El proppassat 7 de març apareixia a Público un article signat per Vicenç Navarro, amb el títol d’El triomf de les dretes neoliberals amb l’ajut dels independentistes. No era cap article en què l’autor expliqués res que hom no hagi repetit, amb més o menys intensitat, durant els darrers anys, però contenia afirmacions sobre el Projecte de pressupostos presentat pel govern del PSOE, la lluita per l’autodeterminació de Catalunya, les polítiques econòmiques aplicades pel sector més dretà de l’autonomisme monàrquic abans de convertir-se a l’independentisme, com també algunes referències a l’anomenada transició democràtica, entre altres temes, que pensem que paga la pena comentar.
El «dèficit democràtic» de l’Estat espanyol, només una herència de «la Transició»?
Per explicar la situació actual, Navarro es remunta als orígens del règim vigent a l’Estat espanyol i al complex procés de canvi polític que s’hi produí després de la crisi del franquisme. Cal celebrar que l’autor destaqui el paper que hi tingueren les mobilitzacions populars, especialment del moviment obrer, tant en la generació de la crisi del règim com en la precipitació de la relativa democratització política ulterior. En realitat, es tracta d’una tesi consolidada historiogràficament, però a la qual són aliens tant els amanuenses del règim —per motius obvis— com també molts comentaristes pretesament d’esquerra però tan immunes com aquells a tots els fets que no encaixen en llurs esquemes preconcebuts.
Tanmateix, Navarro constata que «les institucions de l’Estat que van canalitzar el canvi estaven dominades pels successors del règim i van tenir el poder de configurar el context dins el qual s’exercia la vida política», la qual cosa tingué com a resultat, entre altres característiques, «la permanència d’una visió uninacional de l’Estat central, amb una dimensió repressiva molt accentuada i un compromís social molt limitat». Per la seva naturalesa especulativa i contrafàctica, és objecte de controvèrsia historiogràfica i política si les dimensions adoptades per les forces majoritàries antifranquistes d’esquerra durant els anys finals del franquisme foren les millors per a la consecució d’una democràcia que superés les pràctiques heretades de la dictadura o, per contra, contribuïren a legitimar un sistema polític de baixa qualitat democràtica, amb enormes elements de continuïtat amb el franquisme, començant per la màxima autoritat de l’estat. Tanmateix, són fets constatats que, almenys d’ençà de 1974, el PCE imposà en les CCOO una política tendent a la contenció de les mobilitzacions obreres, les quals havien de servir com a força de pressió, mitjançant mobilitzacions puntuals, en la negociació amb els governs de la monarquia reinstaurada, però no d’agent autònom que provoqués la caiguda del règim.
Com ha apuntat l’historiador Josep Fontana (La construcció de la identitat: reflexions sobre el passat i sobre el present, Barcelona: Base, 2005), els partits d’esquerra, a canvi de la legalització o de quedar en una posició més bona per a les primeres eleccions pluripartidistes de després de la dictadura (que tingueren lloc el 15 de juny de 1977), feren concessions a l’elit política franquista que perllongaren elements essencials del règim, com ara l’acceptació de la reinstauració de la monarquia com a forma d’estat, el manteniment de l’aparell militar, policial i judicial heretat de la dictadura, la renúncia al reconeixement del dret d’autodeterminació de les col·lectivitats nacionals sense estat o la rebaixa del salari real com a condició socioeconòmica per a la democràcia política. Tot i que una de les principals armes negociadores de la dreta —i dels arguments més suats per l’esquerra majoritària per a justificar les seves claudicacions— fou l’espantall d’un cop d’estat de caràcter involucionista, el cert és que les possibilitats de consolidació a llarg termini d’un sistema dictatorial eren escasses i, en la mesura que hagués estat tolerat per la monarquia, aquesta difícilment hauria sobreviscut a la tornada de la democràcia.
Acords de la Moncloa signats entre partits polítics, amb suport de patronal i CCOO el 1977, per garantir l’estabilitat del procés de reforma del règim.
