La segona ronda de les eleccions legislatives gregues se celebrà el passat 17 de juny. Després dels resultats del 6 de maig i de la impossibilitat de formar cap govern de coalició, la paràlisi institucional de Grècia ha finalitzat, si més no aparentment. Malgrat aquesta paràlisi, el govern de facto en Grècia, integrat per la troika formada pel Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea, ha continuat dirigint les retallades, privatitzacions i acomiadaments al país. És amb la troica comunitària amb qui el nou president hel·lè haurà de renegociar el pagament del deute i les retallades a aplicar en el futur. Tot i que en la campanya electoral els dos partits favorits, Syriza i Nova Democràcia, van endurir els seus missatges al voltant del memoràndum, el pla de retallades socials i laborals, i mentre que el Pasok ha continuat la seua lenta agonia defensant-lo, només el Partit Comunista de Grècia va plantejar l’eixida immediata de la UE i de l’OTAN i la cancel·lació unilateral de tot el deute. La Unió Europea ja està enllestint els mecanismes de seguretat financera davant l’eixida grega del sistema euro, i si aquesta no s’ha produït encara és degut a l’esclat de la crisi bancària espanyola i a les pressions internacionals i internes per tal de constituir un nou govern que puga reconduir la crisi grega a uns paràmetres econòmicament acceptables per a la Unió Europea.
Una institucionalitat fràgil
En aquest sentit, el pacte de legislatura signat entre Nova Democràcia, Pasok i Dimar no resulta cap garantia; si bé els tres partits sumen la majoria parlamentària i són partidaris, amb diferents matisos, de la política de retallades i privatitzacions imposades per la Unió Europea i el FMI, la seua legitimitat és escassa, no només a les institucions sinó, fonamentalment, als carrers. Amb una abstenció que va arribar al 37% i una esquerra que plantejarà una oposició dura, les centrals sindicals del país ja han anunciat el manteniment de la confrontació social, com ara el Pame, el sindicat d’orientació de classe majoritari a Grècia i pròxim al KKE, o el suport a Syriza, en el cas de la GSEE i d’Aedy fins ara en l’òrbita del Pasok.
Així, la estabilitat institucional que eixigeix l’oligarquia europea és més aviat fràgil, i res fa descartar que el nou govern del conservador Antonis Samaràs torne a saltar pels aires en aplicar noves retallades, baixades de salaris, privatitzacions i acomiadaments per tal de continuar cobrant el deute il·legítim, que entre el primer rescat d’abril de 2010 i el segon de juliol de 2011 arriba als 240.000 milions d’euros més interessos. La victòria parlamentària de Nova Democràcia, que no electoral, i la formació d’un nou govern favorable al memoràndum, tan sols dóna un baló d’oxigen a la burgesia del continent, i molt especialment a l’espanyola i l’italiana, necessitades de temps per tal de poder negociar amb la Unió Europea i el FMI les condicions de la seua pròpia supervivència.
Mentrestant, la situació econòmica i social grega continua en estat crític. El PIB ha tornat a caure un 6’5% i l’atur ja ha arribat al 23% i que ha superat el 50% entre la joventut. En les properes setmanes l’estat haurà de fer-se’n càrrec d’un nou pagament del deute per valor de 5.600 milions d’euros, quan només té provissionats 2.000 milions. El nou drama està a la vista i només el desbloqueig de 2.600 milions per part de la UE podrà solucionar la papereta a l’executiu. Mentrestant, continua l’evasió de capitals, el frau fiscal, la inexistència de control patrimonial i immoble, o les exempcions fiscals a determinades activitats industrials.
Nova Democràcia reagrupa el vot de l’oligarquia
Nova Democràcia va fonamentar la seua victòria parlamentària aconseguint reagrupar el vot de l’oligarquia. Després de perdre més d’un milió de vots el passat 6 de maig, ND recuperà 600.000 sufragis, arribant al 29’6% i sumant 129 escons. El descens de les xicotetes forces liberals escindides de ND, com ara Disy, Drasi, i Refer Grècia, així com el retorn al partit conservador de diversos líders, han ajudat a la recuperació electoral conservadora. No debades, aquests 3 grups havien aconseguit per separat 415.000 vots i el 6’5% en la contesa del 6 de maig, quedant reduït el seu suport un mes i mig després a apenes 98.000 vots i el 1’6%. Antonis Samaras, cap de llista de la formació conservadora i nou primer ministre, va plantejar una campanya electoral basada en la demagògia, el populisme, la crítica al memoràndum i el racisme, ajudat pels grans grups mediàtics que treieren el fantasma del desgovern i la por davant l’avanç de Syriza, la pressió del capitalisme europeu que exigia el triomf electoral d’un partit d’ordre, i la cooptació de diversos personatges escindits del partit i de líders de Laos vinculats a importants sectors de la burgesia grega, com ara els armadors. Grecs Independents, grup escindit per la dreta de ND, amb un discurs xovinista i falsament contraris a les imposicions del FMI, la UE i el BCE, van aguantar el tiró electoral, tot i que perdent 200.000 sufragis per a obtenir 462.000, el 7’5% i 20 escons; pròxims en allò ideològic, enfrontats per disputes i gelosies personals, i distanciats davant l’alineament de Nova Democràcia a les exigències de la troica, el paper opositor de Grecs Independents en el futur més immediat és tota una incògnita, al bell mig de ND i dels feixistes d’Aurora Daurada.
