Les dones als camps nazis. Una altra història silenciada

Que les veus de les dones han estat silenciades, excloses i invisibilitzades a les narracions històriques és un fet real i constatable. També, com no, als estudis, publicacions i investigacions sobre els camps de concentració nazis. Al llibre Les dones als camps nazis, escrit per David Serrano i editat el 2003, l’autor en feia un estudi bibliogràfic i els resultats eren ben clars: d’un total de 831 obres analitzades sobre la temàtica, el 78’1% estaven escrites per homes i el 29’1% per dones. Només la literatura autobiogràfica arribava a un 33’5% d’autoria femenina, sent els estudis sobre psiquiatria, medecina i psicologia els de més baixa presència femenina, amb un 14’3%.

El què de l’estudi de Serrano era que treballava amb un repertori amplíssim. Al 2015 vaig fer un experiment per a comprovar si les seues xifres es repetien en la resta de mortals. En aquells moments, la meua biblioteca personal comptava amb 92 llibres sobre els camps de concentració nazis. D’ells, només 15 estaven escrits per dones i només 10 parlaven concretament sobre la deportació femenina; en definitiva, de tot el que havia llegit fins el moment només el 10’8% donava veu a les particularitats i especificitats de les vivències de les dones als camps nazis. L’imaginari, les referències i les vivències sobre l’univers concentracionari són fonamentalment masculines. Primo Levi, Jorge Semprún, Elie Wiesel han estat els encarregats de colpir-nos amb els seus relats; no així Liana Millu, Mercè Núñez o Ruth Klüger.

Dones al camp de concentració Bergen-Belsen recuperant-se del tifus

Des del llibre de David Serrano ha plogut molt, però tampoc tant. Si bé la meua biblioteca personal ha crescut gràcies a la publicació en els darrers anys d’una bona quantitat de narracions (i pense en les excel·lents obres de Marceline Loridans-Ivens, Edith Bruck, Odette Elina, Luce d’Eramo o Magda Hollander-Lafon), el cert és que els estudis i investigacions sobre la deportació femenina continuen sent terreny vedat a casa nostra. Cal, doncs, acudir a la historiografia anglosaxona, francesa o alemanya per a poder seguir aprofundint en el coneixement de les especificitats i característiques pròpies de la presència de les dones als camps nazis.

Perquè només la veu de la dona és capaç de parlar-nos de l’atenció, la cura i l’acompanyament familiar als guetos, als transports o als propis camps; del terrible xoc emocional que significa mostrar en públic la nuesa; de la gestió de la menstruació en condicions higièniques deplorables; de les esterilitzacions en massa de les deportades gitanes; de les violacions diàries als prostíbuls dels camps; dels embarassos, parts i assassinat de nadons i mares; del sabotatge a la indústria militar; de les xarxes de solidaritat i els afectes entrellaçats de dones que només tenen carícies, besos i abraçades amb què alimentar-se o protegir-se de fred i pallisses.

Dones i xiquets esperant la classificació a l’entrada d’Auschwitz-Birkenau

El llibre de Serrano responia a la crida que havia fet el 1977 Montserrat Roig respecte a la necessitat de posar en valor la presència de les dones republicanes als camps nazis. Només Neus Català i Mercè Núñez seguiran en la tasca de la investigació i la divulgació. L’Amical de Ravensbrück malda actualment per completar el cens de totes elles, però encara a hores d’ara només és una aproximació. Les dificultats pròpies de la manca d’arxius, destruïts pels nazis, i de la mort de la pràctica totalitat de les supervivents aboquen a un coneixement parcial. Massa tard i massa poca gent s’ha interessat a estudiar el tema. Massa poca gent, també, ha escoltat les deportades.

Malgrat això, de tant en quant apareixen xicotetes troballes. Com la de Marita Van Aal, de soltera Marita Pomares Monleón, de qui en aquests moments estem reconstruint la seua trajectòria. Nascuda a Alacant el 8 de juliol de 1907, casada amb el ciutadà belga Henri Van Aal l’any 1932, de qui prendria el cognom, mare de dos fills, Henri-François i Juan Luis, Marita era filla del diplomàtic Francisco Pomares Lloret i germana de l’advocat, escriptor, polític, professor universitari i exiliat Manuel Pomares Monleón. Els dos germans creuaren la frontera de França, però mentre que Manuel marxà a l’exili a Mèxic, Marita entrà a formar part de la Resistència juntament amb el seu marit. Detinguda per les autoritats nazis, va ser deportada a Ravensbrück des de París el 15 d’agost de 1944. Matriculada amb el número 57.706, Van Aal/Pomares va ser traslladada a Leipzig, a la fàbrica d’HASAG, on coincidí amb una Mercè Núñez qui al seu llibre El carretó dels gossos narra com Marita explicava a les seues companyes, de la nacionalitat que foren, la recepta de l’arròs amb costra. La nostra alacantina va ser capaç evadir-se durant l’evacuació del camp prop de Riesa, un poble de Saxònia entre Leipzig i Dresde, el 16 d’abril de 1945. Amb el front desfet, la vigilància dels SS més laxa o inexistent, pogué fer-se fonedissa i recuperar la llibertat pels seus propis mitjans, cosa que no aconseguiren 1.359 de les 2.197 persones que formaren el seu comboi.

Servisquen aquestes línies per a retre homenatge i reconeixement a Marita, que va faltar l’any 1998, i amb ella a totes les dones que, a poc a poc, van recuperant la seua veu, el seu rostre i la seua història.