En qualsevol cas, el cert i positiu és que la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, «d’amnistia», obtingué els vots favorables, entre d’altres, del PSOE, Socialistes de Catalunya, el PCE-PSUC i el Partit Socialista Popular (PSP). Es tracta de la primera llei de les Corts sorgides de les eleccions del 15 de juny i, a la pràctica, ha tingut un caràcter factualment més constituent que molts preceptes de la Constitució de 1978. L’amnistia regulada a la Llei també incloïa els «delictes comesos pels funcionaris i agents de l’ordre públic contra l’exercici dels drets de les persones» (art. 2.e). Per més que hom al·legui que aquesta llei serví per a alliberar els presos antifranquistes, el cert és que la majoria ja eren al carrer quan s’aprovà la Llei i aquesta no serviria perquè sortissin de la presó alguns dels que encara hi eren (independentistes canaris, militants de grups maoistes diversos, etc.). De manera que l’aprovació d’una llei específica no era condició necessària ni suficient per a l’alliberament dels presos antifranquistes. I la sanció legal de la impunitat dels agents de la repressió franquista és contrària als tractats internacionals. La reiterada negativa dels dos principals partits espanyols a reformar la Llei per a corregir aquest aspecte (la darrera, el 20 de març de 2018) permet que torturadors franquistes (Antonio González Pacheco Billy el Niño n’és un cas ben conegut) o segrestadors de nounats durant el franquisme es passegin encara impunement. Igualment, és un fet que l’esquerra institucional espanyola assumí una Constitució que, entre moltes altres aberracions reaccionàries, estableix com a fonament de i condició per a la democràcia la unitat territorial de l’Estat (art. 2) i en la redacció de la qual intervingué directament la cúpula militar. Amb això, aquesta esquerra assumí també les premisses fonamentals del nacionalisme polític espanyol.
La majoria de partits parlamentaris d’esquerra (PSOE, Socialistes de Catalunya, PCE-PSUC, PSP) també donaren suport als Acords de la Moncloa, de 27 d’octubre de 1977. D’antuvi, una bona mostra de l’autoritarisme governatiu la trobem en el fet inaudit que fos una taula de partits, i no els agents socials, els qui decidissin la política salarial. Pel que fa al contingut dels acords, hom establí una fórmula per a fixar els augments salarials consistent en el càlcul a partir de les xifres previstes d’IPC, i no a les efectivament esdevingudes, en un context, a més, en què es preveia una reducció progressiva de les taxes d’inflació, tal com succeí, amb la minva consegüent del poder adquisitiu salarial.
En qualsevol cas, i al marge de com s’analitzin i valorin les decisions preses pels partits d’esquerra durant el procés de canvi de règim polític, entre 1982 i l’actualitat el PSOE ha governat al Regne d’Espanya ni més ni menys que sis legislatures i mitja (per tres i mitja del PP) i és sabut que tot marc constitucional admet interpretacions molt variades, de manera que si el PSOE ha optat durant tots aquests anys per les més vinculades a l’unitarisme nacional i el neoliberalisme, això té més a veure amb les seves preferències polítiques que no amb el disseny del sistema polític prefigurat l’any 1978. En realitat, el PSOE mateix —que, incomprensiblement, Navarro qualifica de «motor del canvi»— considerà que la mateixa Constitució era un fre al seu projecte neoliberal debitocràtic i impulsà, l’any 2011, una reforma exprès del seu article 135 per a donar «prioritat absoluta» al pagament del deute de les administracions públiques.
«El procés» i la dreta
Navarro nega que l’opció independentista representi «la majoria de l’electorat o de la població catalana». Es tracta d’una afirmació gratuïta, perquè no sabem quines són les preferències de la ciutadania catalana sobre aquesta qüestió, per la simple raó que encara no s’hi ha pogut pronunciar en un referèndum d’autodeterminació sense prohibicions dels òrgans estatals i amb caràcter veritablement vinculant, de manera que s’incentivi la participació dels ciutadans contraris a la independència. D’aquí ve, per cert, la mobilització ininterrompuda d’una gran part de la població catalana des de fa gairebé una dècada, amb les manifestacions més massives de tot Europa per a exercir el dret a l’autodeterminació perquè —per fi!— hom pugui saber quin és el parer de la població. Si al que es refereix Navarro és al fet que, a les darreres eleccions al Parlament —convocades després que el govern de M. Rajoy usurpés el govern de la Generalitat—, el percentatge obtingut per les tres candidatures independentistes (JxCat, ERC i CUP) fou inferior al 50 %, tot el que se’n pot concloure és que la majoria independentista és relativa, atès que el 47,5 % dels vots obtinguts per aquestes candidatures és superior al percentatge que suposa la suma de les tres candidatures obertament unionistes: Ciutadans, PSC i PP (43,47 %). La clau radica en el 7,46 % de vots obtinguts per Catalunya en Comú-Podem (CECP), que defugí curosament prendre posició sobre la qüestió i es troba en una situació de divisió franca en aquest afer, perquè, com diu Navarro mateix, és un espai que es defineix com sobiranista, però que no té posició unitària sobre si aquesta sobirania s’ha d’exercir en la forma de la constitució d’un estat independent o en d’altres. La qüestió nacional és, doncs, un tema espinós per a aquest espai polític i és la causa principal de les freqüents crisis d’algunes de les organitzacions que el componen, especialment de Podem, que ha tingut quatre secretaris generals en quatre anys.
