conseller, justifica l’actuació policial i assegura que si no s’haguessin resistit estarien vives. Quin significat té, per a ell, el terme custòdia policial, n’ha sentit parlar? Sap que la policia té el deure de garantir la dignitat de les persones detingudes? Sap que la resistència a la detenció policial és un risc que no pot justificar, en cap cas, la mort?

Quan el 25 de gener de 2011 el conseller d’Interior anunciava que deixaria sense efecte el Codi d’Ètica de la Policia de Catalunya, ja feia presagiar que una nova era més repressiva que l’anterior estava a punt d’arribar. Si sumem les declaracions arran de l’agressió policial a 56 persones en l’intent de desallotjament de Plaça Catalunya, on Puig assegurava que “Tensarem la llei al màxim” i “Arribarem on permet la llei i una mica més enllà”, ja quedaven claríssimes les intencions d’establir una política de control i repressió.


Una política basada en l’oportunitat i d’esquenes als drets humans, a l’ètica i a la llei; i tot i que més tard rectificaria aquestes declaracions, “políticament incorrectes”, ara podem afirmar que aquestes són ben certes i que està disposat a dur-les a terme amb total impunitat.
Els fets són que ja dos persones en Sergio E.C i en Mustapha El Marracki han mort sota custòdia policial i que això no és cap indici que vaticina més repressió això és la repressió aplicada i justificada i ha de marcar el punt per a que reaccionem i comencem a actuar.

 

Com l’advocat Sebastià Salellas declarava sobre la condemna del Tribunal Internacional de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) a l’Estat Espanyol per les tortures als independentistes detinguts en l’any 1992: “L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut”. I aquesta és la història que hem viscut, vivim i viurem, ja que podem afirmar amb seguretat que avui encara es tortura i es justifiquen de manera alarmant els abusos de poder i que tristament encara es produeixen moltes morts sota custòdia de policial, 853 persones en la dècada que va de l’any 2001 al 2011.

Les garanties dels detinguts, uns drets oblidats

La detenció és un procediment revestit de garanties. Sembla que sigui d’una obvietat democràtica i humanitària important, però, per si de cas no ho és: les persones detingudes conserven durant el període de detenció tots els drets inherents a la seva condició de persona (vida, integritat psíquica i física, dignitat, intimitat, honor …).

Això és el que diuen les normes, la realitat, però, és que les detencions sovint no respecten aquestes garanties. En alguns casos, la pràctica de la detenció es transforma en una pràctica de maltractaments i tracte degradant a les persones detingudes, que es suma a les comeses en els diferents centres penitenciaris o d’internament, com així ho demostren diferents sentències de condemna a l’Estat Espanyol per part del Tribunal Internacional de Drets Humans.

El passat 27 de desembre el Síndic lliurava l’Informe Anual de l’Autoritat Catalana de Prevenció de la Tortura al Parlament de Catalunya. El document recull 22 recomanacions, entre elles, les relatives a salvaguardar les garanties dels detinguts. Així, el Síndic en les declaracions posteriors al lliurament de l’informe assegurava que han rebut queixes de maltractaments dins els furgons de trasllat de detinguts,  i que bona part de les comissaries del Mossos d’Esquadra no reuneixen els espais adequats ni dels mitjans necessaris per acollir-hi detinguts amb totes les garanties i salvaguardes dels drets que els són reconeguts.

La creació dels espais opacs a la ciutadania

D’acord amb la informació que la Coordinadora de Prevenció de la Tortura (CPT) proporciona any darrere any durant la feina incasable de lluita contra la tortura i la defensa dels drets humans i el seguiment dels mecanismes internacionals de prevenció a l’Estat Espanyol, cal que de manera immediata s’implementi el Protocol Facultatiu de la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants de les Nacions Unides, de 18 de desembre de 2002.

En aquest sentit l’Informe que el Síndic ha presentant suposa una primera passa, però que clarament depèn de la voluntat política del present govern, ja que és el que, a més de conservar els espais opacs a la ciutadania que donen lloc a pràctiques de tortura, ha empitjorat la situació eliminant el codi ètic policial.

Les mesures de prevenció que proposa el Protocol Facultatiu i que ha recomanat el Síndic, són, entre altres: la instal·lació de càmeres de videovigilància als furgons policials, a totes les comissaries, a centres i pavellons hospitalaris penitenciaris, centres d’internament d’estrangers, de menors i de persones amb discapacitat (en tots ells, en particular, a les cel·les destinades a fer-hi els aïllaments provisionals i les immobilitzacions, i també als llocs on es practiquen els escorcolls); la necessitat de dur visible el número d’identitat professional de totes les forces policials i dels funcionaris/ries de vigilància penitenciària; la necessitat de creació d’un cos de funcionaris/ries amb formació específica en l’àmbit de la justícia juvenil i la responsabilitat penal dels menors; i el compromís de garantir la immediata comunicació de la detenció al Col·legi d’Advocats.

De la impunitat policial a la condemna i posterior indult

La implementació del protocol suposa una feina totalment necessària per a la prevenció. Però ens cal abordar una altra problemàtica i és per quina raó són arxivades la gran majoria de denúncies per tortura i maltractaments que es presenten en els tribunals espanyols, i, per què en aquells casos en què hi ha sentències condemnatòries la majoria d’agents condemnats per tortures i maltractaments són sistemàticament indultats?

Malauradament, l’actitud de l’Estat Espanyol en relació a les denúncies de tortura mai ha estat garantista. Com insistentment denúncia Amnistia Internacional, les denúncies no s’investiguen com veiem en la jurisprudència del TEDH (cas Beristain Ukar  i cas Sant Argimiro Isasa contra el Regne d’Espanya) o bé s’arxiven directament; quan s’investiguen, els procediments duren una mitjana de 15 a 20 anys fins que es pronuncia la sentència definitiva i si s’arriba a identificar i condemnar a algun dels perpetradors, les sentències solen ser benèvoles i seguides d’ indults -expressament rebutjats i condemnats també per la jurisprudència del TEDH-,  i en alguns casos de condecoracions i, fins i tot, ascensos.

A la vista de les sentències que condemnen el fet de ni tan sols investigar (violació «processal» de l’article 3 del Conveni de Drets Humans) i tenint en compte quina és la funció d’intervenció excepcional del Tribunal Europeu de Drets Humans, el tema és de la màxima gravetat ja que la falta d’investigació de les autoritats no només és desídia. Quan succeeix de forma reiterada és un mecanisme actiu i conscient d’impunitat.

En xifres concretes, en l’any 2010, 251 casos de tortures denunciats per 540 persones a l’Estat Espanyol i 49 casos, 132 denunciants als Països Catalans segons l’Informe de la Coordinadora de Prevenció de la Tortura.

La conclusió per a la impunitat policial en aquests casos és molt clara, molt contundent i alhora molt desesperançadora i és la manca de separació, la manca d’independència del poder judicial respecte el poder polític. I el pitjor de tot, és que quan parlem de xifres parlem de persones, parlem de les conseqüències de la repressió exercida pels governs.

La repressió policial/governamental no es pot viure com una cosa aliena, totes les persones ens som víctimes, totes les persones tenim la obligació de rebel·lar-nos.

*Isabel Vallet, lletrada i militant de la CUP de Barcelona.


[bar group="860×106"]