Les esquerres davant el Covid-19
El mitjà independentista L’Accent ha obert un breu reflexió internacionalista sobre un «anàlisi (o crítica) del paper de les esquerres alternatives (parlamentàries o no) durant l’estat d’alarma i la crisi en general».
1. Hem d’impedir que l’Covid-19 anul·li la memòria revolucionària anterior a l’Estat d’alarma, obrint un abisme derrotista. La premsa tergiversa i silencia l’ascens de les lluites abans del 15 de març. Per superar aquest buit encara podem revisar allò publicat en l’univers digital de la «Sare gorria»; recupero aquest nom en honor de Margari Aiestaran i Justo de la Cueva, comunistes i independentistes bascos, que avui somriurien feliços. A la «xarxa roja» anterior a l’alarma apareixen multitud de crides a lluites, concentracions, debats, etc., contra el capital. Abans de l’Estat d’alarma es van publicar textos sobre el Covid-19, sobre les lluites obreres contra els tancaments d’empreses, sobre l’autoritarisme a l’alça, sobre el seu impacte en les presons, etc.
2. Les arrels de l’Estat quant a forma política del capital mostraven inquietants signes d’esquarterament: des d’una corrupció esgarrifosa fins a una feble base econòmica desindustrializada, passant per l’empobriment social imparable, sense oblidar l’emergència furibunda de múltiples resistències aparentment inconnexes però que ens remeten a la unitat i lluita de contraris entre el capital i el treball. La densa i creativa «xarxa roja», cada vegada més vigilada i colpejada, registrava aquest ascens i l’impulsava.
3. Però van imposar l’Estat d’alarma i en els primers dies va flaquejar i va dubtar el gruix de l’esquerra perquè s’enfrontava a una situació qualitativament nova només sospitada per molt comptats grupets. Altres forces van sortir immediatament en defensa el «sentit comú», donant suport al Govern i acceptant la realització d’eleccions autonòmiques imposades per sengles burgesies conservadores (basca i gallega), quan el que havien d’haver fet era activar una massiva campanya de boicot en defensa de la salut pública, negant-se a obeir al capital i defensant la vida. Ara i en aquest context, la pregunta és: ¿un vot val una vida?
4. No obstant això, relativament aviat, veient la situació caòtica i l’aclaparadora pedagogia de la por aplicada pel poder, col·lectius i persones d’esquerra van reiniciar les seves militàncies i de nou, en pocs dies, la reflexió crítica plantejava que no calia acudir a la feina , i que de fer-ho per la pressió de la fam calia crear control obrer, soviets veïnals, nacionalització obrera de la sanitat, de la banca, etc., tot això sota l’impuls de xarxes d’ajuda mútua, de suport solidari, de recuperació de empreses posades a funcionar per a les necessitats populars, de cooperatives de producció i distribució directa …
5. La «xarxa roja», «Sare gorria», va començar a bullir en propostes i notícies, enmig d’una creixent repressió emparada pel «govern progressista» que no ha suprimit cap de les salvatjades de l’anterior govern de PP. Les protestes als barris populars eren aixafades amb multes i cops, mentre que el feixisme es passeja pels carrers. La premsa feia esforços desesperats per ocultar la realitat del malestar social creixent, dels xiulets en augment a la podrida monarquia, dels rebuigs frontals al feixisme, de les mobilitzacions obreres i del sindicalisme sociopolític contra la ferocitat patronal …
6. No sols hem de restablir la continuïtat de les noves lluites amb les d’abans del Covid-19, sinó que sobretot hem d’impulsar decididament les tendències revolucionàries (re)sorgides en aquests mesos que, definitivament, han obert un nou futur carregat de núvols foscos.
*Iñaki Gil de San Vicente. Euskal Herria. 8 de juliol de 2020