Pedro Sánchez amb membres del Foro Puente Aéreo, lobbi que aplega una representació dels oligarques de Madrid i Barcelona, contraris a la sobirania catalana.
Probablement són les dificultats que suposa aquesta qüestió al seu espai polític el que porta Navarro a fer afirmacions poc reflexives com ara que l’independentisme «ha estat l’aliat més gran de les dretes espanyoles». El supòsit implícit en aquesta afirmació és que l’exercici del dret d’autodeterminació —que es deriva del «sobiranisme» que Navarro diu que defensa, i no només de l’independentisme— alimenta la dreta. Si existeix un nacionalisme sociològic espanyol a la resta de l’Estat i a Catalunya mateix, alguna cosa hi deu tenir a veure la posició de les esquerres majoritàries, que l’han assumit i naturalitzat, la qual cosa ens remet a llur complicitat amb el marc constitucional espanyol. I és que a ningú, dins de l’esquerra, se li acudiria etzibar que el fet d’adoptar mesures adreçades a la igualtat de gènere fomenta reaccions masclistes. En realitat, com apunten els estudiosos dels moviments socials, una de les conseqüències de l’activisme de qualsevol moviment és l’emergència de mobilitzacions reactives de signe contrari per part dels grups que simpatitzen amb l’statu quo (Sidney Tarrow, Power in Movement. Social Movements, Collective Action and Politics, Cambridge: Cambridge University Press, 1994, p. 97). I una de les bondats del procés actual és haver visibilitzat una realitat latent, però que s’expressava molt limitadament, perquè les relacions de dominació nacional vigents al Regne d’Espanya no es qüestionaven de manera tan massiva com actualment a Catalunya. I és que el caràcter repressiu i la tolerància amb l’extrema dreta han estat una constant en la història del règim de la monarquia reinstaurada, però és ara que li ha caigut la careta de manera més clara. I un dels objectius de tot moviment rupturista és sempre visibilitzar el caràcter repressiu del règim vigent.
En realitat, la dreta econòmica catalana s’ha pronunciat molt clarament en contra de la independència, com demostra el trasllat a fora de Catalunya de la seu social de 2.471 empreses entre el 5 d’octubre i el 14 de novembre de 2017 (entre elles, sis de les set empreses catalanes que cotitzen a l’Ibex-35). I el 4 d’octubre, el Cercle d’Economia emeté un comunicat en què instava el president de la Generalitat a convocar eleccions al Parlament i advertia de «conseqüències greus» en cas que hi hagués una declaració d’independència. I el mateix féu Artur Mas (igual que Ada Colau, la qual cosa, aplicant la lògica binària de Navarro a què ens referirem ara, hauria de portar a afirmar que hi havia una «aliança» entre tots dos).
L’«actitud obsessiva» amb els pressupostos
EL PSOE prometia el 2017 derogar la contrareforma laboral de 2012.
