Ens trobem ja a mitjans d’estiu, amb unes borses de treball buides i que han donat més de quatre voltes en un intent desesperat d’arreplegar alguna infermera a qui se li haguera acabat el contracte anterior. La pandèmia ha posat totes les institucions sanitàries en risc i un error per falta de personal o de mitjans podria condemnar qualsevol govern a la destitució i a la criminalització social. Després que aquesta crisi haja deixat en evidència la precarietat laboral a la qual estem sotmeses i que la tan volguda i admirada sanitat pública espanyola no és, ni s’assembla, a la idealització que en teníem, podria ser un moment idoni per a arreplegar els drets i les necessitats de les treballadores sanitàries i reclamar el que és just i nostre. Tanmateix, la realitat és ben diferent.
Fa només dos mesos que es declarava la nova normalitat a tot arreu menys als centres d’atenció sanitària. Allà hi ha canvis que previsiblement seran permanents. Infermeria, històricament en primera línia de foc davant d’epidèmies i pandèmies com la que estem vivint, no només s’ha enfrontat a la COVID-19, sinó que ha hagut de lluitar contra la mancança de recursos i personal. Una mancança derivada de la pèssima gestió de l’Estat espanyol i de les comunitats autònomes dins d’un sistema capitalista que és realment i absolutament incompatible amb la vida. Després de suprimir les autonomies i assumir un centralisme que es bota dècades de lluita per l’autodeterminació sense cap mena de repercussió ni protesta popular contundent, han obligat les seues treballadores (les nostres companyes) a treballar sense EPI, amb màscares no homologades, sense formació prèvia i amb dificultats, ambigüitat i contradiccions en la informació sobre la manera més segura de procedir. A més a més, hem de sumar la continuïtat de la vigència de la Llei 15/97, la qual facilita la privatització de serveis sanitaris, que roman intocable malgrat la situació de desabastiment total, tot salvaguardant els interessos del gran capital en detriment no soles de la sanitat pública, sinó de les vides humanes de forma contundent i directa. L’onada de contagis entre el personal sanitari era d’esperar. Les treballadores reclamaven mans i material. Tot i això, la borsa d’estudiants de quart d’infermeria no es va obrir i el material va tardar setmanes a arribar.
Malgrat la crida de l’OMS als governs per a una major inversió econòmica en formació, contractació i protecció laboral —augment de salari, més personal i més seguretat—, les infermeres, tant les veteranes com les noves, ens trobem en la jungla del mercat laboral amb una sèrie d’irregularitats en drets laborals que ens deixa un panorama poc esperançador. Per posar alguns exemples, l’Institut Nacional de la Seguretat Social pretén tractar les baixes laborals de les contagiades com a «malalties comunes» i no com a accidents laborals, amb les possibles conseqüències econòmiques i dificultats a l’hora de justificar les causes i circumstàncies de la baixa per a les treballadores; doblament de torns, horaris il·legals, ampliació forçosa de les jornades amb reducció horària, prohibició de les vacances i impossibilitat de canvis de torn, entre d’altres, han deixat com a conseqüència la mancança absoluta de conciliació familiar i a unes treballadores esgotades mentalment i físicament.
Les companyes tretes de la borsa arran de la crisi, que havien acabat els seus contractes i amb la liquidació signada, van veure com se’ls renovava automàticament el pacte, sense consentiment ni signatura prèvia, amb les gestores, tot sostenint que era informació que s’havia publicat al DOGV. Les que ens estrenem amb el primer contracte d’estiu ens hem vist obligades a signar el mateix model de contracte per a totes. La Generalitat ha decidit no atorgar contractes de serveis especials aquesta temporada. Així, ens veiem treballant en serveis com urgències i UCI, llocs de màxima exposició al contagi, amb contractes irregulars i una diferència salarial que pot ser compensada (o no) per ajustos de la teua supervisora, tot posant i llevant guàrdies que no has de fer però que cobraràs.
No podem perdre de vista que l’esgotament de les borses de treball durant la pandèmia, l’estiu i el possible següent repunt de contagis, es convertirà previsiblement en una onada d’acomiadaments massius, amb contractacions temporals durant els rebrots, sense possibilitat de renovació ni d’estabilitat econòmica i laboral. La temporalitat a la qual ja estem subjectes es tornarà més evident i la precarietat serà norma.
Tot açò està ocorrent a hores d’ara en una de les professions amb major taxa d’afiliació sindical, però on aquests organismes fa molt que van deixar de ser útils en l’àmbit de lluita de classes i van passar a exercir un paper de gestors. Per tal d’assolir un canvi real, aquest sindicalisme groc ha de morir i deixar pas a un moviment de classe real. Però perquè es puga donar cal, prèviament, una consciència de les treballadores.
Les i els MIR, molt intel·ligentment, varen convocar una vaga tot aprofitant el ressò mediàtic que davant les sanitàries i la COVID-19 que no ha deixat indiferent ningú i que, en molts casos, ha posat el funcionament dels hospitals contra les cordes. Han denunciat públicament la precarietat laboral que arrossegaven moltes generacions enrere. A l’alta banda, trobem correus electrònics de sindicats com CCOO on expliquen que potser seria el moment de reivindicar els nostres drets com a infermeres, però que no ho farem, perquè ara és hora d’arrimar el muscle. No m’estendré en explicar la força de sectorialització, desorganització i desclassament que suposen sindicats propis del gremi com ara SATSE o CESM, grans braços institucionals afeblidors de la lluita obrera. Què ens passa a les infermeres? Continuem tenint la concepció històrica, jeràrquica i hegemònica què estem en un escaló inferior que les i els metges, la qual cosa no ens permet plantar cara a estos sindicats? No ens sentim dignes de plantejar el mateix que les i els MIR? Funcionem sota una moral cristiana per la qual no ens concebem com a treballadores, sinó com a portadores d’un deure moral que ens obliga a doblegar-nos enfront d’un fals discurs d’heroïcitat?
El desclassament de les treballadores és tan evident que ni tan sols rebent cops de vara alcem els punys i els caps per dir que ja en tenim prou. Mentre ens creguem que amb la nostra força de treball estem complint un paper caritatiu, continuaran passant per sobre dels nostres drets. Tornem a la idea de que necessitem una força sindical potent i útil, traiem les caretes als sindicats grocs i defensem-nos.
Júlia, militant d’Arran l’Alacantí i afiliada a la COS
