Les noves formes contra el vell sistema
En aquests darrers quinze dies hem assistit a tres fets diferenciats però que tenen en comú la posada en marxa de formes democràtiques radicals a les quals el sistema polític tradicional -35 anys ja són suficients per a crear una tradició- té greus dificultats per a integrar les manifestacions de democràcia activa.
En el moment d’escriure aquesta editorial, milers de persones es trobaven acampades davant del parlament de Barcelona esperant poder bloquejar el debat dels pressupostos. Fa menys d’una setmana, centenars de persones es manifestaren davant les Corts valencianes per denunciar la il·legitimitat d’un govern i un parlament farcits d’imputats en casos de corrupció. Aquestes accions suposen un pas endavant del moviment anomenat del 15M, que fins al moment havia dut a terme una primera fase de retrobament del carrer com a espai polític. Amb aquestes accions es desafien els models corromputs de suposada representativitat democràtica.
Pot un govern convertir-se en un escut per a imputats en corrupció política, malgrat hagin rebut un percentatge important de vots? Pot un parlament discutir -i aprovar retallades importants- sobre aspectes cabdals dels drets socials de les persones sense consultar-les? Respon l’actuació dels partits polítics a una agenda transparent i un model clar, o a una gestió de les demandes que els fan els poders fàctics? Si atenem als resultats electorals, podem concloure que o bé la gent és ignorant i vota enganyada, o bé la gent vota sabent tota la porqueria que hi ha soterrada però pensant que sempre és millor votar el millor per a gestionar que aquesta porqueria no faci massa pudor que no pas apostar per incerts projectes de desinfecció. El moviment conegut com a “indignats” ha tingut la capacitat per fugir d’aquest bucle i posar el debat en uns altres paràmetres: poden partits votats pel 25% de la població tenir carta blanca durant quatre anys per fer i desfer en aspectes no esmentats durant la campanya electoral?
També fa una setmana milers de valencians i valencianes es mobilitzaren en defensa de l’escola en valencià. Aquesta defensa de la identitat i la llengua inclou també una defensa de les conquestes populars. El moviment de l’Escola Valenciana, amb la xarxa de centres i mestres i les Trobades que apleguen anualment centenars de milers de persones arreu del País Valencià, és una de les mostres més robusta de moviment popular arreu de la nació. Aquest moviment ha aconseguit que una part de la societat senti l’escola en valencià com quelcom que ha estat arrabassat del poder per a posar-ho en mans de la gent. I per això ha reaccionat amb la força que ho ha fet, defensant allò que hom sap que és un tresor col·lectiu. Han demostrat que no és el mateix per a la fortalesa social creure que un servei social és quelcom llunyà atorgat aleatòriament per l’estat que creure que un servei social és un guany aconseguit pel poble i per al poble.
Finalment, el passat cap de setmana es constituïren els ajuntaments de bona part del país. Mentre els partits tradicionals, que tant es van omplir la boca amb que escoltarien el missatge de l’electorat, han tornat a mercadejar amb càrrecs i poltrones oblidant-se del programa, la CUP ha posat en marxa unes assemblees populars obertes que han reunit més d’un miler de persones, per decidir com obrar davant el panorama dibuixat a les eleccions en cada municipi. Un acte al qual cal donar molta rellevància, molta més del que no se li ha donat fins ara, ja que suposa un salt qualitatiu importantíssim quan, ara que tan es discuteix sobre llistes obertes, permet a l’electorat tenir veu i vot sobre com es gestiona el seu vot.
Els riscos que aquest aprofundiment democràtic acabi caient en banals plantejaments postmoderns completament desideologitzats hi són i està poc fonamentat afirmar desacomplexadament l’albirament d’una nova era (indignada, independentista o popular) que ha de canviar completament el panorama. Però un moviment polític que pretengui transformar la realitat ha de tenir ben present que aquesta onada de radicalitat democràtica i de recuperació del carrer, si bé quantitativament minoritària, ha vingut per a quedar-s’hi.