Davant de les dificultats que suposa la qüestió nacional per a l’espai dels «comuns», Navarro pretén fugir d’estudi apel·lant a la qüestió social. Però tot el que té en aquest àmbit és el fallit Projecte de pressupostos del PSOE, pactat amb Units Podem. I l’èpica descripció que en fa («significava un canvi molt substancial en la política econòmica i social de l’Estat», «per primera vegada es revertia l’orientació neoliberal del pressupost de l’Estat») no s’acobla amb la realitat del Projecte. I és que es tractava d’un projecte de pressupostos amb un augment molt migrat de la despesa social (l’increment de les partides socials sobre el total del pressupost tan sols pujava del 55,5 % de 2018 al 57,3 i, en termes de percentatge sobre el PIB, eren menors que les dels comptes de 2012, 2013, 2014 i 2015) i que no anava acompanyat de mesures socials bàsiques com la derogació (almenys) de la contrareforma laboral de 2012, una reforma fiscal que corregeixi el tractament privilegiat (d’un 22 % menys) de les rendes especulatives i que superi el raquític augment del 2 % d’IRPF per a les rendes de treball superiors als 130.000 euros anuals. Aquest augment del 2 % d’IRPF, molt mediàtic però poc més que simbòlic, hauria suposat un tipus del 47 %. Per posar les coses a mida: amb governs dretans del PP, entre 2011 i 2013, el tipus marginal màxim ascendí al 56 %, segons la comunitat autònoma i per a rendes per damunt de 175.000 euros, és a dir, set punts més del que proposava augmentar el govern del PSOE. Amb Fernández Ordónez, d’UCD, arribà al 65,5 %. A més, el fet d’introduir aquesta esquàlida reforma fiscal en la llei de pressupostos contenia un xantatge escassament dissimulat a les forces d’esquerra consistent a condicionar la reforma a l’aprovació dels comptes.
Els pressupostos del PSOE suposaven un canvi respecte als del PP, però això no és cap mèrit especial; qualsevol pressupost s’hauria pogut presentar com «millor». Ningú no pot exigir al PSOE, monàrquic convençut, que defensi la llibertat republicana, però, per als qui sí que som partidaris d’aquesta concepció mil·lenària de la llibertat, aquests pressupostos són massa insuficients per a fer-los passar com un «gir social» o qualificacions semblants. Que el PSOE no sigui partidari d’una renda bàsica incondicional que garanteixi l’existència material de tota la població forma part de la seva concepció de les coses, però que als pressupostos proposés d’incrementar en 321 milions d’euros l’import de l’ajut a menors de famílies d’ingressos baixos, amb els quals el mateix govern calculava que trauria de la pobresa severa (que no de la pobresa) 82.000 menors, ja és una cosa molt més directament criticable per ridícula. Que el PSOE no sigui partidari d’una renda màxima que impossibiliti que els grans poders privats imposin llur voluntat a la immensa majoria de la població no rica forma part de la seva concepció de les coses, però que proposés als pressupostos l’augment esmentat del 2 % a les rendes superiors a 130.000 euros anuals és clarament criticable per ridícul. I el fet que aquests pressupostos mereixin al nostre autor la caracterització de «canvi molt substancial en la política econòmica i social de l’Estat» no reflecteix més una concepció extremament raquítica del que significa canvi substancial en aquest cas.
Però la política econòmica del PSOE, del tot obedient als dictats de la gran banca privada europea i dels governants europeus, començà mostrant les seves preferències, gens ambigües, el maig de 2010, quan el govern de José Luis Rodríguez Zapatero decretà, entre altres mesures gens ambigües, les següents: reducció en un 5 % dels salaris dels funcionaris públics; congelació de les pensions (amb l’excepció de les no-contributives i les mínimes); eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial; restricció de les dosis de medicaments a la sanitat pública; eliminació de la retroactivitat en el cobrament de les prestacions de la Llei de dependència; retallada en sis-cents milions d’euros de l’ajut als països en vies de desenvolupament, reducció en sis mil milions de la inversió pública en infraestructures, i, per acabar en alguna banda, retallada de 1.500 milions en la despesa de les administracions autonòmiques i municipals. Això sí que era un programa clar, que el PP radicalitzà poc temps després.
Pacte d’investidura de Sánchez i Rivera. 2016
Navarro presenta l’aprovació de les esmenes a la totalitat del Projecte de llei de pressupostos com el producte d’una «aliança de les dretes uninacionalistes neoliberals i reaccionàries» espanyoles amb «els partits secessionistes». No sabem si Navarro també inclou en aquesta aliança la diputada d’En Comú-Podem Marta Sibina, que també votà a favor de les esmenes a la totalitat en protesta pel bloqueig imposat el govern espanyol al vaixell Open Arms, o si considera que Podem i les seves confluències formaren una «aliança» amb el PP quan, el març de 2016, votaren en contra de la investidura de Pedro Sánchez acordada entre el PSOE i Ciudadanos. Així mateix, Navarro omet que la posició dels partits independentistes és indissociable de la negativa del govern espanyol a instar la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat a retirar els càrrecs de «rebel·lió» i «sedició», respectivament, de la causa especial 20907/2017.
