Convencionalment es diu que les turbulències en els països àrabs que hom ha anomenat la Primavera Àrab van ser provocades per la immolació de Mohamed Bouazizi en un petit poble de Tunísia el 17 de desembre de 2010. 
La simpatia massiva que aquest acte va despertar va portar, en un temps relativament curt, a la destitució del president de Tunísia i després a la del president d’Egipte. A partir d’aleshores, i en un lapse molt ràpid de temps, l’agitació es va estendre a pràcticament tots els estats àrabs i encara continua.
La majoria de les anàlisis que llegim en els mitjans de comunicació o a Internet negligeixen la contradicció fonamental d’aquest fenomen – que l’anomenada Primavera Àrab es composa de dos corrents molt diferents, que van en direccions diferents. Un corrent és l’hereu de la revolució mundial de 1968. Seria millor anomenar el “corrent de 1968” la “segona revolta àrab”.
El seu objectiu és aconseguir l’autonomia global del món àrab que la “primera revolta àrab” havia tractat d’aconseguir. La primera revolta va fracassar principalment a causa de l’èxit franc-britànica de les mesures franco-britàniques per contenir-la, cooptar-la, i reprimir-la.
El segon corrent és l’intent per part de tots els actors geopolítics importants per controlar el primer corrent, cadascun d’ells actuant per desviar l’activitat col·lectiva en el món àrab de manera que redundi en l’avantatge relatiu de cadascun d’aquests actors per separat. Aquí els actors miren el “corrent de 1968” com molt perillós per als seus interessos. Han fet tot el possible per desviar l’atenció i les energies lluny dels objectius del “corrent de 1968”, en el que considero com la gran distracció.