El feixisme es consolida com a força d’ordre
Una de les grans sorpreses va ser, precisament, el manteniment del suport electoral a Aurora Daurada. El deteriorament de les condicions de vida o la sensació d’inseguretat han estat explicats pels mitjans de comunicació de la burgesia com una de les explicacions d’aquest suport; les patrulles nocturnes o el repartiment de menjar en serien, segons aquests mitjans, part de la campanya electoral que hauria ajudat els feixistes a obtenir, novament, un alt recolzament entre les classes populars: Aurora Daurada va aconseguir 425.000 sufragis, el 6’9%, i 18 escons. El cert, però, és que les eleccions del 6 de maig i del 17 de juny han demostrat l’estret vincle entre el partit feixista i el propi estat: el 30% de la policia va votar Aurora Dorada, i diversos vídeos enregistrats per veïns des de les seues habitatges demostren la com es complementen les pallisses nocturnes a immigrants entre feixistes i policies. Novament, en temps de crisi i dificultat l’opció feixista torna a ressorgir amb força per tal de buscar un enemic intern, en aquest cas els immigrants, desorientar les classes populars del camí de la transformació social, i reubicar-les en partits d’ordre.
Syriza, peça clau en el nou escenari institucional
Van ser les expectatives de Syriza, la coalició electoral d’esquerres dirigida pel partit socialdemòcrata Synaspimos, les que més il·lusions despertaren tant a Grècia com als Països Catalans. I és que la sorpresa que va protagonitzar el 6 de maig i els excel·lents resultats del 17 de juny l’han situada en el centre del joc institucional. Aquesta sorpresa ha anat acompanyada, així mateix, d’una certa il·lusió en la capacitat política, programàtica i militant de Syriza per reconduir la crisi grega en benefici de les classes populars. La coalició va aconseguir el 6 de maig 1.061.282 vots, i el 17 de juny en va guanyar 600.000 vots més, fins el 26’9%. Aquest segon avanç es va fer, fonamentalment, gràcies al transvasament de vots provinents de l’esquerra: El KKE va perdre la meitat del seu suport electoral, 250.000 vots, Els Verds 130.000, i Antarsya 50.000.
Només l’esfondrament de la socialdemocràcia representada per un Pasok més al costat que mai de les oligarquies, els monopolis, els banquers i els especuladors, ha permès l’extraordinari avanç electoral de Syriza, que en la segona ronda electoral endurí el seu discurs antimemoràndum sense plantejar un trencament amb les polítiques del capital que han portat les classes populars a l’abisme ni qüestionar programàticament el sistema capitalista que les ha provocades; la defensa aferrissada de la Unió Europea i de l’euro, i les entrevistes del seu líder Alexis Tsipras amb els ambaixadors del G20, situen la coalició en l’Europa social que han tingut en Zapatero i ara en Hollande les seues cares més visibles. Només la depauperació de la població grega i el convenciment que la Unió Europea només oferta una renegociació del deute i més temps per a pagar-lo han situat Syriza en el camí de la radicalització. I és que cal tenir en compte el propi origen de la coalició, nucleada a inicis dels anys 90 al voltant de Synaspismos, escissió socialdemòcrata del Partit Comunista de Grècia (KKE). Mentre que l’autoanomenada Nova Esquerra i els deixebles de l’eurocomunisme aconseguien liquidar el Partit Comunista a Itàlia i tocar-lo de mort als estats espanyol i francès, a Grècia el camí de Synaspismos ha estat més complicat, degut a l’extraordinària disciplina i cohesió del KKE i al seu treball militant en els barris populars i els centres de treball.
Davallada històrica del KKE
Per la seua banda el KKE va aconseguir uns notables resultats el 6 de maig, eclipsats per l’avanç de Syriza i per la irrupció dels feixistes d’Aurora Daurada. Malgrat que el KKE va experimentar un lleuger creixement respecte a les eleccions legislatives del 2009 al conjunt del país i als barris populars, va perdre vora 50.000 vots respecte a les legislatives del 2007 i a les tres ciutats més poblades, Atenes, Tesalònica i Patràs. Si bé el KKE preveia una batalla dura per a la contesa del 17 de juny, res feia preveure l’extraordinària davallada; el partit comunista va perdre la meitat del seu suport electoral en totes les circumscripcions, passant de 536.072 a 277.179 vots, quedant en el 4’5% i 12 diputats. La il·lusió que entre les classes populars provocà la possibilitat real de la victòria de Syriza, la ferma oposició del KKE de participar en cap govern, i la pròpia orientació política del partit, que incideix en la construcció del poder popular i l’alternativa socialista front a la immediatesa electoral, han estat algunes de les causes que expliquen aquest descens, però també la seua fortalesa política i la notable incidència en el moviment obrer.