D’altra banda, Navarro s’inventa una «aliança que foragità Rajoy del govern», quan, en realitat, l’única cosa que hi hagué fou una política del mal menor dels partits independentistes consistent a votar a favor de la moció de censura presentada pel PSOE a canvi de res. I és que si sovint s’argumenta que l’autodeterminació catalana vindrà de la mà de la formació d’un govern d’esquerra a escala espanyola, l’experiència dels darrers mesos no només desmenteix això («No podem ni volem parlar d’autodeterminació», en paraules recents i poc ambigües de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero), sinó que el clima polític imperant a Espanya fins i tot impossibilita que un govern suposadament progressista aclareixi a la seva fiscalia i advocacia que les manifestacions pacífiques i els referenda no autoritzats pel govern espanyol no són constitutius de rebel·lió, sedició, ni, des de 2005, de cap altre tipus penal. I, en aquest mateix àmbit de les llibertats públiques, el govern de Pedro Sánchez tampoc no ha estat capaç, no ja de derogar, sinó ni tan sols de reformar la Llei de seguretat ciutadana.
Probablement, la millor síntesi de l’atzucac en què s’han trobat els «comuns» durant els darrers temps prové de llurs propis rengles. En efecte, ni més ni menys que l’exportaveu del grup parlamentari de CECP, Elisenda Alamany, en marxar del grup per les contradiccions entre el sobiranisme que aquest diu que professa i la seva pràctica concreta, posà el dit a la nafra en assenyalar que «mentre jutgen el govern del nostre país, mentre líders polítics i socials són acusats al Tribunal Suprem pel fet de posar urnes, el principal missatge i obsessió de Catalunya en Comú ha sigut defensar l’aprovació del pressupost del PSOE», una «actitud obsessiva que constrastava amb un PSOE passiu amb l’aprovació del pressupost de l’Estat» i que ha portat els «comuns» a actuar «de crossa d’un partit socialista que ha estat incapaç de fer cap gest per una solució democràtica entre Catalunya i Espanya, per rebaixar la pressió de la repressió o pel diàleg». I no es tracta d’una posició aïllada, atribuïble a l’escalfament verbal que acostuma a acompanyar una escissió, per tal com les mateixes crítiques les ha exposades posteriorment la diputada d’En Comú-Podem al Congrés Sònia Farré: «Hem aparegut massa sovint com a socis preferents del PSOE; no hem estat prou durs amb els incompliments dels acords que feia; hem passat a acceptar l’objectiu d’estabilitat pressupostària sense gaire problema o debat, o a defensar més uns PGE que el mateix PSOE. Ens vam presentar amb un programa que posava al centre mesures antiausteritat i un referèndum d’autodeterminació i que en ocasions ha quedat subordinat a la lògica de negociacions amb el PSOE.»
Retallades «amb sensibilitat social»
En la pruïja per defensar les posicions de CECP, Navarro afirma que els governs formats a Catalunya per PSC, ERC i ICV-EUiA han estat els que han mostrat «més sensibilitat social durant el període democràtic». Sembla que oblida que el govern presidit per José Montilla (PSC) impulsà la rebaixa de l’Impost de successions per als patrimonis de fins a 500.000 euros i avalà disciplinadament la rebaixa salarial del 5 % als treballadors públics imposada pel govern espanyol de Rodríguez Zapatero, sense que una de les formacions que formen CECP (ICV-EUiA) provoqués cap crisi de govern. Així mateix, en aquesta mateixa legislatura (2006-2010), amb Joan Saura (ICV-EUiA) com a conseller d’Interior, la Conselleria pagà la defensa de cinc agents dels Mossos d’Esquadra processats per maltractaments a detinguts i impulsà operacions de persecució política contra activistes anarquistes, posteriorment rebutjades pel mateix Tribunal Suprem. Es tracta d’un balanç pobre, si és tot el que Navarro té a oposar a les forces independentistes, i suggereix que la bandera social és un simple pretext per a defensar posicions que tenen poc a veure amb qüestions socials.
L’autor clou el seu article amb un així de clar. Tanmateix, si una cosa no és el seu escrit és precisament això: clar. Més aviat és gris. I si amb clar vol dir ‘concloent’, l’article comentat pot rebre diverses qualificacions, però en cap cas de la concloent.
Una versió anterior d’aquest article es publicà al setmanari Sin Permiso el 17 de març de 2019.
